He viscut prou vida per entendre que, fins i tot sense haver-la volgut o demanat (la vida se'ns dona, aliena a la nostra voluntat), paga la pena viure-la; també he viscut prou vida per entendre que, fins i tot volent-la viure, per moments es fa feixuga, densa i pesada, fins i tot asfixiant i insuportable.
Ningú se'n deslliura, de moments difícils, més tard o més d'hora la vida ens posa a prova, ens planteja situacions angoixants, d'aquelles que ens pertorben l'ànim, que ens fan sentir que som en un pou, en un carreró sense sortida, moments incòmodes de viure en els que la nostra pròpia vida, a vegades, ens fa nosa.
La majoria de vegades ens en sortim, d'aquestes situacions, a força d'anar aprenent a viure-les, també gràcies a altres persones que ens ajuden a veure que no era un pou, sinó un túnel, o si era un carreró, ens en mostren la sortida que no sabíem veure.
És clar que no sempre veiem la llum al final del túnel, per més que ens enlluerni la cara, no sempre sabem agafar la mà que s'estira i s'atansa per auxiliar-nos...
Per més trasbalsos que hagi patit, no he estat mai a l'abisme, en aquell punt de difícil no retorn; i si mai m'hi trobo, confio trobar sempre la mà que s'atansa, confio que la llum del final del túnel, més que encegar-me encara més, em pugui mostrar de nou el camí, o com a mínim, un camí que m'allunyi de l'abisme...
Imatge de Lothar Dieterich a Pixabay
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada