dilluns, 3 de desembre de 2018

Vaga de fam


La decisió valenta de Jordi Sànchez i Jordi Turull de fer una vaga de fam contrasta amb la covardia del Tribunal Constitucional de prolongar al màxim, sine die, la resposta als seus reiterats recursos (admesos a tràmit però no resolts), evitant així que segueixin el seu periple, en aquest cas la via europea.

Situacions com aquesta fan emergir el millor o el pitjor de nosaltres; en el cas de Xavier Garcia Albiol ha fet surar, tristament i de nou, la seva mesquinesa, expressada en una lamentable piulada, en aquesta lamentable piulada:

És clar que a vegades costa diferenciar on és el límit entre l'humor i l'estupidesa; generalment l'humor sol tenir un rastre d'intel·ligència...

Albiol pot dir el que vulgui, pot vomitar bilis si cal, afortunadament la seva opinió és cada vegada més irrellevant, no així la del president del govern espanyol; diu el Pedro Sánchez que els presos polítics tindran un judici just, i si ha de ser com de moment es comporta el Tribunal Constitucional amb la no resolució dels seus recursos, potser el Pedro Sánchez s'haurà de menjar les seves pròpies paraules, sempre és clar que, al contrari del que fins ara ha mostrat l'Albiol, li resti encara un bri del sentit de justícia. M'agradaria pensar que sí!

El que està fent el Tribunal Constitucional és un abús de poder, menyspreant els drets dels presos polítics, un incomprensible joc brut d'estat que els hauria de fer vergonya, tant o més que la pròpia (i innecessària) presó preventiva.

La vaga de fam és un clam de justícia (més que per la independència de Catalunya, per la independència judicial!), una decisió valenta, possiblement de les més valentes que un polític, una persona, pot prendre! Ni un ni l'altre són, políticament, sants de la meva devoció, la qual cosa no impedeix, ans al contrari, admirar el seu gent i mostrar-m'hi, naturalment, solidari!