Aquesta setmana, just abans d'un Consell Escolar de l'institut on estudia la meva filla petita, discutíem amablement a la Junta de l'AMPA sobre els pros i contres que la mainada confinada es passi, cada dia, totes les hores lectives davant la pantalla. Ja us avanço que no ens vam posar d'acord, tot i que tampoc ho preteníem...
La setmana passada la meva filla petita va estar confinada i per tant, com els seves germanes més grans, ja universitàries, va haver de fer classe des de casa. Pel que vaig veure, ja que jo també teletreballo, no va estar totes les hores connectada davant la pantalla, i en part ho vaig agrair, tot i que no sé si d'una o altra manera els seus aprenentatges, i qui sap si el seu rendiment acadèmic, se'n ressentirà. És evident que no per una setmana de confinament...
A l'AMPA hi ha qui es posa les mans al cap davant la possibilitat que l'alumnat en confinament es passi les sis hores lectives davant la pantalla, i hi ha qui valora que l'alternativa és pitjor, i no garanteix la qualitat de l'educació...
Minuts després d'aquesta amable discussió que teníem en el sí de la Junta de l'AMPA, el debat sobre la presencialitat es va traslladar al Consell Escolar extraordinari i convocat d'urgència de l'institut, en el que el tema central va ser precisament les mesures i restriccions de presencialitat que afecten als estudis postobligatoris.
Sense entrar a fons en el debat, d'entrada val a dir que la manca de determinació d'Educació en fixar criteris per un costat no ajuda a prendre decisions, i alhora permet que cada institut pugui fer la seva, a risc que es produeixin greuges comparatius.
I el greuge es produeix, entre d'altres coses, per la certesa, fins ara penso que en general poc rebatible, que la no presencialitat afecta a la motivació (més baixa), al compromís (més baix), a l'assistència (més baixa) i al rendiment econòmic (més baix), i això és especialment rellevant en els estudis postobligatoris en general, i en els cursos de batxillerat i cicles formatius que graduen en particular.
El nostre sistema educatiu està pensat i preparat per ser essencialment presencial, i la no presencialitat, tot i estar farcida de bons recursos i molt bona voluntat, només hauria de ser esporàdica per a casos inevitables, i naturalment temporal. I sí, ser un espai d'aprenentatge per a créixer i millorar-lo!
I quan parlo del sistema educatiu em refereixo a tots els elements que en formen part: professorat, alumnat i famílies, i també a les infraestructures (també tecnològiques) i als recursos, en molts casos molt precaris que ofereixen només uns solució de mínims: seguir en una pantalla el que l'alumne veuria a la classe. Això no és educació a distància!
De la mateixa manera que amb una pissarra digital no podem fer, només, el mateix que fèiem amb la pissarra de guixos, amb l'educació a distància no podem fer, només, el que fem presencialment fent-ne una transmissió en una pantalla. L'educació a distància, en línia,l és molt més i inclou, en el procés educatiu i d'aprenentatge, sincronia i asincronia, i sobretot metodologies i recursos participatius diferents.
Presencial o telemàtic? Potser aquesta no és la qüestió, mentre no tinguem una opció telemàtica que no potenciï la segregació (alumnat no connectat, famílies sense recursos) i que ofereixi processos d'aprenentatge i resultats acadèmics equiparables a la presencialitat.
El debat segueix obert, i no el podem defugir! I de moment, sembla, seguirem improvisant sobre la marxa...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada