El passeig de Sant Antoni (de Calonge)

Un any més, i ja en són més de 25, hem passat uns dies a Sant Antoni de Calonge. Sí, ja sé que el municipi, oficialment, es diu Calonge i Sant Antoni, i de fet nosaltres, quan ens hi referim, simplement diem Sant Antoni. Però quan en parlo amb terceres persones, com ara vosaltres, em costa no seguir dient Sant Antoni de Calonge: si digués Calonge i Sant Antoni, tard o d'hora hauria d'especificar que on estiuegem és al nucli de Sant Antoni, i no de Calonge; si digués només Sant Antoni, hauria d'especificar la referència de Calonge, per no confondre'l amb altres Sant Antoni, no sé, per exemple, de Vilamajor. En fi, ara que ja ens hem situat, anem al tema.

Com tants altres pobles costaners, el passeig de Sant Antoni és el seu principal aparador. Des de primera hora del matí fins ben entrada la nit, el passeig és un constant formigueig de gent que només s'atenua a la nit i es matisa entre el migdia i la primera hora de la tarda, quan la gent es refugia a les terrasses o dins dels restaurants que hi ha, generosament, al llarg dels més de dos quilòmetres i mig del passeig.

Al matí, sobretot, s'omple de gent que corre o camina: esportistes matiners que llueixen bambes i samarretes de colors llampants i que fan la primera suada del dia, alguns amb llargues i sonores gambades, d'altres caminant amb ritme accelerat per no confondre's amb els qui simplement passegen, que a aquelles hores són més aviat pocs: els qui van a comprar el pa, els croissants i el diari.

És clar que el passeig és pas inevitable per anar a la platja, i per tant a corredors, caminadors i passejants s'hi sumen els qui, carregats amb el para-sol i les cadires, o bé amb matalassos inflables i mainada, s'afanyen a conquerir un tros de sorra. Claven el para-sol com qui clava la bandera pàtria en el territori vençut, i marquen el tros de platja conquerit amb tovalloles òrfenes de banyistes.

La tarda i, sobretot, el vespre i la nit, és l'hora dels passejants. Aleshores els colors llampants de les samarretes esportives donen pas a robes més de mudar, amb estils entre l'informal i el casual: samarretes i bermudes per a ells, vestits per a elles. Curiosament no desapareix el calçat esportiu, que ha desplaçat definitivament, en bona mesura, les sabates i fins i tot les espardenyes. Sobreviuen les sandàlies per a qui vol un toc de formalitat i frescor, però la bambes s'imposen, també per a passejar. 

I és sobretot a aquelles hores, quan el passeig és ple de gent, quan apareixen els corredors que, lluny de dur samarretes llampants, troten amunt i avall amb el tors nu i la samarreta blanca penjada de la cintura dels diminuts pantalons esportius. Com els caragols després de la pluja, quan vespreja surten els runners amb complex d'Adonis, per mostrar-nos a la resta el seu cos fibrat i suat.

El passeig és el principal aparador del destí turístic, però la vida a Sant Antoni, com en tants altres pobles costaners, també es viu i es gaudeix a la botiga i botiga endins, a la rerebotigua. Però d'això, si voleu, en parlem un altre dia.