El dia prometia

El dia prometia. Era el primer dilluns feiner després de la Setmana Santa i encara conservàvem traces de l'alegria de la diada de Sant Jordi, sempre tan agraïda, tenyida només per la tristesa per la mort del papa Francesc. El dia prometia, un dilluns d'una altra setmana curta, amb la festivitat del Primer de Maig per a molts, i fins i tot d'un pont per a uns quants; les setmanes curtes sempre s'afronten amb més energia i optimisme, imagineu-vos si sempre fos així amb la setmana dels 4 dies laborables...

El dia prometia, també, pel rendiment de les plaques fotovoltaiques; des de primera hora, com jo, es preparaven per donar el màxim de si mateixes i a partir de les vuit del matí la seva producció d’energia va començar a créixer amb força, cobrint, al voltant de les onze, pràcticament tot el consum domèstic. Tot feia pensar que seria, novament, una jornada d’autosuficiència energètica.

El dia prometia, també, pel meu rendiment: correus per respondre, indicadors per observar, dades per analitzar, documents per llegir, reunions per preparar, trucades pendents i fins i tot algunes d'inesperades, que no inoportunes... Jo tampoc havia arribat al meu pic, anava fent ara una tasca, després una altra, i en un moment donat, vaig fer una petita pausa, vaig anar a la cuina i quan vaig obrir la nevera, vaig veure que no s'encenien els llums que s'il·luminen quan s'obre la porta...

El dia prometia, però, de sobte cap al migdia, la línia verda de la producció solar va caure en picat. En aquell moment no ho vaig veure, no vaig pensar a veure l'aplicació de les plaques fotovoltaiques; ho vaig mirar hores després: de més de 3,2 kW a zero en qüestió de segons. I no només això, també va caure, com s'observa al gràfic, el consum domèstic, senyal inequívoc (ara ja ho sé) que no només es va deixar de generar energia, sinó que tota la instal·lació es va aturar. I com el subministrament d'energia jo, en un primer moment i sense entendre res de res, també em vaig aturar.

El dia prometia i inevitablement la meva activitat laboral es va veure abruptament interrompuda, però afortunadament hi ha tasques, moltes de les quals posposem de forma quasi contínua, que no requereixen electricitat: ordenar documents, repassar apunts de reunions, llegir informes impresos... I, a més, la bateria del mòbil, mentre va durar la connectivitat, va permetre un cert temps de comunicació, ni que fos per suspendre reunions i per compartir la incomprensió del que vivíem, amb companys i companyes de feina. Tot amb la ràdio de fons...

El dia prometia i la interrupció va durar més de cinc hores; durant aquest temps, ni un sol watt va circular per l’habitatge, ni el que generaven les plaques, ni el que venia de la xarxa. Un silenci elèctric absolut que el sistema fotovoltaic va deixar registrat amb precisió quirúrgica.

El dia prometia i, més d'una setmana després, encara no sabem amb precisió l'origen de l'aturada, què és el que va fer d'un dia que prometia en un dia que, ben segur, no oblidarem.