Al darrer Festival d’Eurovisió, Espanya va atorgar sorprenentment (?) els 12 punts del vot popular a Israel. Aquest resultat, que anys enrere hauria passat com una anècdota musical més, o per una simple qüestió d’afinitats estètiques, enguany no es pot entendre fora del tens context polític i bèl·lic que protagonitza Israel. En plena ofensiva militar d’Israel sobre Gaza, ofensiva condemnada per nombroses organitzacions internacionals com a desproporcionada i qualificable de crim de guerra, i fins i tot de genocidi, la seva participació a Eurovisió ha generat controvèrsia, protestes i pronunciaments contraris arreu del continent.
El que va passar a Espanya és curiós, fins i tot paradigmàtic: mentre a les xarxes socials, als mitjans i als carrers es demanava l’exclusió d’Israel del festival, una mobilització paral·lela, sembla que molt ben organitzada, des de sectors de la dreta i l’extrema dreta (no sé si més pro israelians o més en contra de Pedro Sánchez) va desplegar una campanya per votar massivament a favor d’Israel. No es tractava d’un simple suport genuí a la proposta musical de la cantant israeliana, més aviat es tractava d'un gest, molt més que simbòlic, de suport polític. Votar Israel era, en aquest context, tota una declaració d'intencions, un posicionament polític i una clara, i contundent, afirmació ideològica.
Aquests 12 punts del vot popular espanyol a Israel, reproduïts també en altres països, no només tenien per missió relativitzar la dimensió humanitària del conflicte a Gaza, sinó que confirmava una vegada més fins a quin punt Eurovisió continua essent un festival geopolític disfressat d’espectacle musical. La seva història ho corrobora, amb puntuacions que mai han estat del tot neutres: vot entre països veïns, vot per aliances estratègiques, vot per vells ressentiments...
Eurovisió, un festival que aquests darrers anys ha anat a l'alça, presentat com una celebració musical de la unitat i comunió europees (amb Austràlia com a convidada de pedra), no pot evitar veure's atrapat entre el seu esperit fundacional i les contradiccions del món actual, també de l'Europa actual, una Europa cada vegada més polaritzada; és així com aquest festival també s’ha convertit en una finestra on no només es mostren cançons, sinó nacions i, inevitablement, també posicionaments ideològics.
Aquests 12 punts a Israel, més enllà de la música, evidencien que res, ni tan sols una gala d’Eurovisió, és aliè a la política. I que la cultura, com l'esport, la política o d'altres manifestacions, quan s’escau pot esdevenir pont quan s'escau, trinxera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada