L'altre dia, quan vaig obrir el contenidor, quasi m'emociono: estava notablement ple i amb molts residus del que pertocava aquell dia (envasos) i, sobretot, hi havia més escombraries a dins, que no pas a fora. Llàstima, però, que una flor no fa estiu.
El canvi del model de recollida de residus és, possiblement, el tema que més preocupa i del que més parla, la ciutadania. Potser el nou Campus de Salut és el projecte, amb polèmica i tensió incloses, de major impacte, també urbanístic, de futur de la ciutat (i l'àrea i la demarcació de Girona per extensió), però avui el problema real i, sobretot, quotidià dels veïns i veïnes de Girona és el de les escombraries.
El procés d'implantació, començat ara fa un xic més d'un any, encara no s'ha completat, i la percepció és que en cada fase el nou model ha anat guanyant, sobretot, detractors. La resistència inicial és, pràcticament, inevitable: allà on fins ara hi havia contenidors oberts de totes les fraccions, ara hi ha contenidors tancats (es parla més de contenidors tancats que d'intel·ligents) amb limitacions de fraccions segons el dia. Tan sols aquest simple matís (que no és simple) obliga a cada habitatge, a cada persona, a fer un canvi d'hàbits en la gestió domèstica dels residus; és a dir, a disposar d'una targeta per obrir el contenidor i a llençar només la fracció (o fraccions) que toquen cada dia. Sembla evident que aquest és un canvi que no tothom ha acceptat de bon grat.
Em comentava un veí, l'altre dia, que aquest nou model de recollida posa les coses més difícils a la gent conscienciada que separa els residus de fa anys, que motiva menys als que podrien fer-ho i que no té cap efecte pels que passen de tot, i segueixen llençant les escombraries on els sembla, menys a dins dels contenidors.
El fet és que, per més que l'Ajuntament de Girona expliqui que el canvi està motivat per una directiva o una llei europea, molts veïns i veïnes no poden evitar percebre que qui els està obligant a fer tots aquests canvis és l'Ajuntament, un caprici de l'Ajuntament i, més concretament, de l'equip de govern, tot i que aquest canvi el planifiqués i aprovés un altre equip de govern.
Aquest enuig, que es propaga inevitablement en el boca-orella de moltes converses, s'ha reforçat encara més amb la dèria, per moltes persones, de la renaturalització de les zones verdes urbanes, incrementant la percepció que la ciutat bruteja no només per la quantitat d'escombraries que hi ha al voltant dels contenidors, sinó per les males herbes que creixen descontroladament (?) als escocells i, sobretot, a les voreres. I aquí la percepció és que, a banda de fer més brut, aquestes herbes fan lleig, quan no entorpeixen la visibilitat del trànsit en alguns indrets.
A aquestes altures apel·lar a la pedagogia és tan necessari com, tristament, inútil. Les queixes s'acumulen i alimenten l'estat d'opinió que el sistema no funciona. El govern municipal té dos anys per intentar endreçar aquest tema que, ara com ara, com cap altre és el que més factura li pot passar, electoralment.
A veure demà, com trobo els contenidors, què sentiré, emoció o decepció?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada