Singulars

En tota comunitat humana sigui més gran, sigui més petita, hi ha persones singulars, algunes elevades a la categoria de personatges. Ho veiem, per exemple, al programa de televisió "El Foraster".

La singularitat pot ser molt diversa, ja sigui per algun tret físic o de caràcter, o ambdós alhora, i no necessàriament sempre són singularitats ben avingudes, doncs també s'hi inclouen les persones malcarades; algunes tampoc fan cap esforç per dissimular-ho, (a vegades) ans al contrari.

Al meu barri també n'hi ha, de persones singulars, i fins i tot algun personatge! I com a tot arreu, són persones que, sobretot, sovintegen el carrer, i alguns sembla que hi fan vida; de fet això ja és una singularitat...

Dies enrere, va entrar al supermercat, rere nostre, una d'aquestes persones singulars, aquesta especialment malcarada; quan va travessar la porta va deixar anar un "joves demanant caritat!" desprenent un cert aire despectiu, referint-se a nosaltres; de cua d'ull vaig veure com passava de llarg, olímpicament, del dispensador de gel hidroalcohòlic...

La caritat era el gest de demanar-li, al dispensador, un raig automàtic de gel hidroalcohòlic, i reconec que instintivament vaig pensar, després d'escoltar el seu comentari i de veure que no es rentava les mans, "així et contagiïs!". Em sembla que fins i tot vaig pensar-ho en veu alta...

Moments abans d'entrar, i just abans d'avançar-la, la vam veure increpar un nen que, assegut sobre un petit mur fora del supermercat, jugava amb el mòbil. El nen ni es va immutar!

Aquesta persona, més desagradable que esquerpa, fa mandra i sempre és millor evitar creuar-s'hi, però no sempre és fàcil, que viu molt a prop de casa. No sé quin verí l'ha convertit en una persona especialment desagradable, el que Víctor Küppers diria una persona "ceniza". Algun plaer deu trobar en fer zitzània, els seus motius deu tenir... Quasi sempre se la veu sola, pel carrer, i jo ja no sé si pensar si això és causa o conseqüència...

I posats a pensar, ja no en aquesta persona en concret, sinó en totes les que, per a mi, són singulars, em pregunto si elles en són conscients de la seva singularitat, i que si tothom som part del paisatge, elles i ells, per bé o per mal, amb gràcia o sense, destaquen especialment...

Les persones que no som singulars som, efectivament, plurals, i ens confonem amb aquesta massa corpòria, a vegades líquida, d'altres llefiscosa, anomenada ciutadania...