El vídeo de la setmana: el millor regal de Nadal

Quin és el millor regal de Nadal?
Aquests dies i setmanes perdem l'oremus, i per moments la paciència, buscant els millors regals (possibles) de Nadal per fer als qui més estimem; miops, però, no ens adonem que en la majoria de vegades el millor regal el tenim molt més a prop, i a l'abast, del que ens pensem!

Això és el que, tot cantant, ens explica aquest conte de Nadal de la cadena de supermercats anglesa Sainsbury's.



Bon divendres i Bones Festes!

Bon Nadal en família, o no...

La dita ens mana per aquestes dates de Nadal, ovelles nosaltres, tornar al corral i l'anunci dels torrons fa tornar a casa, com per art de màgia, els familiars que viuen lluny; deu ser aquesta la veritable màgia del Nadal...

Aquests dies les trobades familiars són, per molts, un mal inevitable: ja sabem, haver de suportar les bromes pesades dels cunyats, afluixar la molla pels nebots que reciten el vers, resistir estoicament amb un somriure, postís si cal, la interminable sobretaula que en el millor dels casos es confon amb el berenar i en els pitjors enllaça amb el sopar, que res, picant alguna coseta ja farem...

A mi personalment els Nadals en família m'encanten, no conec altra manera de celebrar-los! I si m'encanten no és estrictament pel Nadal, sinó sobretot, he acabat deduint amb el pas dels anys, per la família!

I també amb el pas dels anys he acabat deduint que per viure un Nadal en família l'ingredient principal no és la família; bé d'acord, aquest podria ser un ingredient imprescindible, però només tenint família no se'n fa prou: cal tenir ganes de trobar-se, trobar-se al llarg de l'any i naturalment també per Nadal!

Per viure un Nadal en família cal, doncs, que els membres d'aquesta estiguin mínimament avinguts, que una certa harmonia en les relacions (entre germans, entre cunyats, entre cosins, amb els pares, amb els fills...) faci que tot flueixi o, com a mínim, que la trobada, com l'àpat, sigui de bon pair...

De tot això, i dels Nadals multitudinaris, parlàvem l'altre dia al Via Lliure de RAC1 amb en Joan Pera, en Rafel Nadal, en Tortell Poltrona i la Maria Cusó! Al capdavall, i aquesta també és part de la gràcia, hi ha tants Nadals com famílies...

Bones festes, siguin o no en família!

Si tenim por, aquesta és líquida...

És molt llarga la llista d'atemptats que podríem comptar des del perpetrat a les Torres Bessones de Nova York de l'11 de setembre de 2001 fins al d'abans d'ahir a Berlín; també és llarga la llista de conflictes bèl·lics, de guerres, que segueixen actius: Síria, Ucraïna, Israel...

A vegades penso que estem immersos en una Tercera Guerra Mundial però que la manca de perspectiva ens impedeix i dificulta definir-la com a tal, la manca de perspectiva i també perquè les guerres i els conflictes han esdevingut líquids, com líquida ha esdevingut la nostra societat i també la nostra por.

Ahir vaig estirar un llibre de la meva modesta biblioteca que aquests dies necessito tornar a llegir: "Miedo líquido. La sociedad contemporánea y sus temores" (Paidós, 2007), sí, de Zygmunt Bauman. Fullejant-lo per sobre vaig topar amb amb aquests dos fragments de la part final del capítol "El miedo y el mal":

"El hecho de que en nuestros tiempos modernos líquidos necesitemos y deseemos vínculos sólidos y fiables más que en ninguna otra época anterior no hace más que agravar la anisedad. Incapaces de calcular nuestras sospechas y de dejar de husmear posibles traiciones y de temernos fruscaciones, buscamos -compulsiva y apasionadamente- redes de amigos y amistades más amplias: todo lo amplias que nos permita la agenda de números de teléfono de nuestro móvil, la cual, por suerte, adquiere aún mayor capacidad con cada nueva generación de dichos aparatos. Y mientras tratamos de cubrir todas las apuestas frente a posibles traiciones y, así, reducir nuestros riesgos, corremos otro tipo de nuevos peligros por otro lado y preparamos el terreno para más traiciones. Como ninguna carta es infalible, intentamos sacar todas las que podamos de la baraja.

(...) La línea que divide a los amigos para siempre de los enemigos eternos, antaño nítida y celosamente vigilada, ha quedado ya completamente desdibujada; agoniza en una especie de zona gris en la que los papeles asignados pueden ser intercambiados al instante y sin apenas esfuerzo. La frontera -o lo que queda de ella- cambia de forma y se traslada a cada paso. Todo eso se añade a la ya de por sí considerable confusión existente y envuelve el futuro en una niebla aún más densa. Y la niebla -inescrutable, opaca, impermeable- es (como hasta un niño le driá) uno de los escondites favoritos del Mal. Formada a partir de los vapores del miedo, la niebla hiede a mal."

En l'estat d'ànim d'aquests dies, d'aquests temps convulsos, hom podria pensar que fins i tot Bauman en aquest llibre publicat fa deu anys perd l'esperança ("El siglo que nos espera podría perfectamente ser una era de catástrofe definitiva"), però ell mateix ens deixa, just al final, un bri d'esperança ("Pero también podría ser una época en la que se negociase un nuevo pacto entre los intelectuales y el pueblo -entendido ahora como la humanidad en su conjunto- y se le diese vida") tot advertint-nos, això sí, que espera que l'elecció d'aquests possibles futurs segueixi estant a les nostres mans!

Seré aigua aquests dies, i líquidament m'enfrontaré a les meves pors, la majoria de les quals ben segur també són les vostres...

La Marató de TV3 diu molt de nosaltres

La Marató de TV3 diu molt de tu i de mi que, al llarg d'aquests 25 anys, hem contribuït, a vegades més a vegades menys, a fer important la xifra de donacions, de milions d'euros recaptats per a la investigació mèdica de tantes i tantes malalties donant diners, organitzant actes o simplement participant-hi!

La Marató de TV3 és quelcom més que només un maratonià programa de televisió (i ràdio), quelcom més que només una campanya de captació de fons, quelcom més que l'oportunitat per a informar, divulgar i sensibilitzar sobre una malaltia, La Marató de TV3 és tot això, i sobretot és un motor de mobilització social i ciutadana!

La Marató de TV3 no es fa sola i, a banda d'un exèrcit de voluntaris, també compta amb la participació d'empreses que bé amb patrocini, bé aportant mitjans materials i tècnics fan possible que tota la infraestructura i l'arquitectura de l'esdeveniment funcioni! La participació d'algunes empreses, sobretot grans corporacions, incomoda i fa arrufar el nas a més d'un, quelcom semblant al que passa amb les empreses que col·laboren per exemple, amb la campanya de recollida d'aliments El Gran Recapte i amb el Banc d'Aliments.

És clar que alguns dels que es queixen de la participació d'aquestes empreses, també es queixarien en cas que aquestes mateixes empreses no hi participessin... En aquest cas La Marató de TV3 també diu molt d'ells!

La col·laboració publico-privada pot aportar interessants sinergies (La Marató de TV3 en pot ser un bon exemple) sempre que aquesta col·laboració es basi no només en unes relacions de confiança i lleialtat, sinó també que es produeixin sobre la base d'una ètica i valors mínims compartits, quelcom que sobretot des del sector públic cal vetllar.

Però no només això, també hi qui critica la pròpia existència d'iniciatives com aquesta, entenent que els fins que persegueix La Marató de TV3 els haurien de garantir l'administració i els governs públics! Jo mateix vaig mostrar-me especialment crític al seu dia amb la Marató de la Pobresa, expressant quelcom que avui encara mantinc: la lluita contra la pobresa necessita i necessitarà molt més que una Marató...

És evident que la recerca i investigació mèdica necessita i necessitarà molt més que una Marató, fins i tot que 25 Maratons de TV3... de fet La Marató de TV3 haurà fet un gran servei a la recerca i investigació mèdica si, a banda de captar fons i sensibilitzar, ha empès a l'administració a destinar-hi més recursos...

La Marató de TV3 diu molt de tu i de mi, de tots nosaltres, tant si en som devots defensors com fervorosos crítics, doncs em sembla que aquest debat, més enllà de piulades i titulars, més enllà de l'oportunisme (que no oportunitat) d'aprofitar el moment, el trobo saludable i fins i tot necessari.

Continuarà...

No ho facis!, li diuen...
Però és injust... respon ella.
Si ho fas et castigo!, l'avisa, o amenaça...
I és clar, quan dius que, amb o sense raó o amb les teves raons, que fer-ho té conseqüències, avises de les conseqüències: si ho fas, et passarà això, t'he avisat!

I ella, amb o sense raó o amb les seves raons, com hem fet tots nosaltres tantes i tantes vegades, ho fa! Ho fa sabent les possibles conseqüències, que no acceptant-les, llençant la pilota a la teulada de l'altre... Ho fa a pesar de les possibles conseqüències...

A vegades el càstig té més a veure amb el desafiament que l'altre ens fa, desobeint el nostre avís, o amenaça, que el fet en sí: et castigo sobretot perquè no m'has fet cas, no tant pel fet concret pel qual no m'has obeït, car jo, amb o sense raó o amb les meves raons, sóc la llei!

Diuen els experts que quan avises que una (mala) conducta tindrà conseqüències i informes de quines en concret seran, quan aquesta (mala) conducta es produeix no aplicar les conseqüències et desautoritza (si ets la llei) i reafirma la (mala) conducta.

És clar que les conseqüències s'han d'ajustar a la magnitud de la (mala) conducta i a vegades aquí és cometem el primer error; quantes vegades hem avisat d'unes conseqüències que, arribat el moment, no hem sabut aplicar? Si ho tornes a fet et castigo una setmana sense mòbil! Ho torna a fer, se li retira inicialment el mòbil però l'endemà el recupera...

Quantes vegades no ens hem trobat amb aquesta situació, en un o altre costat del conflicte?

S'hi troba ara la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, que carregada amb les seves raons va desobeir l'avís del Tribunal Constitucional, que carregat amb les seves raons li va dir: si ho fas, si permets el debat i votació (l'aprovació va ser cosa dels diputats) de les conclusions de la Comissió d'Estudi del Procés Constituent, et castigo, car jo sóc la llei!

I ara està per veure si la desobediència va ser tal, si hi ha càstig o no i, en cas que n'hi hagi, quin serà: inhabilitació?

Amb aquest panorama el problema, el conflicte, que hi és i és evident, sembla més predestinat a enrocar-se i enquistar-se que a resoldre's; també és cert que hi ha qui viu més bé en el conflicte, qui, més que defugir-lo, l'alimenta doncs només el conflicte el sacia...

No ho facis! li diu, doncs sap que precisament perquè li ha dit que no ho faci, ho farà, tal com espera, tal com desitja i té previst...
No ho facis, li diu, i com més li digui més i més ganes tindrà de fer-ho... sobretot per veure la cara d'indignació de l'altre i assumint, com a mal menor, el risc de les conseqüències...

En aquesta història, com en aquest article, em costa trobar-hi un final, tancar-la... Quan això passa sempre podem recórrer al clàssic continuarà...

Minuts Musicals amb The Church i "Under The Milky Way"

A vegades m'agradaria retrocedir en el temps... i qui no?

És una de les fantasies impossibles que tots, en alguna ocasió, hem desitjat que es fes realitat! Retrocedir en el temps per reviure quelcom important, transcendent en la nostra vida, però a vegades també retrocedir en el temps per quelcom superflu, per simple curiositat, simplement per fer més viu, o recuperar el record d'una primera vegada: la primera vegada que vaig tastar un licor, estossegar amb una cigarreta o escoltar, per exemple, una cançó dels australians The Church!

Hi ha grups dels que recordo, ni que sigui vagament, com van arribar a la meva vida, potser no els situo en un moment concret, però sí en un context, en una època... No és el cas de The Church, de qui un dia em vaig gravar a la cara "A" d'una cinta de casset les cançons del seu cinquè disc, Starfish (1988), però del que fins a l'època actual de Spotify no havia escoltat res més que les cançons d'aquest disc, i entre elles sobretot la magnètica (i la de més èxit del grup) "Under The Milky Way"... Un grup, per cert, que encara segueix en actiu. aquest estiu han fet una gira amb un dels meus grups de capçalera:The Psychedelic Furs!

A vegades m'agradaria retrocedir en el temps, i per moments la música, com les olors, semblen fer-ho possible...





I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

El vídeo de la setmana: Com plora el mar (cançó per als refugiats)

Houston, tenim un problema? No, Europa, tenim un problema!

Bé, el problema és global i responsabilitat de tots, però el tenim a les portes d'Europa, al mateix mar que banya les nostres platges tan acollidores de turistes, però que repel·leixen refugiats.

Europa, tenim un problema i estats com l'espanyol no només no fan, tampoc deixen fer! Per això una vegada més, i suposo que tantes com faci falta, on no vol arribar l'estat hi arribem les persones, la gent, l'anomenada societat civil, i no són poques les iniciatives engegades per pal·liar, que no resoldre, la crisi, el drama dels refugiats.

Com plora el mar, canta Joan Dausà en aquesta cançó per als refugiats, posant música a la campanya "Casa nostra, casa vostra", de la que us animo a signar el manifest, si és que encara no ho heu fet.



I malgrat tot, bon divendres!

Ni referèndum, ni referèndum!

Referèndum o referèndum, va dir el president Puigdemont resolta positivament la seva qüestió de confiança; ni referèndum ni referèndum, li va dir el president Rajoy i tot seguit li va etzibar calladament l'inevitable "al Tribunal Constitucional vas!"

I ja hi som pel tros: el referèndum (o referèndum) del 2017 suspès cautelarment (que no anul·lat) per l'admissió a tràmit del TC, sota amenaça del propi tribunal de conseqüències penals davant qualsevol acte de desobediència a la suspensió, com és preceptiu en qualsevol suspensió cautelar.

L'operació diàleg del govern espanyol del PP no inclou el referèndum, i qualsevol diàleg del govern català de Junts pel Sí precisament l'inclou com a element imprescindible; no cal ser massa llarg per veure que ambdues posicions són eternament divergents.

Tampoc cal ser molt llarg per entendre que el president Puigdemont sabia que la suspensió seria inevitable quan el va anunciar i ara caldrà veure, amb els antecedents del 9N i el cas omís de la presidenta del Parlament Carme Forcadell al TC, com reaccionen govern i Parlament.

El govern català no sembla disposat a frenar en la seva voluntat i determinació de fer el referèndum (o referèndum), tampoc el govern espanyol sembla disposat a frenar en la seva voluntat i determinació d'impedir-lo per terra, mar i aire: ni referèndum, ni referèndum. I així podríem seguir anys i anys, en un estira i arronsa permanent, en un etern diàleg de sords, en una mena de bucle infinit...

Però no, passaran coses, es precipitaran esdeveniments a mesura que els processos judicials avancin i, sobretot si el govern català es manté ferm i no afluixa, les causes s'ampliïn... Podem parlar de xoc de trens, de trens desiguals certament, però a mi aquesta situació em fa pensar més en un pols, en el que a banda de força el que cal és, sobretot, resistència!

Crema el Rei, s'incendia el procés

Això de la crema (i estripada) de fotos del Rei és un fenomen ben curiós: com més crema la foto del Rei més s'incendia el procés!

Quina paradoxa, és com disparar-se un tret al peu, com el que Felipe Juan Froilán de Todos los Santos de Marichalar i Borbón es va disparar anys enrere...

Cremar segons quines coses purifica, diuen veus expertes, o espanta els mals esperits, però cremar una foto del Rei és un acte d'injúria (ofensa feta al nom, a l’honor, d’altri, amb paraules o amb actes) penat pel Codi Penal.

Article 490.3 del Codi Penal
"El que calumniare o injuriare al Rey o a cualquiera de sus ascendientes o descendientes, a la Reina consorte o al consorte de la Reina, al Regente o a algún miembro de la Regencia, o al Príncipe heredero de la Corona, en el ejercicio de sus funciones o con motivo u ocasión de éstas, será castigado con la pena de prisión de seis meses a dos años si la calumnia o injuria fueran graves, y con la de multa de seis a doce meses si no lo son."

Tan estúpid és cremar una foto (o una bandera) com condemnar qui la crema... Però aquest no és el tema, avui...

Avui el tema és l'incendi que la crema de fotos del Rei provoca al cor del procés, en les (complexes) relacions entre la CUP i Junts pel Sí , i especialment amb el PDECat. Una relació especialment tibant aquests dies, amb la negociació dels pressupostos sobre la taula!

La CUP i altres moviments de l'esquerra independentista han convertit la crema de fotografies del Rei en el "challenge" (repte) del moment, i els Mossos d'Esquadra i sobretot el conseller d'Interior en la diana dels seus dards...

Puc entendre la desesperació de molts independentistes filo-Junts pel Sí, que veuen en la incorregible actitud de la CUP una amenaça al (seu) procés, però ells també podrien entendre que la naturalesa de la CUP i altres moviments de l'esquerra independentista és més propera (i propensa) a la crema (i estripada) de fotos del Rei que a aprovar-los els pressupostos.

Les lleis no escrites del Real Madrid

Al món hi ha un munt de lleis escrites, algunes fins i tot sobre pedres sagrades, però són moltes més les lleis no escrites que, per un incomprensible fenomen, es compleixen més que moltes de les escrites!

El Real Madrid atresora una pila de lleis no escrites que al llarg dels anys s'ha demostrat que s'acompleixen, quasi implacablement.

Una de les lleis no escrites del Real Madrid és que no necessita fer una gran temporada per guanyar una Lliga de Campions d'Europa, fet que li ha permès guanyar-ne, i a distància, més que cap altre club!

Una altra de les lleis no escrites del Real Madrid és que quan convé, quan més ho necessita, marca el gol decisiu, el de la victòria, el de la classificació o el que duu a la pròrroga, en el temps de descompte: factor Sergio Ramos!

El Real Madrid s'ha forjat una llegenda a partir d'aquestes lleis, i moltes altres no escrites, tot i que sí publicades; també és cert que el propi Real Madrid ha fet mèrits per consagrar aquestes lleis, fins a fer-ne segell d'identitat.

Ahir una altra llei no escrita del Real Madrid va sobrevolar sobre el sorteig dels vuitens de final de la Lliga de Campions d'Europa, la llei no escrita que diu que el Real Madrid sempre esquiva (ai les boles calentes!) els pitjors rivals en els aparellaments de les eliminatòries de la Champions League, especialment des que Florentino Pérez (diuen) és president: el proper, en tot poderós Nàpols!

De tot això es lamenta el sofert culer, que no troba consol en les dots predictives de l'entrenador del Barça Luis Enrique, sinó en el record de la darrera Lliga de Campions d'Europa del Barça, quan va eliminar els campions de les millors lligues d'Europa!

Desobeirà les seves pròpies lleis, el Real Madrid?