dilluns, 20 de març del 2023

El dia sense pare


Fa de mal celebrar el Dia del Pare quan no se'n té i no se n'és. Tres quarts del mateix deu passar amb el Dia de la Mare si no se'n té i no se n'és...

Durant com a mínim divuit anys, entre el Dia del Pare de l'any 1981 i el del 1999, aquesta és una diada que, com a tal, no he celebrat.

Durant aquests anys era una celebració que més aviat em feia nosa, d'aquelles inevitables que vols que passin ràpidament, a la que voldries posar sordina a tot el soroll publicitari i consumista que l'acompanya, com la del Dia de la Mare...

L'actitud és aquella de "res a celebrar" que va des de la indiferència fins a la indignació passant per la incomoditat. En aquestes celebracions el que no tens (o no ets) es fa més evident.

Penso per exemple en la quantitat de dones sense fills "en edat de merèixer" que el Dia de la Mare també han hagut de sentir i suportar inoportuns comentaris sobre la seva (volguda o resignada, tant se val) no maternitat.

Però un dia et converteixes en allò que no tens, un dia ets pare, i la recança d'aquest dia s'atenua i es transforma perquè, aleshores sí, tens quelcom a celebrar.

I no només et reconcilies amb la celebració, sobretot, si més no en el meu cas, et reconcilies amb el que fins aleshores la feia tan incòmode.

El dia que vaig ser pare vaig sentir-me una mica menys orfe, potser perquè a partir d'aquell moment amb el meu pare també m'hi unia precisament això, la condició de pare.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada