dissabte, 8 de desembre de 2018

Minuts Musicals de desamor amb "I’m not the only one"


El mite de l'amor romàntic, o potser no cal anar tan enllà (potser és tan sols una qüestió social i cultural promoguda per a mantenir la integritat dels béns), fa que la majoria de nosaltres tinguem la necessitat de sentir-nos únics als ulls de les nostres parelles, únics en tant que exclusius.

Quan formem una parella esperem que el nostre lloc no l'ocupi ningú més, i de la mateixa manera que nosaltres preservem en un lloc preferent, en el lloc preferent, a la nostra parella, esperem que ells, o ell, també ho faci!

Aquesta és una qüestió que, en el llenguatge de les relacions de parella sovint definim com a fidelitat i que l'abast i límits d'aquest concepte massa vegades es dóna per entès, però no sempre es defineix i concreta, i encara menys (o potser sí), es parla i es pacta.

Que una parella parlin i contrastin el que cada un entén per fidelitat, i fins a quin punt els compromet i compromet el futur de la parella és quelcom inevitable que passa tard o d'hora, i sempre serà millor parlar-ho abans de qualsevol malentès, que no quan el problema ja és majúscul!

També és cert que hi ha qui no sent aquesta necessitat de sentir-se únic, tot i que a vegades em sembla que hi ha qui confon el desig (inclòs el postureig) amb la veritat... i ja sabem que la veritat vertadera és íntima i personal, moltes vegades fins i tot intransferible!

Ei, i quan parlo de sentir-se únic no estic parlant de pertànyer a ningú, d'esser-ne ostatge! Això és tota una altra cosa que poc té a veure amb l'amor...

És clar que quan aquest sentiment de sentir-se l'únic o l'única es trenca ("But when you call me baby / I know I’m not the only one") es trenca quelcom, s'esberla l'amor...






I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!