Renaturalització o deixadesa?

El debat (a Girona, suposo que com a tants altres llocs, no tanquem un debat que ja n'estem obrint un altre...) està servit i, com sol passar en aquests casos, genera comentaris de tots els colors i per a tots els gustos, generant de tot menys, ara per ara, consens.

El debat sobre el nou model de jardineria urbana, que substitueix la gespa tradicional i plantes ornamentals per vegetació autòctona que creix (més o menys) espontàniament, no està deixant indiferent a gaire ningú i divideix, a traç gruixut, entre qui voldria recuperar la percepció estètica tradicional de l’espai públic (gespa ben segada i zona enjardinada), i entre qui valora i aplaudeix aquest nou concepte, tenint presents les necessitats ecològiques i de sostenibilitat del present. Per poc que apuntis el tema, apareix la controvèrsia, que no és només tècnica o mediambiental, sinó sobretot cultural, estètica i fins i tot emocional.

El concepte de renaturalització, ara tan en voga, defensa un canvi de paradigma per recuperar espais urbans més semblants als ecosistemes originals del territori, utilitzant plantes autòctones resistents a la sequera, amb cicles vitals propis i que afavoreixin la biodiversitat. Aquest model respon a criteris de sostenibilitat, especialment en un context de canvi climàtic, escassetat d’aigua i crisi de biodiversitat, fent que el resultat, l’aspecte visual d’aquestes zones, xoqui amb l’imaginari col·lectiu de com haurien de ser les zones verdes i enjardinades de l'espai públic (gespes ben retallades amb flors de colors vius dibuixant simetries o figures geomètriques, evidenciant l'ordre i el control humà sobre la natura.

Aquesta visió clàssica de les zones enjardinades fa que quan les herbes creixen espontàniament (mal anomenades ara males herbes), quan hi ha fullaraca o flors silvestres seques, molts ciutadans ho interpretin com a deixadesa i fins i tot brutícia, encara que siguin el resultat, com està passant a Girona i a tantes altres viles i ciutats, d’una gestió i decisió conscient, volguda i planificada.

Aquest canvi de model, en cas d'apostar-hi, no pot ser només tècnic; cal, paral·lelament, pedagogia i comunicació, explicar-ne els beneficis i, fins i tot també, establir-ne els límits o acotar-ne l'execució, en la mesura que aquest nou model de jardineria es vagi entenent i assimilant. I és que el dubte és raonable: On acaba la renaturalització i on comença la deixadesa?

Potser caldria evitar segons quines actuacions sota el pretext de la renaturalització, alhora que caldria entendre que renaturalitzar no significa no intervenir... La línia, en alguns casos, és tan fina!

I encara que la bellesa és molt subjectiva, sigui amb el model clàssic o amb el renaturalitzat, el que esperem dels espais verds, dels jardins urbans de la ciutat, és que siguin bonics, i potser algunes actuacions en clau renaturalització no embruten, però fan lleig...