Quarts de vuit del matí i el sol amb prou feines despunta, romanceja entre llençols i els núvols que l'acompanyen encara ho fan tot més fosc, més depriment. Aquests dies, des de fa unes setmanes, que el dia es desperti és un suplici! El dia es lleva lent i mandrós...
Enlairar la persiana de l'habitació, amb la il·lusió que la primera claror del dia la il·lumini, i comprovar que encara fosqueja convida a baixar-la i a arraulir-se morrut de nou al llit, entre els llençols, tot dient-li al dia: quan t'il·luminis ja m'avisaràs!
A finals d'aquesta setmana, amb el canvi d'horari, es farà clar més d'hora i el dia podrà mostrar-nos la cara a una hora raonable. És clar que tot té un però i el canvi d'horari no n'és una excepció.
Si les hores del dia són la flassada, ja sabem que si l'estiro amunt s'escurça d'avall i la torna d'un matí més clar d'hora ben d'hora és una tarda que s'escurça, pel que fa a la claror, i el que em deprimirà a partir de la setmana vinent seran les tardes fosques a cap hora...
Sincerament, no sé què em deprimeix més, si els matins mandrosos de tardor o les tardes d'hivern que s'enfosqueixen precipitadament... Bé, em sembla que sí que ho sé, les tardes superen els matins, i en qüestió de setmanes, ho sé, ja me'n lamentaré!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada