Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris roma. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris roma. Mostrar tots els missatges

divendres, 9 de maig del 2025

Així comença... "Un cafè a Roma"


Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que ens transporta a una de les ciutats que concentra, aquests dies, l'atenció i l'actualitat del moment: Roma.

L'inici del conclave per elegir el nou papa de Roma ha omplert la Ciutat del Vaticà, aquesta ciutat enclavada a Roma, de fidels, curiosos i periodistes, pendents tothora del color del fum de la xemeneia, que finalment, amb la "fumata blanca", ha anunciat el papa Lleó XIV, el nou cap de l'Església catòlica.

Qui no voldria ser a Roma, aquests dies, per veure i viure en directe un esdeveniment de tal magnitud? Més enllà de les creences de cadascú, l'elecció d'un nou papa de Roma és un fet històric, també excepcional.

I si el conclave ha disparat les visualitzacions de la pel·lícula homònima, tot el que està envoltant la mort del papa Francesc i l'anunci del papa Lleó XIV, mostrant-nos la ciutat de Roma dia sí, dia també, ens fa créixer les ganes de viatjar-hi si no hem estat mai, o de tornar-hi.

És clar que a Roma podem viatjar-hi de moltes maneres, i una de ben particular és fer-ho a través del llibre que li va dedicar Josep Maria Fonalleras, "Un cafè a Roma" (Univers, 2022), un llibre que, com diu a la contraportada, "no és una guia turística ni una enciclopèdia històrica, sinó un retrat de la ciutat i, alhora, un autoretrat de qui la mira i la viu."

"Un cafè a Roma", de Josep Maria Fonalleras, és un llibre que comença així:

En Modest Prats va ser la segona persona que em va fer descobrir tot el que sé sobre Roma. O quasi tot. La primera persona va ser el meu pare. En parlaré, més endavant, de tots dos, i també de tots els altres que m'hi han acompanyat, que m'han ensenyat i a qui he ensenyat Roma. Potser amb el desig que siguin certes les paraules de la meva filla Clara: «Roma és sobretot el meu pare. És ell qui ens ha transmès l'amor per cada pintura, per cada escultura, per cada cantonada i per totes les històries amagades en aquesta ciutat». També afegeix que "Roma és transformar-te, és créixer i comprovar com cada cop en gaudeixes d'una manera diferent". No ho sabria dir millor. Em penso que amb això n'hi hauria d'haver prou: no crec que pugui transmetre als meus fills res de més valuós, de més transcendent, de la mateixa manera que Roma, per a mi, és, ha estat, el recinte i el recorregut, l'espai i temps, on s'han acumulat els tresors més transcendents i valuosos. En aquest microcosmos sentimental, hi habiten el meu pare i en Modest, els meus fills, les dones amb qui he compartit la vida, els amics. I tam-bé la meva solitud romana, en un episodi certament rocambolesc i estrafolari que, si hi penso, explicaré d'aquí a un moment. 

dijous, 5 de setembre del 2024

Llançar la tovallola


"Avui tiro la tovallola, he tirat la tovallola, jo ja no sé què més fer, perquè ens tornem a entendre, perquè ho fem honestament, per construir una relació de confiança, és molt difícil..." Aquestes paraules les va dir, dies enrere en una entrevista al programa "Els Matins", Marta Rovira, secretària general d'ERC, referint-se a la dificultat per tornar a unir l'independentisme en general, i per refer les relacions amb Junts en particular.

Diu el diccionari que llençar (o tirar) la tovallola significa "donar-se per vençut, abandonar una empresa, una tasca", i en el seu reconeixement les paraules de Marta Rovira desprenien, a banda d'abatiment, tristesa i un punt de desesperació.

De tothom és conegut que l'origen d'aquesta expressió, "llençar la tovallola", prové del món de la boxa i fa referència al moment en què l'entrenador d'un boxejador llança la tovallola al ring per indicar que el seu boxejador no pot continuar boxejant, que abandona el combat. Aquesta acció sol fer-se per evitar que el boxejador, que als ulls del seu entrenador no pot guanyar i està en una situació molt desavantatjosa, no pateixi més danys, per evitar mals majors.

La qüestió també és, però, d'on va treure el món de la boxa el significat d'aquest gest, i hi ha qui el situa a l'antiga Roma, especialment arran de la inscripció d'unes termes romanes situades a l'actual Turquia que diu: "Hic Antinous Hadriano linteum suum iactavit" (Aquí Antínous va llençar la seva tovallola a Adrià).

Aquesta frase fa referència a l'emperador romà Adrià i al seu amant, el jove Antínous, i s'interpreta (això de llençar la tovallola) com un acte de lleialtat i amor incondicional, també de submissió i dedicació total.

Llençar la tovallola, sostenen els historiadors, és el que feien els nois joves quan rebien propostes (s'entén que per a mantenir relacions sexuals) per part de notables homes de l'imperi a les termes romanes, com a gest d'acceptació (de submissió); quan un d'aquests joves rebia la proposta, se situava davant el prohom romà i si feia un segon nus a la tovallola, el rebutjava, però si la llençava, significava que l'acceptava, que d'alguna manera l'altre guanyava.

Marta Rovira ha llençat la tovallola, però no tinc clar que Junts hagi guanyat, tot i que ara com ara va guanyant el combat per punts; qui sens dubte ha guanyat, de moment, és el president Illa.

dissabte, 19 de març del 2022

Minuts Musicals localitzats a Roma


Tots els camins porten a Roma, diu la dita, però jo encara no he trobat el camí que m'hi dugui; el segueixo cercant...

El més a prop que he estat a Roma, culturalment parlant, ha estat quan he trepitjat, amb respecte i admiració, les excavacions de la Vil·la Romana de Sarrià de Ter, o quan passo pel costat dels carreus de la muralla romana que encara es conserven a Girona...

Seria diferent "si hagués nascut a Roma, fa més de dos mil anys...", aleshores podria ser conscient que Roma, i tot el que d'imperial representa Roma, no es va construir en un dia, i que abans d'una república va ser, també, una monarquia amb rei, el Rei de Roma!

Tots els camins porten a Roma menys el del rei emèrit, que per més que ell insisteix que el portin de nou cap a Madrid, de moment no el fan moure d'Abu Dabi...

Em temo, però, que l'emèrit trepitjarà abans Madrid que jo Roma...