dijous, 5 de maig del 2016

Leicester


"El futbol és un joc simple; 22 homes juguen amb una pilota durant 90 minuts i al final els alemanys sempre guanyen".

La frase cèlebre la va dir el futbolista Gary Lineker després de l'eliminació d'Anglaterra a les semifinals del Mundial d'Itàlia de 1990 contra, efectivament, Alemanya! La frase l'hem escoltat en diverses versions, entre les més reproduïdes aquest versió simplificada: "el futbol juguen onze contra onze i sempre guanya Alemanya".

Però no, Alemanya no sempre guanya, tot i que sí va guanyar aquell Mundial d'Itàlia de 1990!

Parafrasejant Lineker podríem dir, exportant la frase a algunes lligues nacionals, que "el futbol juguen onze contra onze i sempre guanya el Real Madrid (o darrerament el Barça), el Bayern de Munic o el Manchester United!"

Però no, de la mateixa manera que Alemanya no guanya sempre tampoc ho fan aquests equips (tampoc darrerament el Barça!), és més, fins i tot alguna vegada guanya Anglaterra, com en aquell Mundial de Futbol de 1966!

I com aleshores Anglaterra ara el modest Leicester ha guanyat, contra tot pronòstic, la Premier League!
Escoltava l'altre dia a la ràdio que l'equivalència amb el futbol espanyol seria com si aquesta temporada l'Sporting de Gijón del "Pitu" Abelardo s'hagués proclamat camió de la lliga espanyola!

Gary Lineker era, fins ara, un dels jugadors més llegendaris que han passat pel Leicester; de fet Lineker va ser un jugador del planter i del primer equip del Leicester, des d'on va anar a l'Everton abans d'arribar al Barça... Però ara amb aquesta gesta seran uns altres els noms llegendaris que forjarà el Leicester, entre ells sens dubte el de l'entrenador italià i arífex de l'èxit, Claudio Ranieri!

El Leicester ha esdevingut el símbol dels modestos, un equip cosit a base de retalls, amb jugadors descartats per altres equips i rescatats de lligues inferiors que no només ha estat capaç de plantar cara als grans equips (alguns vinguts a menys) de la Premier league, també de suportar la pressió i saber-se mantenir al capdamunt de la classificació fins al final, fins abans del final del campionat, per proclamar-se campió!

El futbol, com l'esport en general, també necessita que de tan en tan passin coses com aquestes, imprevistes, sorprenents, trencadores: la revolució dels modestos!

Podem considerar l'Atlético de Madrid un modest a Europa, a la Champions League?  Això ja són, em temo, figues d'un altre paner...

dimecres, 4 de maig del 2016

L'ocupació temporal del Temps de Flors


Pel Temps de Flors no tot són flors i violes, malgrat ho sembli...

Del 7 al 15 de maig Girona s'inundarà de visitants que cercaran en cada flor, en cada pètal, en cada pati i instal·lació floral la confirmació de la bona decisió que han pres: visitar Girona pel Temps de Flors! Només així suportaran les molèsties de l'altre Temps de Flors: les aglomeracions, els nervis, les terrasses i restaurants plens, les inclemències del temps (tan si plou com si fa calor), la fatiga i el cansament dels gironins autòctons!

Durant aquests dies Girona floreix i es posa guapa, com anys enrere es promocionava Barcelona, i és literalment ocupada temporalment mentre uns gironins ho observen amb orgull i d'altres es pregunten, un any més, si no fa massa temps que el Temps de Flors ja no és ni d'ells ni per ells, si és que mai ho ha estat...

Al llarg d'aquests dies es compartiran milers, desenes de milers... un munt d'imatges a les xarxes socials (les mateixes flors, els mateixos angles, les mateixes perspectives) i els restaurants de la ciutat faran l'agost al maig, que al mes d'agost l'agost ja el fan els de la costa...

Temporal també és el contracte que la Rosa, que no es diu Rosa però així li direm pel Temps de Flors, ha signat per treballar aquests dies, un contracte tan efímer com les flors que tanta expectació aixequen i tant interès desperten, que tanta gent fa venir a la ciutat en un creixent peregrinatge; la Rosa pel Temps de Flors treballarà en un restaurant i seran molts els peregrins que tindrà com a clients!

Ni el contracte ni la feina li resoldran la seva situació, prou que ho sap ella, prou que ho sé jo: una flor no fa estiu, ni un contracte resol l'atur i la precarietat laboral!

Però aquest contracte laboral temporal la reactivarà laboralment (que no és poc) i li permetrà treballar a Girona, on ha arribat fa poc de les Terres de l'Ebre per motius personals que ara no venen al cas.

Aquesta feina temporal també li engreixarà un xic més el seu currículum, minimitzant així el període d'inactivitat laboral, ja se sap, aquells forats que, lluny d'apreciar-se com els de l'emmental (estimat Watson), fan que els responsables de recursos humans (quasi) sempre en preguntin el motiu, i que els candidats han de saber respondre amb més seguretat que sinceritat, sense dir cap mentida però tampoc tota la veritat!

Aquests dies la Rosa viurà i veurà per primer cop el Temps de Flors; tan de bo tingui un moment per perdre's pels patis i carrers per contemplar les flors que, com el seu contracte. donen vida efímera a una ciutat que no para de bategar a ritme de festivals, Joc de Flors i Temps de Trons!

I tan de bo després del Temps de Flors pugui seguir treballant, si pot ser amb un contracte més estable que li permeti establir-se a Girona i conèixer la ciutat (real) que s'amaga rere les flors i aquest temps...

dimarts, 3 de maig del 2016

Eleccions solsticials


La olimpíada és, en el sentit més estricte i literal del terme, el període que hi ha entre dos jocs olímpics. La legislatura és el període de vigència d'un cos legislatiu i sol ser el nom que es dóna al període parlamentari que hi ha entre dues eleccions als parlaments amb competències per a legislar.

L'XI legislatura d'Espanya fina avui amb la dissolució de les Corts Espanyoles, una legislatura que s'ha guanyat l'adjectiu de "breu", com Lluís I d'Espanya, fill de l'omnipresent Felip V, també es va guanyar aquest adjectiu pel seu breu regnat!

De fet, però, anomenar legislatura en aquest període és ser molt generós, doncs cap de les iniciatives legislatives iniciades ha pogut esdevenir llei i aquestes iniciatives es dissoldran amb la dissolució de les corts, com un terròs de sucre.

Una legislatura, a més, amb un govern en funcions que tindrà ara una nova pròrroga per seguir enviant al Tribunal Constitucional tot allò que li molesti, en comptes d'afrontar-ho políticament: al TC vas!

La història haurà de cercar un nom o un adjectiu per anomenar o adjectivar aquest breu i incert període que va de les eleccions generals del 20 de desembre de 2015 a les properes del 26 de juny de 2016, o el que és el mateix, dia amunt dia avall, entre el solstici d'hivern i el solstici d'estiu!

Com es diu, si té nom, el període entre els dos solsticis?

dilluns, 2 de maig del 2016

Dia del treball vs. dia de la mare


Aquest darrer primer de maig, dia del treball, va resultar ser també el primer diumenge del mes de maig i, per tant, el dia de la mare: una curiosa coincidència que, d'haver passat en alguna altra ocasió (segur que sí) no recordo haver-hi prestat atenció. Rumiant sobre aquests dos "dies" la meva percepció és que aquests darrers anys el dia del treball ha anat a menys i el dia de la mare ha anat a més.

Que el dia de la mare vagi a més s'explica sobretot per l'impacte publicitari que té, un impacte global que, com altres dies assenyalats (dia del pare, black friday...), ens convida a consumir per agrair a les mares la seva condició.

Menys m'explico que el dia del treball hagi anat a menys, sobretot perquè aquests darrers anys el treball, la feina, les condicions laborals precisament també han anat a menys (més temporalitat, més precarietat), però la indignació per aquest fet no s'expressa, com es feia anys enrere de forma més majoritària, el primer de maig!

La percepció s'apropa a la realitat o, si més no, a la realitat de les xarxes socials observant l'impacte de les etiquetes "#diadeltreball" i "#diadelamare" a Twitter, tal i com es pot veure als gràfics que comparteixo amb algunes dades comparatives:

Aquest passat 1 de maig hem piulat més sobre el dia de la mare que sobre el dia del treball, i les piulades han tingut també molt més ressò i impacte.

Però també observem altres diferències més qualitatives:

Homes i dones han piulat en la mateixa proporció sobre el dia de la mare, però en canvi 3 de cada 4 piulades sobre el dia del treball les han publicat homes i només 1 de cada 4 les han publicat dones. 

I també sorprèn que proporcionalment els usuaris d'Android copin més piulades (més del 50%) sobre el dia del treball que no sobre el dia de la mare (36%).

És a dir, el perfil de piulador del dia del treball és un home d'Android mentre que el del dia de la mare és un perfil més equitatiu pel que fa al gènere i al sistema operatiu.

No sé quan tornaran a coincidir en el mateix dia el dia de la mare i el dia del treball però aquest darrer primer de maig més que confrontar-los sobretot em va agradar sumar-los: dia del treball + dia de la mare = dia de la mare treballadora?

Sí, ja sé que el dia 8 de març és el dia de la dona treballadora, però també sabem, i cada vegada acceptem més, que ser dona i ser mare no és el mateix i que ni la condició de dona, ni la de mare, com la d'home i la de pare, duen implícitament la condició de treballadora, tot i que en la majoria de casos puguem pensar, i efectivament és així, que sí!

El dia de la mare sembla gaudir de bona salut, com les mares, generalment més resistents i fortes que els pares; el dia del treball, en canvi, és el viu reflex del treball, depauperat, i les perspectives no semblen massa positives...

Serà que necessitem, que estem esperant, un altre Primer de Maig?

dissabte, 30 d’abril del 2016

Minuts Musicals retrobats amb Lee Dorsey i "Working in the Coal Mine"


Les mines són, també, una mina per la inspiració de músics i compositors, com "Soy Minero" d'Antonio Molina o la popular "Heigh-ho!" que tan alegrament cantaven els set nans de la Blancaneus quan tornaven a casa després d'una (dura?) jornada laboral a la mina!

També és minera la cançó d'avui, una d'aquelles que l'escoltes i et sona però que no recordes, si és que mai has sabut de qui era, ni qui la va fer ni qui la canta! Per això ja hi ha, avui, aplicacions com Shazam!

Allen Toussiant va composar "Working in the Coal Mine" a mitjans dels anys seixanta del segle passat però qui la va popularitzar va ser el cantant Lee Dorsey; la cançó descriu les dures condicions de treball a la mina, una cançó que també podríem cantar el proper 1 de maig, Dia del Treball, per a denunciar les precàries condicions laborals d'avui en dia, 50 anys després de composar-se aquesta cançó!





I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 29 d’abril del 2016

El vídeo de la setmana: la feina


"El treball dignifica l'home, el treball t'honra, el treball dignifica... el treball et poleix, t'abrillanta, et dóna esplendor... el treball és l'hòstia, fins i tot et posa catxondo, diria jo! ... "

Així comença un fragment d'un monòleg dedicat al treball que Pepe Rubianes desenvolupava a la seva obra "Rubianes solamente" i que, després de descriure la imatge escatològica d'un ventilador, seguia així:

"Que se'n vagin a la merda amb el treball, la dignitat, la realització... s'ho posin tot a la punta del nap a veure si els cap i els exploti i els quedin els ous penjant als campanars!"

La referència a aquest monòleg de Pepe Rubianes no és gratuïta doncs amb altres paraules, o més ben dit, sense paraules, el vídeo d'avui transmet si fa o no fa el mateix, fins i tot diria que d'una manera més punyent!

Sí, ja sé que no cal portar-ho tot en aquest extrem, però a vegades és necessari per calibrar bé la realitat, que no sempre percebem tal i com és, sinó simplement tal i com nosaltres la veiem, o volem veure!

El treball dignifica... o no!



Bon divendres!

dijous, 28 d’abril del 2016

Reiniciar Espanya


Pedro Sánchez ho ha intentat amb un Albert Rivera que s'hi ha posat bé i un Pablo Iglesias s'ha fet pregar inútilment mentre Mariano Rajoy s'ho ha anat mirant tot des de la barrera, puro en mà! Pedro Sánchez ho ha intentat i en l'intent s'ha quedat, que la tasca era difícil, sinó impossible!

I a diferència de Catalunya sembla que no hi haurà un moviment de darrera hora, un pas al costat, al darrere o al davant d'algú que permeti precipitar una investidura al darrer sospir d'aquesta avortada legislatura.

Però que finalment no hi hagi hagut investidura no és només per les dificultats evidents i objectives de combinar segons quins partits, també perquè en els càlculs de la majoria, sinó tots els candidats, era pitjor un govern a desgrat que unes noves eleccions, malgrat el manual del candidat digui que s'ha de dir que ningú les vol, unes noves eleccions.

Doncs jo sí que les vull unes noves eleccions, com les volia a Catalunya en cas de no haver-hi acord, doncs si la mà no dóna joc bé haurem de repartir de nou les cartes, no? I sí, ja sé que les campanyes electorals tenen un cost, però també el té allargar sine die un govern en funcions que esquiva el control parlamentari i es prorroga governant com si les darreres eleccions haguessin estat poc més que un esternut... tot i que al final potser hauran resultat ser una llufa!

No per inèdit i desconegut, no per indesitjat, no per inexplorat hem d'abandonar el camí a seguir. Si hem de tornar a votar tornem-hi, i fem-ho tantes vegades com sigui necessari, que la democràcia és això, reiniciar si cal, reiniciar quan cal, en aquest cas, reiniciar Espanya!

dimecres, 27 d’abril del 2016

Els trons de Girona

Aquests dies a Girona no han faltat culs per asseure's-hi!. Foto: N. Guisasola (ACN)
No sé si al final Girona va ser, com va preveure i esperava l'alcalde Puigdemont, un parc temàtic  del sobiranisme; diria que no doncs aquelles "Jornades Catalunya, Llibertat i Dignitat" organitzades pel diari El Punt Avui i celebrades a mitjans de juliol de 2014 no van ser les més reeixides i van ser, de moment,  les darreres...

Més que del sobiranisme Girona ha estat aquests darrers dies un parc temàtic de Joc de Trons, amb el tron de la sèrie com a reclam i la projecció del primer episodi de la sisena temporada com a "première" apta només per a afortunats, i autoritats. Veure la façana de l'Ajuntament de Girona disfressada amb porexpan de Joc de Trons sobta i hom es pregunta fins i tot si cal, però no nego que des de la distància i escepticisme amb que no miro la sèrie la meva mirada tampoc és neutra.

Suposo que fa bé Girona d'estirar el fil i aprofitar el moment, tot i que entre les marejadores i astronòmiques xifres que es donen sobre l'impacte econòmic de la sèrie a la ciutat algunes són certes i la majoria suposicions, més càlculs de possibles costos que diners que finalment d'una o altra manera, dringaran a la ciutat.

Girona és una ciutat rica en llegendes, documentades, contades i escenificades de fa anys, i no descarto que amb el pas dels anys Joc de Trons en forgi de noves... Però aquests dies veient les cues i devoció per fer-se una foto al tron que dóna tant de joc i nom a la sèrie no he pogut evitar pensar en la cadira de Carlemany, tron llegendari, aquest sí, que he admirat i venerat tota la vida!

Carlemany mai va ser a Girona però els gironins li hem dedicat amb devoció una cadira i una torre i fins i tot una llegenda sobre la seva espasa que fa les delícies dels qui, com amb la sèrie, també somien amb una Girona llegendària.

Potser sí, al final, m'animaré a veure la sèrie, tot i que llavors el tron ja no hi serà i la façana de l'Ajuntament lluirà la seva habitual estampa de pedra, amb les seves tres portalades; és clar que el meu cul es deleix més per seure a la cadira de Carlemany que no en aquest tron imantat d'espases...

dimarts, 26 d’abril del 2016

Un brindis per en Tià!

Tià Coll, geni i figura, de jove.

Camí de Banyoles els venedors ambulants, carregats amb galledes plenes de roses, que volten la darrera rotonda de l'autovia de Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis ens recorden que és Sant Jordi, però no estem per Sant Jordi encara, que fem via a Banyoles per acomiadar un bon amic dels meus pares: en Tià Coll.

Arribem d'hora a Banyoles i entrem a Santa Maria dels Turers, església gòtica de la que destaquen uns imponents contraforts a l'exterior de l'absis, i portes endins uns treballats vitralls, datats de 1940 fruit de la reconstrucció de l'església després dels avatars de la Guerra Civil, vitralls que no deixaré d'observar durant la cerimònia.

Dins l'església poca gent, intuïm que alguns familiars, i un conegut (més que saludat, menys que amic) de Girona, cronista del diari El Punt Avui i, com en Tià, també home de teatre, qui suposo que diumenge vinent, sinó l'altre, potser li dedicarà una de les seves cròniques dominicals, per mi de lectura sempre obligada!

Poc a poc arriba gent, familiars i amics i entre aquests la meva mare n'hi troba de seus, amigues i amics amb qui es saluden i amb alguns s'abracen, i en retroba d'altres que difícilment reconeixeria si no fos per les circumstàncies, tot i que si és necessari es donen quatre referències per refrescar la memòria, tot i que la meva mare la manté sempre molt fresca! N'hi ha que venen de la Plaça Major i diuen que hi ha molt ambient de Sant Jordi, però nosaltres encara no estem per Sant Jordi!

La cerimònia segueix segons el guió previst i mentre el mossèn la fa avançar jo m'entretinc observant els vitralls de l'absis, que amb el sol que s'imposa aquell matí llueixen encara amb més força. Rere els vitralls siluetes de coloms voletegen amunt i avall en la seva particular rutina, aliens al Sant Jordi que es viu portes enfora de l'església, i al comiat que es plora en silenci portes endins.

Al final de la cerimònia una neboda d'en Tià pren la paraula i li'n dedica unes quantes, emocionada: en destaca la puntualitat, virtut que per raons que ara no venen al cas jo aprecio especialment, i l'ajuda que li prestava en els deures de física i química, coses de l'ofici, malgrat diria que en Tià Coll no el va exercir el de químic, si més no, no sobre els escenaris! I la neboda també en destaca la seva passió per la història, doncs en Tià no era només dels que la coneixien, era també dels que la volien canviar, i a la seva manera va fer-ho!

Per acabar sona "Ne me quitte pas" amb una veu que sembla la d'Edith Piaf, tot i que la meva mare no n'està del tot segura; amb la cançó sortim de l'església i allà, finalment, hi ha temps i espai pels retrobaments i els records, per actualitzar rostres i vides com qui fa un F5 amb el teclat de l'ordinador.

Entre els amics i retrobats que troba la meva mare un mostra una foto del casament dels meus pares: la colla del TEI de Banyoles al peu de les escales que pugen al campanar de l'església, aquesta romànica, de Cantallops; que joves i, alhora, quanta vida ja viscuda en aquella atrevida joventut! La meva mare posa nom a tots els que hi surten i fins i tot als que no: en Pep Cruz va arribar més tard...

Entre converses i retrobaments els records flueixen i algú, amb bon criteri, proposa remullar-los a la Plaça Major de Banyoles tot fent un brindis per en Tià! La plaça fa goig vestida de Sant Jordi, curulla de gent que tement la tarda aprofita el matí per olorar llibres i roses.

També nosaltres busquem el sol i mentre ajuntem dues taules, que serem colla, anem demanant: una canya, tres Martinis, que portaràs sifó si us plau?, dos cafès, un tallat... Les dues taules se'ns fan  insuficients i n'acabem ajuntant quatre i la comanda ja és tan llarga que perdo el compte, però no el cambrer que diligent ho té tot registrat en un petit bloc...

La conversa és distesa i coral i en Tià Coll és present en totes; les anècdotes relliguen records i les mirades evidencien que el pas del temps només afegeix arrugues i emblanquina cabells, quan no els fa caure directament, però manté els records vius, o si més no adormits: a mesura que afloren els records les vivències es desperten d'una llarga letargia per surar de nou a flor de pell.

L'escena a la plaça és tant brillant i intensa com els vitralls de l'absis de Santa Maria dels Turers i si tingués ofici prou sabria fer-ne un d'aquell moment, però ja fa anys que les escenes que mereixen ser recordades les registrem digitalment...

Els històrics presents del TEI de Banyoles immortalitzen el moment amb una fotografia de la que només la meva mare sabrà posar nom, anys a venir, a totes les cares que hi apareixen i fins i tot a les que no: l'amic Pep Cruz torna a fer salat...

I és en aquell vermut a la Plaça Major de Banyoles quan amb les canyes, els Martinis, els cafès i els tallats fem un brindis per en Tià, geni i figura!

dilluns, 25 d’abril del 2016

El regal de la Laia: l'amistat


Que l'ajuntament hagi deixat de convocar els Premis Literaris Sant Jordi no significa que a Sarrià de Ter els infants i joves deixin d'escriure els seus relats i poemes a l'escola i institut de referència.

Aquest Sant Jordi la meva filla mitjana va guanyar un dels segons premis en narrativa de 2n d'ESO de l'IES Narcís Xifra amb un relat que, per més que hi he insistit, no em deixa publicar... Coses de l'edat, suposo...

Sí que puc publicar, en canvi, el relat de la meva filla petita, de 10 anys, que ha obtingut el 2n premi del concurs literari Sant Jordi de narrativa de 4rt A de l'Escola Montserrat de Sarrià de Ter, un relat breu sobre l'amistat, un autèntic regal!

Enhorabona Abril!

El regal de la Laia: l'amistat

Hi havia una vegada cinc nenes: la Paula, la Laia, la Maria, la Laura i l'Anna. Totes eren amigues.

El dia 27 de març era l'aniversari de la Laia i feia 10 anys. La Laia estava molt contenta perquè mai havia tingut un aniversari amb totes les seves amigues i aquell dia sí que el tenia.

Les amigues de la Laia no sabien què regar-li, no sabien si li volien regalar una nina, un ordinador, un joc, un llibre, un mòbil... Finalment van decidir que era molt millor l'amistat que no aquelles joguines. A la tarda van fer una festa de pijames i s'ho van passar super bé. La Laia estava molt i molt contenta amb les seves amigues.

Al final aquell va ser el millor regal de la Laia: l'amistat.

Abril Casero Canyigueral 

pd: l'any passat l'Abril va guanyar el primer premi amb aquest altre relat: La cuca de llum sense llum