Cal reconèixer que l'església, com també passa amb les monarquies, sap fer una gran posada en escena en els moments clau, com la mort i comiat d'un papa i la celebració d'un conclave. L'escenificació, les coreografies, els vestits, etc., configuren un autèntic espectacle digne de veure.
Aquests dies ha estat especialment vistós la corrua de cardenals, vestits d'un vermell intens, sortint de Sant Pere del Vaticà acompanyant el fèretre del papa Francesc, o entrant a la Capella Sixtina per celebrar el conclave. Reconec que tota aquesta pompositat, potser fel fet de ser alhora un fet històric i excepcional, em meravella. Em meravella, però, alhora, no m'enlluerna prou per no veure que aquesta mateixa posada en escena posa en evidència el caràcter marcadament patriarcal de l'Església catòlica.
Segons dades del mateix Vaticà, aproximadament el 43 % religiosos i religioses consagrats són homes (monjos, capellans, frares, bisbes, etc.), mentre que aproximadament el 57 són dones (monges i religioses). És a dir, en una organització en què la majoria de membres són dones, aquestes no tenen amb prou feines veu, i no tenen, en absolut, vot.
La paradoxa és prou evident: l'Església catòlica, una organització profundament feminitzada per la base, amb centenars de milers de dones que dediquen la seva vida al servei religiós, a l’educació, la sanitat, la cura dels pobres i la pregària, manté les dones completament allunyades de les instàncies i dels organismes de decisió i, per tant, de poder. Les dones consagrades no tenen accés ni a dir missa ni a càrrecs de govern eclesiàstic rellevants, i el seu dret a vot és nul en els processos clau, no només el conclave que elegeix el papa de Roma, també en altres espais de decisió interns de les diòcesis i episcopats.
La paradoxa encara és més eixordadora quan la mateixa Església catòlica mentre predica (afortunadament) conceptes com la justícia, la dignitat humana i el valor del servei. Aquest és un dels temes que més debat genera aquests dies, també, i per més que el papa Francesc hagués fet gestos en favor d'una major visibilitat de les dones religioses, el paper que els segueix atorgant l'església és secundari i de submissió, i no d'apoderament i emancipació.
No sembla que amb Lleó XIV la situació de les dones religioses, dins l'Església catòlica, canviï substancialment, de manera que seguirà essent una organització amb una gran base femenina i una privilegiada cúpula masculina, on les que més hi treballen no decideixen res, no tenen veu, ni vot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada