Pere Llach, l'ànima de Motos Llach

Per mi, com per la majoria de clients, l'entrada natural de Motos Llach és la porta del taller, situada al carrer Petit de Sarrià de Ter, més que la de la botiga, al carrer Firal. Aquest podria ser un detall insignificant, però no ho és gens! Que l'entrada pel taller sigui la natural per a la majoria de clients de Motos Llach és conseqüència de dues decisions que en Pere Llach va prendre d'una manera natural: que l'entrada pel taller estigués oberta i, sobretot, que s'hi pugués passar!

Són molts els joves de Sarrià de Ter que han après a esbudellar ciclomotors, vespes i tot tipus de motos a can Llach, amb les eines d'en Pere! Aquest caràcter obert d'en Pere el va transmetre també al seu taller, encomanant l'afició per la mecànica als joves que volien donar més potència a les seves motos amb trucatges i sorollosos tubs d'escapament! Motos Llach era, és, quelcom més que un taller, era un punt de trobada!

Motos Llach és una botiga de poble, com poden ser-ho la fleca, la de queviures, la carnisseria o la perruqueria; però per ser una botiga de poble, per tenir aquesta honorable categoria (com les botigues de barri) no n'hi ha prou en ser en un poble, sinó que cal formant-ne part, allò de ser-hi, implicar-se! I a fe que en Pere i les seves motos ho han fet, com ho segueixen fent ara en Josep i la Lluïsa, els seus fills, qui comanden de fa uns anys Motos Llach.

Ahir el taller era tancat per defunció; se'ns farà estrany no veure-hi més en Pere entre ciclomotors, escúters i bicicletes, o menant la furgoneta al rescat d'algun motorista maldestre, com jo mateix! És cert que en Pere Llach era molt més que el mecànic i ciclista del poble, però Motos Llach és el seu llegat, quelcom més que només un taller de motos!

Descansa en Pau, Pere, que nosaltres ja vetllarem, amb en Josep i la Lluïsa, pel taller!

Qui la té més grossa?

Ben bé podriem dir... "vaya tela, no?"

No recordo exactament què el va motivar, possiblement la participació de "la Roja" a la darrera Eurocopa de futbol, però em va agradar la reflexió que més d'un va fer sobre el futur del periodisme català vers la hipotètica participació internacional de les seleccions catalanes: serà el periodisme català tan descaradament parcial i patriòtic amb les seleccions catalanes com l'espanyol amb les espanyoles?

Jo personalment no tinc tan clar que la resposta sigui un no rotund! Possiblement el periodisme català serà tan parcial i patriòtic amb les seleccions catalanes com ho és el periodisme francès, anglès i congolès amb les seves seleccions, sí, com el periodisme espanyol amb "la Roja"!

En una Catalunya independent algú dubta que les seleccions esportives catalanes seran un símbol més del país, de l'estat català? No buscaran, com ara ho fan els espanyols (també els nacionalitzats) amb la "rojigualda", els esportistes catalans la senyera per celebrar les seves gestes esportives?

No hem acabat sucumbint, també els catalans, a la mida de les banderes? Quan al 2001 a Madrid es va hissar una enorme (i cara!) bandera espanyola molts ho van trobar una exageració (que, ho és!) però molts d'aquests avui xalen més que mai, i el diumenge de Diada s'hi feien "selfies", amb les estelades mida "XXL" que aquests dies hem vist a Salt, a Berga... La bandera és diferent, però l'exaltació és la mateixa! A mi tanta exaltació de la bandera m'embafa...

Qui la té més grossa? És que resulta que sí, que al capdavall la mida sí que importa...

A punt?

Un dels punts de la Diada a Salt. Foto: Roger Casero

Hem tornat a passar una altra Diada amb un tros de país al carrer carregats d'arguments, un altre endreçats amb els seus arguments a casa i fins i tot un tercer grup de catalans gaudint d'un diumenge més amb els seus propis arguments, aliens a la politiqueria, cansats dels uns i dels altres... Res de nou sobre la pell de Catalunya, res que no coneguem; a vegades Catalunya sembla una barra de gelat de tres sabors...

Avui no estem ni més a prop ni més lluny de la independència que abans d'ahir, però sí que fa quatre, cinc o sis anys; bé, de la independència o, si voleu, del desig (anhel pels més hiperventilats) d'independència! Els qui més empenyen el procés vers la independència sostenen que aquesta serà qüestió de mesos, que ja estem a punt, que ja estem en fase de desconnexió, de compte enrere, en el "ninonino, ninoninoni" que cantaven els melenuts "Europe"!

Potser sí, tot i que els que tenien (tenen!) més pressa anys enrere, els que quan fa dos anys deien "ara és l'hora" interiorment pensaven que ja feien tard, han hagut d'alentir el pas tot esperant, no Godot, sinó la metamorfosi de CDC a PDC, o com s'acabi denominant!

S'ha de ser molt curt de mires per no afirmar que la independència és, avui per avui l'opció preferida dels catalans, no de la majoria expressada en vots, però sí d'una gran majoria, molt per sobre de les opcions federalistes (o federalitzants) i de les immobilistes; també és cert que l'independentisme no és (afortunadament) monolític, i més enllà de visions i trames d'infiltrats unionistes dins el moviment independentista per dinamitar-lo per dins, més nociu pot ser el presumpte "processisme" que s'atribueix a alguns sectors del PDC.

De fet arribarà un dia que el procés d'independència posarà a prova el PDC com abans ho ha fet amb el PSC, amb Unió, amb ICV i més recentment amb els "comuns". El post-9N en part va ser-ho i aleshores se'n va sortir, no amb la desitjada llista única independentista, però si amb Junts pel Sí, no amb el president Mas re investit, però sí amb el president Puigdemont!

Empentarà igual el PDC si no lidera el procés, si no té la presidència del govern? Perdoneu si el dubte ofèn encara a aquestes alçades, però aquesta sembla ser una de les qüestions clau de la confiança, més enllà de la qüestió del 28S.

Els oracles del procés versen que a partir del 28 de setembre, superada amb èxit la moció de confiança i amb l'empenta de la Diada, s'esdevindran una sèrie d'esdeveniments en cascada que ens portaran a la independència. Dir que passaran coses és una "boutade" "rajoyesca" (a l'alçada de “España es un gran país y tiene españoles”), la qüestió no és aquesta, sinó com reaccionarem tots plegats i, en especial, els partits partidaris de la independència: estaran tots a punt?

A punt per desobeir lleis, lleis espanyoles i, fins i tot si cal, lleis catalanes com el propi Estatut de Catalunya; sincerament, em costa veure la independència sense alguna desobediència ni que sigui per declarar-la o per treure al carrer, de nou, les urnes... Sí, podem utilitzar eufemismes (obeir el mandat democràtic del Parlament), però no veig cap govern espanyol pactant de bones la independència de Catalunya, modificant la Constitució per preveure la sortida de les nacions que ni tan sols s'atreveix a reconèixer!

A punt? En el fons aquesta és l'eterna pregunta que em sembla que la CUP li fa a Junts pel Sí, i en especial al PDC...

Els propers dies, setmanes, mesos passaran coses... estan, estem, esteu a punt?

Minuts Musicals retrobats amb Freddie Mercury i Barcelona!

Aquests dies els mitjans de comunicació han recordat Freddie Mercury, fundador, compositor i vocalista de Queen, figura imprescindible de la història de la música en general i del rock en particular!

Aquesta setmana, concretament el passat 5 de setembre, Freddie Mercury hagués celebrat setanta anys, ja que aviat, el proper 24 de novembre, farà vint-i-cinc anys que va morir als 45 anys.

Recordant aquesta efemèride són moltes les cançons de Queen que podríem recordar, però amb els Jocs Olímpics de Rio 2016 tan recents, i amb el Jocs Paralímpics encara en joc, m'és impossible no recordar la cançó que li va dedicar a la Barcelona pre-olímpica a finals dels anys vuitanta del segle passat i que, amb Montserrat Caballé, va esdevenir l'himne dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992!

Malauradament Freddie Mercury va morir mesos abans de la celebració dels Jocs, però la seva contribució a fer-los més internacionals, i a fer més internacional la ciutat de Barcelona, va ser, és i serà eterna...





I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

El vídeo de la setmana: ells són els super-humans!

Quan sabem que hi ha una discapacitat la busquem, inevitablement ens esforcem a trobar-la: la manca d'una, o més extremitats, la ceguesa... Aquesta cerca no sempre és maliciosa, a vegades tan sols es fa per certificar el que ja sabem, i en molts casos és tan sols l'avantsala per valorar l'esperit de superació de la persona que té la discapacitat.

Aquesta setmana han començat els Jocs Paralímpics de Rio 2016 i només cal mirar-los una estona per deixar de veure persones amb discapacitat i veure, per sobre de qualsevol altra concepció, esportistes que competeixen entre ells per la glòria olímpica!

Mirem la discapacitat per admirar, per destacar i valorar la capacitat, les capacitats! Com expressa aquest vídeo de la cadena de televisió britànica Channel 4, ells són els super-humans!



Bon divendres!

Centrifugació

Si hagués de representar la política catalana des de la recuperació de la democràcia fins a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya ho faria amb la imatge de la campana de Gauss, representada sobre l'eix clàssic dreta - esquerra i amb els partits de centre dreta (CiU) i centre esquerra (PSC) més moderats situats al bell mig.

La sentència del TC sobre l'Estatut no només va canviar l'eix de la política catalana, fent prevaldre l'eix nacional (independentisme - unionisme), sobretot va generar, d'una forma gradual i cada vegada més accelerada, la centrifugació de les posicions sobre aquest nou eix, naturalment cap als extrems.

Aquesta força centrífuga ha afectat a tots els partits, afectant-los de manera diferent, i ha dibuixat un nou centre polític, el del dret a decidir decantat cap a la independència.

La centrifugació de la política catalana ha variat el mapa polític, doncs no tots els partits han sabut, ni pogut, resistir les envestides d'aquesta força. Unió Democràtica de Catalunya ha estat escombrada del Parlament de Catalunya i el PSC s'ha esquinçat.

Ambdós partits han volgut resistir quedant-se en una posició més central, que no equidistant, entre el que representen políticament l'independentisme i l'unionisme, fent bandera del federalisme, amb matisos entre ells, bandera que sota aquesta força centrífuga costa molt mantenir-la dreta i, encara més, fer-la onejar: Unió, també per altres circumstàncies, s'ha quedat en l'intent, mentre que el PSC, malgrat tot partit resistent i supervivent, encara hi insisteix tot i el foc amic del PSOE, qui vol diluir, quan no dinamitar, les propostes federalistes dels socialistes catalans.

Ambdós partits, PSC i Unió, veurem si també en certa manera CDC, vivien millor en la prevalença de l'eix dreta - esquerra i en el sòlid equilibri que sabien mantenir sobre aquest eix, ben posicionats a la part central.

La força centrífuga obliga a moure's, et mou per força, per la seva pròpia força, doncs defuig el centre i empeny cap als extrems; el problema de quedar-se al mig és que el mig és pràcticament un desert; per aquí circula i resisteix el PSC, refent-se de l'esquinçament provocat per la força centrífuga de la política catalana.

Aquesta mateixa força centrífuga és la que explica que hi hagi espai per l'acord entre formacions tant distants, en l'eix dreta - esquerra, com la CUP i el Partit Demòcrata Català ( la nova CDC), o com s'acabi anomenant finalment..

Diuen que amb una Catalunya independent tornarem a l'eix clàssic de dreta - esquerra, però la qüestió és, en cas d'assolir-la, quins partits hauran sobreviscut!

Fer pressió

Un dels elements que més ha sorprès de la pressió exercida sobre el PSOE de Pedro Sánchez ha estat la línia editorial del diari El País, afegint-se a la pressió de tants altres mitjans, tertulians i opinadors previsibles. Els camins dels mitjans són, a vegades, tan inescrutables com els del Senyor... Darrerament passen coses estranyes al Grupo Prisa, tant a El País com a la Cadena SER...

De fet és així com s'exerceix la pressió, amb un desplegament d'argumentari per terra, mar i aire, és a dir, pels mitjans, les xarxes socials i les converses de bar, o de carrer. Del que es tracta és de donar un missatge clar (si hi ha terceres eleccions, la culpa és de Pedro Sánchez) i pocs arguments per defensar-lo (no té sentit d'estat i, com a molt, qualsevol alternativa dóna ales al separatisme català); aleshores només falta que mitjans, tertulians i opinadors amb ressò mediàtic et comprin el missatge, l'escampin arreu i el repeteixin, si cal, fins a la sacietat.

Llavors tan sols és qüestió de fer bullir l'olla, sense abaixar el foc i les xarxes socials, a vegades quasi un univers paral·lel, ajuden a mantenir el foc viu!

És així, si fa o no fa, com va exercir-se també la pressió sobre la CUP després del 27S, però amb mitjans, tertulians i opinadors diferents!

La cirereta del pastís, però, són els díscols del partit a qui es fa pressió i que amb la seva disconformitat l'augmenten. Ells són imprescindibles doncs reforcen el parer dels qui consideren que la posició que defensa el partit pressionat és tan errònia que fins i tot alguns dels seus hi estan en desacord. Són necessaris perquè ells, sobretot ells, justifiquen la pressió. Els díscols a vegades apareixen en grup sota el paraigües d'un manifest, o bé en solitari, traient el nas temptejant el terreny, a la recerca d'una empenta que l'acabi de fer decidir!

Als díscols els mitjans, tertulians i opinadors els injecten llevat i els amplifiquen la veu, que naturalment també en tenen, tot aplaudint-los la valentia i assenyalant-los com els bons, en contrast dels dolents de la pel·lícula, aquells a qui va dirigida la pressió!

Res de tot això és nou, doncs aquestes pressions formen part de la política, del joc de la política; mesos enrere la pressió era per la CUP en relació a la investidura del president Mas; ara és pel PSOE per la de Rajoy, però també s'ha exercit, aquests dies, sobre l'univers "comú" per la seva participació (o no) a la Diada organitzada per l'ANC i Òmnium Cultural.

La pressió sempre genera algun moviment, per més resistència que s'ofereixi; no són pocs els exemples que hem viscut a la política catalana, amb escissions, pactes aparentment antinaturals i quasi desaparicions de partits polítics! Si et pressionen senyal que, més que important, ets (ni que sigui eventualment) necessari!

A la política espanyola els efectes d'aquesta darrera pressió encara estan per veure però segur que d'efecte, d'una o altra manera, n'hi haurà!

"Pressing PSOE"

Pedro Sánchez intervenint al Congrés de Diputats durant la fallida (primera) investidura de Rajoy.

Fa mesos ens vam passar setmanes amb el "pressing CUP", quan la investidura del president Mas no penjava d'un fil, sinó del vot, que inicialment quasi tothom donava per descomptat, que la formació anticapitalista li havia de donar per investir-lo, de nou, president

El "pressing CUP" va tornar, amb sordina, amb el no debat dels pressupostos 2016, després del pas al costat del president Mas i ja amb el president Puigdemont investit, però la CUP va resistir la pressió i va mantenir la seva esmena a la totalitat als pressupostos, fent reaccionar el president Puigdemont plantejant la qüestió de confiança, que s'aprovarà sense més angúnies, que prou n'hi ha hagut, el procés... Altra qüestió serà el pressupost!

Una pressió semblant, salvant les distàncies, a escala d'Espanya l'ha rebut aquestes darreres setmanes el PSOE en relació a la fallida primera investidura de Mariano Rajoy, davant l'amenaça d'eleccions el dia de Nadal! I com amb la CUP al seu dia al PSOE se'l confronta entre la raó d'estat (el compromís amb el procés cupaire) i la seva raó de ser: si la raó de ser de la CUP és transformar radicalment la societat, també la política, amb un model contraposat als qui els demanaven suport, el del PSOE és ser alternativa al PP, més que encarrilar-lo de nou al govern...

I si aleshores, també ara, la CUP tenia veus discordants, també les té, i tot fa preveure que les seguirà tenint, el PSOE entre els qui es mantenen ferms amb el NO a la facilitar la investidura de Mariano Rajoy i els qui prefereixen que el PSOE no bloquegi el bloqueig polític que viu la política espanyola, amb les manifestes dificultats d'investir un president.

És clar que més enllà dels interessos de país, o d'estat, també hi ha els partidistes: dinamitar tant com es pugui l'adversari polític, sobretot, com en el cas del PSOE, també aleshores amb la CUP (recordeu l'empat tècnic?), si en l'adversari hi ha divisions internes...

Em sorprèn la manera com aquesta pressió ha calat, no de moment de manera suficient dins el propi PSOE, sinó en general a l'opinió pública espanyola o, com a mínim, a la publicada! Mariano Rajoy no ha aconseguit l'anhelada investidura, però sí que molts espanyols responsabilitzin el candidat socialista del bloqueig polític espanyol i, per tant, el facin màxim responsable d'unes possibles terceres eleccions el dia de Nadal!

La pressió sobre la CUP va tenir un preu molt alt, però de moment no sembla que el PSOE hagi posat preu, ni vulgui posar-lo, a una eventual investidura d'un president popular... Veurem com segueix la pressió al PSOE després de les eleccions gallegues i basques i, sobretot, després del proper "desafiament" independentista, quan el president Puigdemont superi la qüestió de confiança...

El "pressing PSOE" es pren ara, tan sols, una curta treva!

"Año Mariano"

Rajoy segrestant el Nadal, a la portada d'El Jueves!

A Mariano Rajoy se li ha resistit el doble primer intent d'investidura, i ja veurem si se la juga, de nou, en un segon intent, abans aquesta nova legislatura fini, també precipitadament!

Rajoy, que va xiular tot fent-se el despistat a la investidura de la darrera (breu i inèdita?) legislatura, ara s'hi va presentar, amb el suport sempre incòmode del comodí de Ciudadanos, amenaçant amb unes possibles terceres eleccions pel dia de Nadal, pressionant així al (darrerament) convuls PSOE de Pedro Sánchez per esgarrapar-li una inflamable abstenció.

Es pot tenir més barra? Es pot ser més cínic? La barra per fer l'orni abans, quan com ara va ser també el candidat del partit més votat. Cínic per jugar amb el calendari electoral amenaçant de segrestar el Nadal, com va il·lustrar la portada del setmanari El Jueves, en cas de no ser investit president!

Però així és Mariano Rajoy, el que ens despista amb les seves frases eloqüents (“Somos sentimientos y tenemos seres humanos”, “España es una gran nación y los españoles muy españoles y mucho españoles”, “Un vaso es un vaso y un plato es un plato”, “Es el alcalde el que quiere que sean los vecinos el alcalde”, “Me gustan los catalanes porque hacen cosas”, “Una cosa es ser solidario, y otra es serlo a cambio de nada”, “España es un gran país y tiene españoles”... ) mentre ens engalta les seves polítiques conservadores i fa com si la corrupció del i al seu partit no anés amb ell!

Ara que aviat tal dia farà un any que és president en funcions podríem designar aquest any 2016 com l'autèntic "Año Mariano", en homenatge a la llarga funció del president en funcions, un pape que interpreta a la perfecció, fet a la seva mida! En aquesta mena d'estat d'aparent letargia ell sembla trobar-s'hi molt, massa còmode, sense haver de donar, uf quina mandra!, explicacions al Congrés, però sense deixar minar judicialment la política catalana, conscient dels rèdits electorals que en treu arreu d'Espanya.

Ara Mariano Rajoy esperarà pacientment els resultats de les eleccions gallegues i basques amb l'esperança que generin algun moviment que d'una o altra manera el beneficiïn, bé resolent una complicada investidura, bé prorrogant la seva funció de president en funcions, fins a unes possibles i qui sap si inevitables terceres eleccions!

La seva millor jugada d'aquesta investidura fallada és fer-nos creure que, en cas de produir-se les terceres eleccions, la culpa no serà seva sinó de Pedro Sánchez! Ell, sense sortir-se del seu guió, segueix oferint-nos la seva millor cara de president despistat, com si res del que passa anés amb ell... Geni i figura?

El vídeo de la setmana: benvinguts a Ullastret, al 250 aC!

Joc de Trons ha reconstruït digitalment, sobre Girona, una ciutat i indrets de ficció, apropant el mar a les escales de la Catedral i altres fantasies que, vist el resultat, poc tenen a veure amb la Girona real, ni l'actual ni la històrica! Tampoc n'era, aquesta, la intenció!

La Girona del Joc de Trons, però, ja és una ruta turística més, un motiu de destí, una experiència que ha esdevingut visita guiada a la Girona real d'avui!

Una història més real ha estat la reconstrucció virtual en tres dimensions del jaciment ibèric d'Ullastret (Baix Empordà), un treball fet gràcies a la recerca arqueològica que ens permet, més enllà de la visita al jaciment, caminant entre les pedres, les restes d'aquesta important ciutat ibèrica, caminar-hi virtualment pels seus carrers tal i com eren en el moment de màxima esplendor d'Ullastret, al 250 aC!

Que la realitat, en aquest cas la virtual d'Ullastret, superi la ficció!



Bon divendres!