Mother. Minuts Musicals històrics

Entre el 22 de gener i el 24 de maig de 1944 va tenir lloc a la regió italiana d'El Laci la "Batalla d'Anzio", una de les operacions militars de la Segona Guerra Mundial. El 18 de febrer de 1944 el soldat britànic Eric Fletcher Waters, d'encara no vint anys, va morir en combat a la ciutat italiana d'Aprilia. Deixava vídua i dos orfes, el més petit de tan sols cinc mesos: Roger Waters.

Aquesta mort inevitablement va condicionar la vida de la família de Roger Waters; la seva mare i els seus dos fills van marxar de Great Bookham, poble del comtat de Surrey, per anar a viure a Cambridge, on anys més tard coneixeria a Syd Barret, el germen de Pink Floyd.

La fotografia de la família Waters va ser una de les moltes imatges que es van projectar al concert que Roger Waters va fer dies enrere a Barcelona, en la que Roger Waters és sobre la falda de la seva mare.

La mort del seu pare a la Segona Guerra Mundial va marcar la infància i la vida de Roger Waters, com de tants altres infants, i va influir també en la seva música; un bon exemple és el disc "The Wall". No entraré ara en les disquisicions del disc i la vida del personatge (Pink) que narra, però sí que val la pena aturar-se en una de les cançons del disc, "Mother", que lluny de ser una cançó per a dedicar a les mares el Dia de la Mare (pel títol i el seu to melòdic, quasi com una cançó de bressol), se centra en el record de Pink de la seva mare, excessivament sobreprotectora, una pedra més del mur...

Deu mil vuit-cents trenta, la xifra de la setmana

El 27 de juliol de 1994 a la tarda vaig sortir amb la meva enyorada Vespa 200 de Pineda de Mar, on aquell mes de juliol hi treballava de monitor en un casal d'estiu, direcció a l'Estadi Olímpic Lluís Companys de Barcelona per anar a un concert de Pink Floyd, el que la banda, ja sense Roger Waters, feia a la ciutat comtal en el marc de la gira "The Division Bell Tour".

A Barcelona m'hi esperaven dos amics, amics d'aquells que es compten amb els dits de les mans i amb els que ja havia anat, dos anys enrere, en un concert dels mítics Dire Straits. El concert, amb David Gilmour, Richard Wright i Nick Mason dalt de l'escenari, va ser espectacular, en tinc un gran record!

Roger Waters, un dels fundadors de Pink Floyd, no hi era; ja feia més de deu anys que havia deixat el grup i amb la seva sortida va iniciar un litigi amb els altres membres de la banda per tal que aquests no poguessin fer servir el nom del grup, però el va perdre i a finals dels anys vuitanta David Gilmour va reunir la resta de membres per reactivar l'activitat del Pink Floyd. "The Division Bell Tour" va ser la darrera gran gira de Pink Floyd.

El 27 de juliol de 1994 vaig veure i escoltar en directe Pink Floyd, però no Roger Waters.
El 21 de març de 2023, deu mil vuit-cents trenta dies després, quasi trenta anys després, vaig veure i escoltar en directe Roger Waters, també amb els meus dos amics i companys de concerts. El concert no va ser a l'Estadi Olímpic sinó al costat, al Palau Sant Jordi, on el passat mes de novembre amb els meus amics també vam veure i escoltar en directe a The Cure.

Deu mil vuit-cents trenta dies separen els concerts de Pink Floyd i de Roger Waters als que he assistit, però em sembla que la distància que els separa a ells, especialment a David Gilmour i Roger Waters, és molt més gran, tot i que l'any 2005 Bob Geldof va aconseguir reunir de nou a Waters, Gilmour, Mason i Wright per a un concert benèfic.

No sé si aquesta d'ara serà la darrera gira de Roger Waters, però a banda de gaudir del concert (un gran concert i espectacle, musical i polític, com era d'esperar) finalment vaig poder completar el grup, encara que amb quasi trenta anys de diferència.