Fa deu anys vaig fantasiar com seria viure a Extremadura, al poble natal de la meva àvia paterna, Santa Marta de Magasca, un petit poble entre Càceres i Trujillo. Aquell estiu vaig tornar-hi després de més de trenta anys de no trepitjar-lo en un viatge en el que vam fer el camí a la inversa del que la meva família paterna va fer a mitjans del segle passat, emigrant a Catalunya, fugint de la misèria.
Reconec que en una part de mi sentia l'impuls de fer d'aquest petit poble extremeny, bressol d'una part de la meva família, part viva i present de la meva vida, i no esperar més de trenta anys per tornar-lo a trepitjar. De moment ja fa deu anys que no hi he tornat i no sembla que hagi de fer-ho properament, no és un viatge ni un destí que estigui en perspectiva.
Santa Marta de Magasca, per a mi, no és Cantallops; per bé que Cantallops és el poble, i Santa Marta "el pueblo", a Cantallops hi he anat sempre i molt sovint, mentre que Santa Marta amb prou feines hi he anat dues vegades a la meva vida; amb prou feines en tinc records i en el meu imaginari sempre ha estat aquell poble llunyà on va néixer la meva iaia i del que fins i tot ella (sobretot ella), d'una o altra manera i segur que a despit, un dia en va marxar per a no tornar-hi a viure mai més.
Santa Marta de Magasca és alhora glòria i tragèdia, mite i realitat i la distància física que en separa és també en part emocional, per ser el poble del que, també per circumstàncies familiars, la meva família paterna va haver d'emigrar. Per més cicatritzada que estigui, a Santa Marta hi ha una ferida... No tenir-hi casa, sens dubte, va fer que aquesta distància fos encara més gran i, amb els anys, quasi insalvable.
A Santa Marta de Magasca encara hi tinc família, família de relació cada vegada més esporàdica però suficientment propera per poder-hi anar. Ja no fantasio com seria anar-hi a viure, les arrels d'aquí són massa profundes, però sí mantinc viu el desig de tornar-hi, ni que sigui de passada, de visita, que allà també hi tinc uns orígens, que d'allà també tinc identitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada