Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).
Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.
Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.
Avui obrim un llibre que conté un estil poètic sorprenent i fins i tot addictiu, l'epigrama, que segons el diccionari és la "composició poètica breu, de to satíric i contingut moral, social, polític".
I si algú va sublimar en l'art d'escriure epigrames, va ser Carles Fages de Climent, que amb els seus "Epigrames" (Brau, 2002), fa un retrat irònic, crític i fins i tot burleta del paisatge humà, social i polític d’una època, la que li va tocar viure.
Carles Fages de Climent, però, té la seva pròpia definició d'epigrama, atribuïda a un pagès de l'Empordà:
"Un pagerol ho ha encertat:
l'epigrama ve a ser com
un vers que agrada a tothom
excepte a l'interessat".
Aquesta definició ja és tota una declaració de principis!
"Epigrames", de Carles Fages de Climent, és un llibre que comença així:
"Sembla que el Gaiter de la Muga ha fet
testament amb estalvi de notari
i tacte exquisidament discret:
hereu universal de l'epigramari
més perillós, audaç i estrictament secret,
no pas al primogènit sinó al nét,
per editar quan es compleixi el centenari."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada