Atrinxerats

Com un matrimoni mal avingut, acabat de separar-se i mal avingut, Junts i ERC no desaprofiten qualsevol ocasió per seguir llençant-se retrets, cadascú des de la seva trinxera.

Al principi fins i tot fa gràcia, per la morbositat mal dissimulada que tenim, però arriba un moment que cansa, que es fa molt pesat veure com cada partit desplega a través dels respectius soldats piuladors les consignes de llurs argumentaris. No s'atenen a raons, disparen piulades a discreció...

Arriba un punt que dius, mira, parleu-vos-ho en privat, acordeu les diferències, resoleu com queda el que fins ara teníeu en comú i deixeu-nos en pau amb la vostra cançó de l'enfadós, les vostres rancúnies, les vostres frustracions.

És clar que, com en una separació complicada, van apareixent temes i ara el problema ja no és només la legitimitat del president Aragonès o la composició del nou govern, ara és el pressupost del que Junts, tot i tenir-ne la paternitat, en renega i ERC li exigeix un exercici de responsabilitat i que el segueixi sentint com a propi.

El procés, per bé o per mal, per bé i per mal, ha cavat moltes trinxeres, també entre teòrics aliats; bé, algunes les ha cavat el procés i d'altres s'han cavat en nom del procés però, en realitat, per pur interès partidista (amb el procés com a pretext), interès partidista naturalment ben legítim, tant com que Aragonès segueixi essent president.

Així estem avui, atrinxerats. Amb el pressupost per moments la trinxera es fa més fonda i veurem què passa quan els partits entrin en el camp de batalla parlamentari... I no, donades les circumstàncies, un pressupost prorrogat no hauria de ser una opció. Veurem.