Paraula de Fabra: florejar

Jo florejo, tu floreges, Girona floreja... pel Temps de Flors!

Florejar és un verb molt de primavera i en el seu pic, al mes de maig, es fa especialment present a Girona, tot i que les veus més crítiques amb el Temps de Flors diuen que cada any hi ha més plantes i instal·lacions i menys flors, un comentari que de tan recurrent ja quasi esdevé estèril, com estèrils són els esforços de l'Ajuntament per certificar el tant per cent més de flors que en cada edició hi ha hagut de més respecte a l'anterior.

Al capdavall per molts, entre els que m'hi incloc, les flors, plantes i instal·lacions són només el pretext, l'excusa perfecta, per (re)descobrir el que la ciutat ens amaga la resta de l'any, en el meu cas ho reconec, per fer el tafaner sense necessitat de dissimular!

Sí, pel Temps de Flors Girona floreja, també si tenim present, a banda de la primera definició (florir) les segones definicions:ésser en flor, adornar, guarnir...

Florejar:

[1398; de flor]

[®envejar ] v 1 intr BOT 1 Florir.

2 Ésser en flor les plantes d'un indret.

2 tr 1 Adornar, guarnir, alguna cosa amb flors pintades, esculpides, etc.

2 fig MÚS Fer sonar les cordes de la guitarra amb tres dits de manera contínua, repetint una figura musical.

3 fig MÚS Adornar una melodia amb notes suplementàries.

3 tr Triar la flor, la part millor d'alguna cosa.

4 intr Ésser a flor de terra, d'aigua, etc.

5 intr ESPORT En l'esgrima, fer brandar la punta de l'espasa.

6 tr SUR Treure la pela del suro.

Aquests dies Girona floreja... i floreix?

Sí, naturalment pel Temps de Flors Girona floreix (del verb florir) tot i que espero que no en el sentit aplicat a la botànica (cobrir-se una cosa de floridura), i em temo que sí, en part, en el seu sentit figurat: neguitejar-se, consumir-se...

Pel Temps de Flors jo floreixo, tu floreixes, Girona floreix...

Vols ser president... o presidenta?

És tal el ball de noms que han circulat i s'ha especulat per ser president, o presidenta, de la Generalitat que al final sembla que qualsevol pot ser-ho...

Sí, en certa manera és així, doncs si el sufragi universal ens permet a (quasi) tothom formar part d'una candidatura electoral potencialment tots els i les votants podríem ser càrrecs electes, en aquest cas diputats i diputades del Parlament de Catalunya, i per tant presidenciables, candidats i candidates a una possible investidura!

Això és tan cert com cert és que, fins no fa massa, tothom entenia que tot i que les nostres són eleccions parlamentàries i no presidencials els respectius caps de llista eren els potencials presidenciables, fins que Junts pel Sí va alterar l'ordre (fins llavors) establert "retirant" el presidenciable, Artur Mas, fins a la quarta posició de la candidatura per Barcelona, i la CUP va aprofundir-hi beneint la investidura del tercer de la llista per Girona, Carles Puigdemont.

Res a dir, és la condició de diputat o diputada el que et permet ser investit amb independència de la posició a la candidatura, tot i que fins ara s'entenia que s'establia un cert ordre jeràrquic o, si ho preferiu, prioritari.

La complexa situació política i judicial que viu el Parlament de Catalunya en general i la investidura en particular han fet precisament de la investidura un element més de la pugna política i judicial, convertint-lo en un camp de batalla més; i en aquest context Junts per Catalunya, qui té la responsabilitat de triar el o la candidata a la investidura, hi ha jugat, hi juga i hi jugarà fins al final, sembla ser, d'aquesta mateixa setmana. Ja ho sabem: el pla A, el pla B, el pla C i ara sembla que, finalment, el pla D!

Des de fora la percepció és, com he dit, que qualsevol pot ser candidat o candidata a la investidura perquè no són pocs els noms que s'han filtrat o han sonat, interessadament o no... Molts diuen i defensen que el o la candidata l'ha d'escollir digitalment el cessat president Puigdemont, una decisió com a mínim sorprenent a aquestes alçades, tot i que el propi Puigdemont també va ser designat precisament així, digitalment; jo penso que el procés d'elecció hauria de ser un altre, i res de parlar-ho amb ERC i la CUP... Fem-ho entre tots i totes, fem-ho amb "la nostra"!

TV3 hauria d'incorporar a la graella de programació i en horari de màxima audiència un concurs de talents en el que hi participessin tots els diputats i diputades de Junts per Catalunya que els servís, que ens permetés a tots els catalans i catalanes escollir el nou president o presidenta de la Generalitat. Tenim fins el 22 de maig; si el departament de nous formats s'hi posen segur que encara hi som a temps!

I potser sí, llavors, la nostra serà la de tots!

Si ha de ser de palla, que no sigui una dona!

A les portes de concretar l'esperat i posposat pla D sembla força clar que, si més no d'entrada, qui ocupi la presidència de la Generalitat ho farà de forma provisional a l'espera de concretar la (cada dia més) improbable investidura del cessat president Puigdemont.

I si no provisional la presidència podria esdevenir condicionada (tutelada potser seria més escaient?) políticament pel possible Consell de la República presidit pel propi Carles Puigdemont.

El paper del diputat i cessat president Puigdemont és només un dels interrogants que planteja la investidura d'un nou president o presidenta; un altre és precisament el paper que tindria el nou president o presidenta de la Generalitat: provisional?, condicionat?, plenament autònom?...

El nou president o presidenta de la Generalitat corre el risc (i entenc que si n'és conscient l'assumeix) d'esdevenir un president o presidenta de palla, una mena de Millo a la catalana, un representant al país del Consell de la República o qui sap si un president o presidenta interí, com semblava que seria el propi Carles Puigdemont i és evident que finalment no ho ha estat.

Estic molt d'acord amb la meva mare, si la presidenta de la Generalitat ha de ser de palla, si us plau, que no sigui una dona! Seria molt trist i molt poc honorable que una dona, la primera presidenta de la Generalitat, presidís un govern tutelat!

No ens podem permetre que la primera presidenta de la Generalitat sigui una presidenta de palla o, encara pitjor, una presidenta "florero" i encara menys si aquesta ha estat designada i ungida pel dit presidencial...

No m'agrada parlar dels àrbitres!

Està científicament provat, l'expressió "no m'agrada parlar dels àrbitres" té paradoxalment el mateix efecte invers que la de "seré breu".

Quan un orador diu que serà breu no només cau en la pròpia contradicció perdent el temps dient-ho, sinó que des del primer moment menteix, es menteix a sí mateix i menteix al sofert públic que l'escolta i que, quan senten la maleïda expressió, ja es prepara físicament i mental per escoltar (suportar) el parlament que serà de tot menys breu.

"No m'agrada parlar dels àrbitres" és la manera més descarada d'anunciar que, atenció, ara parlaré dels àrbitres encara que no (us) ho sembli, un anunci semblant, tot i aparentment més sibil·lí, al de l'expressió "jo no sóc racista però..."; la negació esdevinguda indissimulat propòsit.

A Barça i Real Madrid no els agrada parlar dels àrbitres, que això ja ho fan els equips petits, i en parlen tantes vegades com vegades pronuncien aquesta mentida que ni ells es creuen, com si es disculpessin per pidolar, que més trist és robar!

Real Madrid i Barça diuen que no parlen dels àrbitres i fa tres dies que no paren de fer-ho, doncs és de l'àrbitre i de la seva actuació arbitral del darrer derby del que més es parla i parlen ambdós clubs. I sort que teòricament no s'hi jugaven res... o res més que l'orgull, que en ambdós casos, títols a banda, és molt!

Em cansa la gent que diu una cosa per, precisament, fer la contrària, em cansa la gent que diu ser breu i s'allarga, em cansa la gent que diu no ser racista i te la deixa anar pel boc gros, com si l'afirmació (negació en aquest cas) anterior l'absolgués, em cansa la gent que diu que no els agrada parlar dels àrbitres, fins i tot que diuen que no en parlen i no poden deixar de fer-ho, com si la resta fóssim imbècils!

Si vols ser breu no ho diguis, sigues-ho; si dius que no ets racista menja't el comentari o estalvia't la inútil disculpa introductòria, si no t'agrada parlar dels àrbitres no ho facis i aprèn a callar.

Seré breu: no m'agrada parlar dels àrbitres!

El perdó d'ETA

Ja fa molts anys que ETA és un anacronisme, que en general en la nostra societat, també en la basca, la lluita armada amb finalitats polítiques està en fora de joc.

En un segle tan bèl·lic i sanguinari com el passat, amb dues guerres mundials, una de freda i moltes revolucions i moviments de guerrilles, el terrorisme va trobar espai, també a Europa, per arrelar i créixer; avui, de fet ja fa uns anys, el terrorisme ha mutat de tal manera que fins i tot bona part dels integrants d'ETA no s'hi volen emmirallar...

ETA s'ha dissolt... ETA ha estat vençuda? Fins i tot en la seva fi no podem prescindir del llenguatge bèl·lic i necessitem recórrer al binomi vencedor - vençut. Entenc la necessitat i en part la comparteixo, doncs el terrorisme d'ETA ha causat molt dolor fins i tot entre els qui no n'hem estat víctimes directes, dolor, incomprensió i ràbia.

Dolor, incomprensió i ràbia, això és el que recordo que vaig sentir l'estiu del 1997; la por ja la tenia des de deu anys abans amb l'atemptat d'Hipercor...

L'any 1997 treballava d'educador en un centre de menors i recordo seguir amb angoixa i encara amb un bri d'esperança, el cap de setmana del 12 i 13 de juliol, el segrest de Miguel Ángel Blanco. Aquelles hores treballant al centre les recordo enganxat a la ràdio i a la televisió esperant un esperançador desenllaç que tristament no va arribar mai. La seva execució, reconec, em va regirar les entranyes...

I després va arribar l'assassinat de l'Ernest Lluch, que, com a molts de vosaltres, em va commocionar com cap altre. Ell que era home de pau, ell que, com es va atrevir a dir la periodista Gemma Nierga per disgust d'uns quants, fins i tot hauria dialogat amb el seu botxí. Quanta violència inútil, quina lluita tan estèril, que no gratuïta...

Necessitem parlar de vencedors i vençuts, però no ens podem aturar aquí, sobretot necessitem parlar del perdó, no d'un perdó humiliant que condemni sinó del perdó reparador a partir del qual és possible plantejar un marc de convivència, qui sap si també de reconciliació.

A mi també em dol que ETA de moment hagi estat tan garrepa en el seu perdó i confio, espero potser innocent, que sabrà trobar el moment i la manera per disculpar-se per tantes morts, tant patiment, tant de dolor, inclosos entre molts (masses) els cruels assassinats de Miguel Ángel Blanco i Ernest Lluch.

Potser fins aleshores jo tampoc seré capaç de perdonar-los del tot, de perdonar-los plenament...

Minuts Musicals de desamor amb "Tú, Garfunkel"

Reconec que em costa retenir certs records, especialment els gustatius; la meva dona, en canvi, sembla recordar el gust d'un plat consumit mesos, anys enrere, i ser capaç de trobar i descriure'n les sis diferències amb un d'igual que estigui degustant en aquell moment.

A vegades ens costa retenir certs records, records que es dilueixen lentament i alhora indefectible, records que com més els vols retenir més es fonen, com un somni aclaparat pel conscient, per un despertar prematur i que s'escola amb les lleganyes pica avall.

A vegades ens costa retenir uns records quasi tant com ens costa oblidar-nos d'altres, records que no voldríem tenir de coses que hauríem preferit no viure, no veure, no dir, no sentir...

En altres paraules, com canta The New Raemon a "Tú, Garfunkel", "Desmemoriado quiero estar, para ser olvidadizo..."





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

Paraula de Fabra: xiripa

Ho han tornat a fer!

El Real Madrid jugarà la seva tercera final de la Champions League per tercer any consecutiu, la quarta en cinc anys! I si la final acaba com les darreres quatre l'equip blanc aconseguirà la seva tretzena Lliga de Campions, la tercera consecutiva, la quarta de les darreres cinc!

Mentre la culerada fa esforços per donar valor al seu vuitè doblet (lliga+copa) i a la setena lliga dels darrers deu anys els merengues treuen pit amb el nou domini, aquests darrers anys, de la màxima competició europea.

Aquesta temporada explica molt bé l'estat d'ambdós equips, amb un Barça regular (constant) però no brillant que segueix guanyant el títol de la regularitat (diuen que el més difícil), però (excepte l'any 2015) arriba justet a Europa i amb un Real Madrid irregular no necessita brillar ni fer bones temporades per seguir col·leccionant Lligues de Campions.

Amb el Barça campió de lliga i copa i el Real Madrid a la final de la lliga de campions aquest cap de setmana s'enfronten en un "derby" en el que no s'hi juguem més que l'orgull; i mentre l'aficionat del Real Madrid aquests dies treu pit i ja es veu acaronant la tretzena Champions el del Barça es lamenta de l'ensopegada de Roma i maleeix la xiripa, la flor al cul, que el Real Madrid té (quasi) sempre a la Champions League: gols a darrera hora, clamorosos penals en contra no xiulats, errades inoportunes dels porters rivals...

La sort dels campions, diuen els merengues, la xiripa (i quelcom més) de sempre, pensen els culers... que confien que, contràriament al que canten Els Amics de les Arts, per Liverpool no sigui tard!

[1830; d'origen incert, potser relacionat amb l'ant. xerip, moneda d'or, der. de l'arrel àr. šrb 'beure', amb el significat de 'propina que es dóna per beure' i, posteriorment, 'ganga']

f col·loq 1 Bona sort Quina xiripa has tingut, trobant aquest pis!

2 Casualitat favorable. He endevinat les respostes de xiripa. Ens vam trobar a l'estació per xiripa.

Quina xiripa, ho han tornat a fer!

La recuperació econòmica es mira però no es (et) toca

Les dades són allà, podríem dir parafrasejant a no sé qui.

Les dades econòmiques, diuen els experts, parlen de recuperació, de sortida de la crisi, venen optimisme. I segurament és cert, els indicadors econòmics de facturació de les empreses, d'exportacions, d'atur són avui més positius que els de fa, per exemple, 5 anys...

Tan cert com que aquesta recuperació i inici de la bonança econòmica de les empreses no arriba als seus treballadors i treballadores, a les seves butxaques. I la pregunta ja no és només perquè no hi arriba sinó, hi arribarà?

Altres recuperacions d'altres crisis repercutien a tothom, com les patacades! I si l'economia es recuperava, si es recuperaven les empreses també ho feia la majoria dels assalariats, hi havia vasos comunicants. Però ara no, ara no hi ha vasos comunicants i les empreses, diuen, en general dibuixen un creixent somriure mentre a les persones treballadores queden ben retratats amb cara de babaus i es pregunten qui s'ha quedat la seva part de la recuperació.

Les dades econòmiques expressen una realitat però la cara de la majoria de persones treballadores, que van abandonant la de babaus per recuperar la d'indignats, n'expressen una altra com vam veure aquest darrer Primer de Maig.

I és que per ells, per nosaltres, les persones treballadores, la recuperació econòmica es mira però no es toca... ni et toca!

Puigdemont president, o qui el seu dit dicti?

La CUP porta a la màxima expressió l'evidència que, llevat de comptades ocasions, ningú és imprescindible, i menys en política. Fins i tot en fan un gra massa prescindint de persones prematurament, seguint fidelment el que dicten els seus estatuts i reglaments interns.

Aquesta qüestió es fa evident en la limitació de mandats que tenen els seus càrrecs electes que contrasta amb la de la resta de partits. Aquesta qüestió segurament també actua d'antídot davant qualsevol temptació de prorrogar-se en el càrrec; l'atracció del poder és poderosa fins al punt, ja ho sabem, que hi ha qui està disposat a (quasi) tot per mantenir el cul convenientment acomodat a la poltrona del poder...

Un altra característica de la CUP és el seu caràcter assembleari, i que tot haver-li jugat alguna mala passada, teòricament defuig dels personalismes per centrar-se en les idees.

Darrerament la CUP ha jugat un paper important a la política catalana, des de la defenestració del president Mas (ells més que per la finestra el van voler llençar a la paperera de la història) a l'entronització del president Puigdemont, no sense abans aplicar-li una qüestió de confiança que lluny de debilitar-lo sens dubte el va reforçar.

Amb la investidura pendent el posicionament de la CUP inicialment era més d'idees que de noms però si ara hi ha un nom que beneeix, molt més que ERC i fins i tot que el propi PDeCAT, és el de Carles Puigdemont. No és només per la condició reconeguda per la CUP de president legítim, també (sobretot?) per l'efecte que avui per avui el president Puigdemont provoca al govern i l'estat espanyols, i pel creixent ascendent que té entre molts independentistes.

Puc entendre aquest posicionament de la CUP vers el president Puigdemont doncs possiblement el seu reconeixement com a president representa, avui per avui, la major desobediència que se li pot fer a l'estat espanyol; tot i davant la possibilitat de no ser necessaris la CUP ho té clar: Puigdemont president!

És indiscutible que Junts per Catalunya també ho tenen clar, això, tot i que ara ja han dit que no plantaran cara ni desobeiran, és a dir que s'apropen a la via menys frontal d'ERC i del PDeCAT prioritzant la recuperació d'un president i govern, diuen, efectiu.

El que jo trobo més discutible, i preocupant, és el posicionament d'una part de Junts per Catalunya (s'entén que els més propers a Puigdemont) que no només el defensen legítimament com a president (i per tant candidat a la investidura) sinó que li atorguen, sembla que cegament, la designació a dit de quart candidat o candidata a la investidura en cas de no ser ell, i descartats també Jordi Sànchez i Jordi Turull: "Si hi ha quart candidat serà Puigdemont o el que digui el president", van piular diputades si diputats de Junts per Catalunya.

M'inquieta que en una organització política suposadament actual i moderna, suposadament d'inspiració republicana i democràtica, s'expressi un posicionament tant gregari i presidencialista, com si fos pecat qüestionar el líder, fins i tot plantejar-li alternatives. M'agradaria pensar que aquesta expressió és sobretot en clau interna, en la poc dissimulada pugna d'una part de Junts per Catalunya amb el PDeCAT pel control de la situació i la presa de decisions...

Resoldre el quart candidat o candidata amb "... el que digui el president" no crec que sigui la millor solució, doncs ni tan sols el seu dit és infal·lible, com bé sabem a Girona!

Primer de maig, treball digne

Són tantes les reivindicacions dels nostres temps que em temo que la d'aquest primer de maig pot acabar tenyida de groc, i qui sap si també de lila...

No és que m'hi oposi, a vegades poca cosa podem fer davant l'inevitable i certament les protestes grogues i liles tenen els seus motius, ben vius, i comparteixen amb el primer de maig la principal diana de les seves protestes: l'acció (o inacció) de l'estat espanyol...

Però si hi ha un moment per cada cosa el d'avui és per reivindicar quelcom més que el treball, el treball digne! Sí, és trist haver de reclamar treball per tothom i més trist encara haver-lo de reclamar digne! La precarietat laboral ha arribat aquests darrers anys a tal punt que ni treballar exclou del risc de pobresa.

Anys enrere qui treballava se'n sortia, amb més o menys comoditats, amb més o menys dificultats qui treballava podia cobrir mínimament les necessitats bàsiques: un sostre i un plat a taula.

Naturalment anys enrere també hi havia precarietat laboral, però no estava ni molt menys tan estesa com ara. La pobresa era un risc especialment pels qui, per diferents motius, no treballaven o ho feien amb condicions precàries: temporalitat, jornades parcials i sous baixos...

La precarietat laboral lluny d'eradicar-se s'ha propagat com un virus dins el mercat laboral i avui els indicadors de pobresa ja parlen d'una nova categoria de pobres, els treballadors pobres! Qui sap si correm el risc, anys a venir, que al sac de la pobresa hi hagi més treballadors pobres que pobres sense feina...

És per tot això, entre d'altres coses, que convé reclamar treballs dignes, feines que permetin a les persones que les realitzen disposar dels ingressos mínims per a, més que subsistir i sobreviure, viure dignament.

És cert que el futur obre molts interrogants respecte el mercat laboral, amb la robotització de molts processos i amb la transformació del propi concepte de treball; és cert que el futur sembla dibuixar un escenari en el que les persones ja no treballarem ni com fa cinquanta o cent anys (del mateix tota la vida) ni com ho fem ara (tota la vida en feines diferents)...

És cert que possiblement en un futur la supervivència (disposar d'allò mínim per a viure dignament) no anirà necessàriament lligada al treball tal i com l'hem conegut fins ara, però fins aleshores necessitem sous i condicions de treball dignes i, sens dubte, una millor redistribució de la riquesa.

No ens hauríem de permetre tenir, avui, treballadors pobres!