Ja no podem dir que és un problema particular (ja fa anys que no podem dir-ho), i que cal tractar-lo i resoldre'l portes endins; ja no podem dir que és, simplement, un mal endèmic i considerar-la com una llei de vida, com quelcom inevitable; ja no podem deixar de mirar perquè per fer-ho hauríem de deixar de mirar-nos, com a societat, cada dia al mirall...
La violència masclista no és un problema particular, i no es tracta ni resol (només) portes endins, tot el contrari; i no, no és inevitable, perquè de ser-ho seria com afirmar que és llei de vida, que és fruit de la condició humana...
I mirem on mirem, resulta impossible no veure-ho, que les més de nou mil set-centes dones víctimes de violència masclista dins la parella ateses aquest 2020, fins al tercer trimestre, no són invisibles. Tampoc les nou dones assassinades. Sí, nou dones assassinades! Tampoc les quasi catorze mil persones ateses en els diferents episodis de violència masclista. No, tanta violència masclista no és invisible.
Són massa víctimes, massa dones assassinades, massa episodis de violència masclista que tenallen vides, fins a segar-les.
I amb el confinament han augmentat les trucades al telèfon d'atenció a les violències de gènere, i les consultes a la bústia de correu electrònic d'aquest servei d'atenció i suport; amb el confinament, amb aquest aïllament social d'obligat compliment, la convivència amb l'agressor augmenta el factor de risc de patir violència masclista, risc que augmenta també pels fills i filles, en cas d'haver-n'hi.
La violència masclista és una pandèmia, és un senyal inequívoc d'una societat malalta, disfuncional, i en canvi no la tractem com ho faríem en cas de matar, tot i que mata... Perquè sí, la violència masclista mata! I arribats a aquest punt no sé si no ho diem prou, o si de dir-ho massa ja ens hem immunitzat...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada