Hi ha moltes maneres de calibrar la bona salut d'una societat, també d'una democràcia, indicadors de qualitat que la poden situar en una gratificant posició avançada, en una esperançadora situació de millora o en una preocupant situació d'importants dèficits i mancances.
Una bona manera d'explicar-ho és, per exemple, observant i definint de quina manera una societat, un país, un estat tracta als infants, a les persones grans, a les persones amb discapacitat, a les persones immigrades, com tracta en definitiva a les "minories", a tot allò que no siguin homes blancs adults...
El mateix podem dir en relació l'educació o la cultura, articulant expressions del tipus "podem valorar la maduresa d'una societat per la importància que dóna a l'educació, la cultura..."
Aquestes qüestions responen inevitablement al que les administracions i els parlaments fan en relació als infants, a les persones grans, a les persones amb discapacitat, a les persones immigrades, a les "minories" i també en relació a l'educació, la cultura... entenent que el que fan són lleis i serveis que protegeixen i alhora apoderen aquests col·lectius i serveis.
Les dones i la justícia naturalment també formen part d'aquests indicadors i aquests dies veiem tristament quin és el tracte i la protecció que les primeres reben de la segona.
La sentència del cas de La Manada ens situa indefectiblement en la preocupant situació d'importants dèficits i mancances que parlava al principi d'aquest article, doncs no només no protegeix a la noia que va ser violada per cinc energúmens sinó que per si no fos poc protegeix els agressors d'una manera vergonyosa i indignant.
Aquesta sentència sembla voler tornar a posar les coses al seu lloc després de la multitudinària protesta i reivindicació feminista del passat 8 de març, al seu lloc en una societat patriarcal i masclista...
Aquesta sentència diu als abusadors sortiu i violeu, que nosaltres ja transformarem les violacions, cas que es denunciïn, en abusos... o ni això!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada