dimecres, 4 d’abril de 2018

Sense peces de recanvi


No era la primera vegada que ho sentia, que tenia aquella estranya sensació; una sensació, no per coneguda (aleshores no reconeguda), quasi antinatural.

Era una sensació reviscuda i des del primer moment m'inquietava no saber identificar quan l'havia tingut per primera vegada, tampoc (resignadament) quan l'última.

En un primer moment no vaig notar res per efecte de l'anestèsia, res més enllà d'una anguniosa sensació de suro dins la boca, de tenir la galta i la llengua de suro, de sentir la necessitat d'emmirallar-me per confirmar que la cara no s'havia deformat per moments, com em semblava sentir. En un primer moment no vaig notar res a causa de l'anestèsia i quan el seu efecte es va esvair  no vaig notar res pel previsible dolor, que m'impedia passar-hi la llengua; el dolor de la ferida oberta, una ferida sagnant causada per la inevitable (?) i dolorosa extracció.

Mitigat el dolor a base de calmants els punts cosits a la geniva transvestien la naturalitat d'aquella sensació, però quan me'ls van treure i vaig passejar la llengua per sobre la geniva nua aquella sensació em va transportar dolorosament a la meva infantesa. Dolorós no va ser el record, sinó el despertar d'aquella trinxera oberta dins la meva boca!

No va ser fins unes hores després que vaig saber identificar aquella curiosa sensació, aquella geniva viva i nua de dentició que de petit, com tots vosaltres, havia notat a cada reposició de les dents de llet.

Aleshores aquell desdentegat somriure feia gràcia a propis i estranys i estava carregat d'il·lusions, amb el cerimonial de la dent sota el coixí i el petit i esperat detall del ratolí de les dents.

Ara ja no hi ha ni ratolí ni àngels de les dents i aquestes, extirpades, van directament a la paperera (de la història?, no) dels residus orgànics de la consulta del dentista; ara ja no hi ha dents naturals que puguin omplir el buit i la pròtesi esdevé imperativa, en pro de la pròpia salut bucodental i de la generositat del meu somriure.

D'aquí unes setmanes la ceràmica de les corones dentals s'afegirà a les lents intraoculars, que al seu dia van substituir els meus cristal·lins de sèrie, com a elements no orgànics ni naturals que formen part de mi.

Vivim atrapats en cossos que es desgasten i amb components i materials que no sempre tenen peces de recanvi; vivim en el nostre cos i de fet aquest és vida, part de la nostra vida, doncs és a través seu que la vivim; vull dir que no concebo, ara per ara, que puguem fer-ho fora d'aquesta carcassa que ens dóna, a banda de vida, singularitat.

Una cosa és canviar una dent, un cristal·lí o fins i tot tenir unes pròtesis per extremitats, però no sé qui serem, ni què serem, quan puguem viure dins un cos etern, que no es desgasti; possiblement aleshores deixarem de ser humans per ser una altra cosa, no necessàriament millor. En un cos etern i sense desgast què en seria d'un record com el que em va retornar amb aquesta darrera extracció?

Afortunadament no ho viuré ni ho veuré tot i que el meu futur el tinc confiat plenament a la ciència...