Peces in The River, operació tornada!

Potser hauria de comprar-me unes "safari", aquelles sabates, generalment de color marró clar, tirant a beix (ara n'hi ha de tots colors) de pell girada i sola de goma; quan era jove, jove de debò, fastigosament jove (adolescent vaja!) les "safari" solien calçar els meus peus...

Per pantalons podria posar-me uns texans, que de jove solia dur apedaçats de l'entrecuix; no entenc com és que els gastava tant d'aquella zona, de jove, però la meva mare sempre trobava la manera d'allargar-los la vida amb retalls d'altres texans, pedaços que cosia amb la mateixa traça que ara encara em cus la vora de tots els meus pantalons. Els pantalons d'ara, però, ja no els porto apedaçats com els duia abans...

La samarreta podria ser una de negra amb la portada del disc de Joy Division "Unknown Pleasures", que reprodueix blanc sobre negre unes ones de ràdio... Tot i que per a l'ocasió potser seria més encertada la de The Clash, amb la portada del "London Calling" on apareix Paul Simonon a punt d'esclafar el seu baix... De tant posar-me-la, aquesta samarreta, era ja quasi transparent!

La jaqueta seria texana, una Levi's d'aquelles amb dues "butxaques de cul" al pit i, naturalment, curtes de tir; diria que encara és per casa, penjada dins algun armari, tot i que fa molts anys que no me la poso...

Si fa o no fa els mateixos anys que no escoltava "Peces in the River", grup format per companys d'institut que al seu dia van ser, per mi i per molts, tota uns institució! És clar que aleshores també escoltava MCD, La Polla Records o Eskorbuto.

Ara aquell mític grup gironí nascut als passadissos de l'aleshores institut "Girona III" /(actual IES Carles Rahola) es retroba en un concert que faran a La Mirona! Bé, més que als passadissos de l'institut el grup es deuria formar als bars del seu voltant...

Les safari no les conservo, dels texans apedaçats ni rastre, les samarretes deuen ser en algun calaix, o en alguna caixa i la jaqueta texana espera viure una segona joventut que difícilment tindrà. Però el que sí encara conservo, i he tornat a escoltat aquests dies, és la maqueta de "The Peces in the River", "Los lunes llueve", encara amb el full, doblegat al costat de la cinta de cassete, amb les lletres de les cançons!

Serà divertit tornar a veure i escoltar en directe "Peces in the River", serà com tornar a una festa d'institut o a un concert de barraques quan les barraques es feien a la Copa i tenien envelat!

Podria anar al concert disfressat de mi mateix, del meu jo adolescent, però no crec que això de "tornar" sigui això; d'aquell adolescent amb cabells llargs, com del jo infant, en queda el record i el punt just de pòsit del meu jo actual.

Tornen "Peces in the River", però hi ha quelcom de nosaltres mateixos que difícilment tornarà mai, tot i que amb la música mai se sap, com amb les olors la música té la capacitat de transportar-nos i, fins i tot per moments, transformar-nos!

Serà qüestió, doncs, d'encomanar-me a la "Virgen de Guadalupe"!

Diuen que tornen... però per mi mai han marxat! #PecesintheRiver #OperacioTornada

Una foto publicada por Roger Casero Gumbau (@rogercasero) el Dic 12, 2014 at 6:25 PST

Les amistats perilloses de Miquel Iceta

Com que una foto val més que mil paraules no m’esforçaré en fer-ne servir més de mil, tot i que reconec ja d'entrada que, per més que trobés les paraules encertades, cap d'elles tindria el poder, malauradament, de refutar la fotografia que encapçala aquest article.

Assistia Miquel Iceta el dies enrere en l’acte de Societat Civil Catalana, entitat unionista, de celebració del 36è aniversari de la Constitució Espanyola. Calia? Tan és ara, hi va anar i la foto, tard o d’hora, era inevitable! Si no vols pols, no vagis a l’era!

Click: la instantània no té pèrdua! El gest de Miquel Iceta, amb les mans obertes palmells enlaire i mirant, suposo, els periodistes, sembla voler assumir amb cert aire de resignació el moment que, sap, serà retratat, mentre Alícia Sánchez-Camacho mira a càmera mig somrient, conscient que, com fa un any amb Pere Navarro, la foto li serveix, també a ella, per seguir furgant en la ferida del PSC, que aquests darrers dies pateix hemorràgia!

El PSC és un partit molt generós i dóna munició tan a dreta com a esquerra, tan als nacionalistes espanyols com als sobiranistes catalans; aquesta imatge és, de nou, una nova arma de destrucció massiva. També a mi, en condició de socialista, me l’han fet arribar fent befa!

No ser independentista té aquest i altres preus, prou que els paga, els ha pagat i els pagarà el PSC. Aquesta foto sadollarà, però mai fins a la sacietat, la set de molts sobiranistes i independentistes que, si (alguns) ja es mostren hostils amb companys independentistes, més s’hi mostren amb els qui no ho són, amb especial fervor amb el PSC...

El PSC fa temps és l’ase dels cops de la política catalana, i no negaré que no hi hagi ajudat el propi partit i algun dels seus dirigents, però si tan insignificant és, i acabarà essent, en la política catalana no sé perquè tanta gent encara s’hi entreté tant? Si ja és una ovella esgarriada, quines ganes de perdre-hi més el temps!

Reconec que aquesta foto, però, no fereix tant com la de fa un any amb Pere Navarro brindant per la Constitució… I sí, malgrat la foto i contradient el que simbòlicament representa, o pot representar per molts, és molt més, i de llarg, el que avui separa el PSC del PP que no el que els uneix.

Sí, una de les coses que els uneix és la Constitució Espanyola, tot i que uns la volen tancar a pany o forrellat, i els altres, sense capgirar-la, volen actualitzar-la amb una capa de federalisme…

Ens uns dies en què els independentistes demanen a Mas i Junqueras que es facin amics (ho han estat mai?) o que ho sembli, un socialista com jo li demano a Iceta que vigili amb les amistats perilloses, doncs al cap i a la fi ja sabem que amb el PP l'únic viatge que podem fer és el de tornada!

Una imatge val més que mil paraules; avui Miquel Iceta en farà servir més de mil per exposar "el canvi que necessitem"... Per més que Iceta pronunciï un discurs ben travat, li serà difícil desempallegar-se d'aquesta fotografia...

Mas (vs/&) Junqueras

Diu la saviesa popular que la millor manera de menjar-se un elefant és per parts. Pel que veig la independència és una empresa mastodòntica i, malgrat la pressa de molts, per assolir-la cal anar, com amb l'elefant, per parts.

Seccionant el procés, i sense entretenir-nos ara en el seu inici, els esdeveniments dels darrers 4 anys ens dibuixen, vist en perspectiva, una sèrie d'etapes que s'han anat superant, essent cada etapa un pas més vers l'horitzó desitjat de la independència.

Malgrat hi ha qui, legítimament, en qüestioni els motius, el perquè es dona ja per descomptat i més que explicat; fins i tot s'hi afegeixen arguments a cada decisió i declaració que fa el govern espanyol. El quan ara s'està definint, sobre la base del procés de gestació de 18 mesos que el president Mas preveu; el com també està a debat, un debat viu que, com el quan, s'ha atiat amb la presentació dels fulls de ruta del president Mas, des de la solemnitat que li dóna la presidència, i d'Oriol Junqueras, a pèl i arriscant, arriscant-se, com li pertoca al candidat.

El debat sobre el com, sobretot pel que fa a la concurrència a unes possibles eleccions anticipades (llista unitària vs. llistes paraigües), amaga el veritable i encès debat dins l'independentisme: el qui.

Artur Mas vol liderar el procés, un procés que semblava que l'engolia, però que ha sabut pilotar amb habilitat especialment pel que fa al 9N, sortint-ne molt reforçat i atenuant, sembla, l'embranzida d'Oriol Junqueras a les enquestes d'abans del 9N.

Oriol Junqueras també vol liderar el procés, i la seva voluntat és tan legítima com la del president Mas; ha estat ell el fidel escuder parlamentari de Mas, ha estat ell la llebre que ha fet córrer més que mai a Artur Mas vers la independència, tot i que en la gestió post 9N, també després de la seva conferència, Junqueras ha quedat un xic fora de joc... fins al punt de fer emprenyar sectors independentistes!


Si tot el camp és un clam el clam del camp independentista és que Mas i Junqueras es posin d'acord, tot i que no hi ha consens en quin ha de ser aquest acord: uns volen que Junqueras cedeixi, que es sumi a la llista unitària del president Mas, d'altres volen que qui cedeixi sigui Mas i convoqui eleccions assumint el risc que Junqueras les pugui guanyar...

El "Mas i Junqueras" no s'esdevindrà fins que es resolgui el "Mas vs Junqueras" i aquesta confrontació, accentuada ara per les respectives conferències, si no la resolen ells en privat, cedint un o altre o ambdós les properes setmanes, hauran de resoldre-la els independentistes votant a les eleccions, quan el president Mas les convoqui, ara o al 2016...

A banda de caràcter plebiscitari, les anticipades, si són amb diferents llistes paraigües, podrien tenir també caràcter de primàries dins l'independentisme.

Tal vegada sigui aquesta una part més del procés, una etapa més a superar; per molts, però, la part de l'elefant de més mal pair...

Amb barba o sense?

Apurant... Foto: Roger Casero

Temps era temps hi havia qui, per referir-se a mi, m’identificava com “el rosset de l’arracada” o “el rosset de la Vespa”! 

De la Vespa i la meva llarga cabellera només en queda el nostàlgic record i algunes fotografies que en donen testimoni; l'arracada ja fa anys que no és una, sinó tres!

A mesura que la meva cabellera va ser cada vegada menys rossa i menys cabellera la barba va acabant esdevenint un dels meus trets d’identitat, acompanyada fidelment amb el pas dels anys amb la creixent alopècia de la meva closca!

Durant els darrers anys, una dècada com a mínim, el meu cicle pilós a la cara i la closca ha estat d’una retallada arran de pell cada quinze dies, però de fa mesos el cicle ha passat a setmanal i amb un afaitat més rasurat. El resultat: més dies amb menys barba!

A casa el debat ja està servit: amb barba o sense?

He de reconèixer que avui per avui trobo massa llarga la barba que em deixava anys enrere i que després de tondre ras barba i closca el del mirall em diu "mira, ja tornes a ser en Roger!", com si recuperés de nou la meva cara!

Però a casa, amb la resta de la família, no hi ha consens: que si a mi m’agrades més amb barba, que si quan et faig un petó a la galta ben afaitada no sembla la teva cara, que si la barba és teva i fes el que vulguis, que si la barba forma part de tu…

En el fons, però aquest és un debat inútil, ja que totes les respostes són correctes, però no la pregunta.

La veritable pregunta a fer és: amb canes o sense?...

Uf, només de pensar-hi ja me n’ha sortit una altra!

#MinutsMusicals de 1974 amb "Boogie On Reggae Woman" de Stevie Wonder

Quan Stevie Wonder va publicar "Superstition" jo encara no havia nascut; no va ser aquesta, com tampoc "You Are the Sunshine of My Life" o "Sir Duke"...

Stevie Wonder va entrar a la meva vida l'any 1984 de la mà d'una cançó "I Just Called to Say I Love You", tema principal de la divertida pel·lícula "La dona de vermell", dirigida i protagonitzada per un altre desconegut, encara per mi, Gene Wilder, que anys més tard, com els èxits de Wonder, descobriria retrospectivament a "El jovenet Frankenstein".

També retrospectivament anys més tard, endinsant-me en la discografia de Stevie Wonder, vaig descobrir aquest "Boogie On Reggae Woman", cançó publicada l'any 1974 al seu dissetè disc d'estudi, "Fulfillingness' First Finale".

Amb aquest disc i aquesta cançó Stevie Wonder va guanyar, l'any següent, el Grammy a la millor interpretació pop masculina, tot i que va ser una altra cançó d'aquest treball, "You Haven't Done Nothin'", la que es va situar al número 1 de la llista de senzills americana a principis de novembre de 1974; la lletra de "You Haven't Done Nothin'" (no has fet res) era una crítica de l'administració Nixon; pel que fa a la música, els cors els feien els Jackson 5 amb un jove Michael Jackson!

Però tornem a "Boogie On Reggae Woman", cançó inicialment prevista pel seu anterior disc, "Innervisions", però que finalment van publicar un any més tard. La cançó, que també es va enfilar a la llista de senzills, arribant al número 3, és una mena de diàleg entre el que està bé i el que no...

En fi, jutgeu vosaltres mateixos!



Boogie On Reggae Woman

I like to see you boogie right across the floor
I like to do it to you till you holla for more
I like to reggae but you dance too fast for me
I'd like to make love to you so you can make me scream

So boogie on reggae woman, what is wrong with me?
Boogie on reggae woman, baby can't you see?

I'd like to see both of us fall deeply in love
I'd like to see you under, under the stars above, yes I would
I'd like to see both of us fall deeply in love, yeah
I'd like to see you in the raw under the stars above

So boogie on reggae woman, what is wrong with you?
Boogie on reggae woman, what you tryin' to do?

Can I play? Can I play?

Boogie on reggae woman, what is wrong with you?
Boogie on reggae woman, what you tryin' to do?

Quan Stevie Wonder va publicar "Superstition" jo encara no havia nascut, però afortunadament hi ha cançons, com aquesta, que sobreviuen a moltes generacions!

El vídeo de la setmana: la guerra amb ulls de nena

Al món hi ha guerres des que el món és món, que és el mateix que dir que hi ha guerres des que l'home és home! I de guerres n'hi ha hagut, n'hi ha i malauradament n'hi haurà de molts tipus: civils, fredes, mundials, nuclears, biològiques, santes, preventives... i sí, brutes! Totes les guerres són brutes!

També hi ha guerres invisibles, guerres que no volem veure, guerres que no mirem i que ens pensem que pel sol fet de no veure-les, de no saber-ne, no hi són, no existeixen; com quan els infants es tapen els ulls per no ser vistos!

Que les guerres no passin aquí no vol dir que no passin.
Aquest és el missatge, si fa o no, d'una campanya de Save The Children de recollida de fons per proporcionar ajuda pels infants refugiats i les seves famílies víctimes de la Guerra de Síria.

Voldria la nena que protagonitza el vídeo de la campanya, si pogués, tancar els ulls, però no per no ser vista sinó per no mirar; però el vídeo ens mostra, precisament a través dels seus ulls, com canviaria la vida dels infants, dels nostres infants, dels vostres infants, si ells també visquessin i patissin les conseqüències d'una guerra...

Canta Sopa de Cabra, en una de les seves cançons, "Guerra", una versió d'una cançó de Bob Marley, que "al món hi haurà guerra"; per més que no vulguem mirar al món hi haurà guerres!

Només fins que tots els homes i dones vulguem per nosaltres i els altres la Pau, al món hi haurà guerres! I la nostra responsabilitat és mirar-les i combatre-les, i combatre els seus devastadors efectes...



Bon i pacífic divendres!

Fulls de ruta

La línia recta és la distància més curta entre dos punts, diu la geometria, "sempre que aquests dos punts no estiguin molt separats, clar", va reblar l'humorista Jaume Perich.

Avui som on som i en l'imaginari col·lectiu independentista la independència es situa en un imprecís punt encara sense coordenades definides. Per acabar de definir les coordinades de la independència ara alguns partits polítics, també l'ANC, exposen de manera més o menys solemne, els seus respectius fulls de ruta.

Aquests fulls de ruta es focalitzen en el què (la independència) per definir el com (procés constituent, transició nacional) i el quan (el més breu possible, 12 mesos,18 mesos...) i insinuen el qui (llista unitària, mixta i excepcional, diferents llistes amb un mateix objectiu...) deixant-lo obert; el perquè ja es dóna, a aquestes alçades, per descomptat.

Amb els fulls de ruta, però, passa com amb el futbol, on cada un de nosaltres tenim un entrenador a dins i faríem, a cada partit, la nostra pròpia alineació! Aquí també cada independentista té el seu propi full de ruta!

Però cada un d'aquests fulls de ruta, malgrat no es faci explícit, conté també el full de ruta ocult del partit que el presenta, més enllà de la independència, en relació proper cicle electoral, anticipades incloses. Obviar aquest interès legítim dels partits és tan ingenu com creure's que els que desacrediten tots aquests fulls de ruta independentistes ho fan pensant només amb la independència...

Fa quasi un any uns partits van pactar la data i pregunta de la consulta pel dret a decidir; ara veurem si són capaços de pactar un full de ruta que en el seu primer punt contempli les eleccions anticipades, amb caràcter plebiscitari, al Parlament de Catalunya.

La distància més curta entre dos punts és una línia recta; la distància més llarga, un full de ruta! I ja sabem que aquí el més ximple fa rellotges... i fulls de ruta!

Quan el dia s'acaba

La vida i la mort no són les cares oposades de la mateixa moneda. Al costat oposat de la mort hi ha el naixement, més que la vida; la vida més aviat seria el "canto" de la moneda!

Al 1974 van ser moltes les monedes que no van caure "de canto", sinó precisament, tristament, del costat de la mort! Avui en recordaré breument sis.

Salvador Puig Antich
De totes les morts del 1974 la més ignominiosa que recordem, i mai hem d'oblidar, va ser la de Salvador Puig Antich; en el seu cas no va ser una qüestió de cara o creu, va ser simplement, brutalment, un assassinat perpetrat pel règim franquista. La foscor del seu judici va ser justament il·luminada per  Manuel Huerga a la pel·lícula "Salvador (Puig Antich)".

Oskar Schindler
Salvador Puig Antich va ser víctima del feixisme i precisament mesos després de ser executat va morir un feixista que va salvar la vida a més de mil jueus durant l'Holocaust nazi, l'empresari alemany Oskar Schindler, vida i obra que va dur al cinema Steven Spielberg amb la seva oscaritzada "La llista de Schindler".

Vittorio de Sica
I parlant del nazisme i seguint amb el cinema, no van ser més de mil sinó uns 300 els jueus i amenaçats pel nazisme que Vittorio de Sica va "acollir" com a extres del rodatge de la pel·lícula "La porta del cel", estalviant-los així ser deportats; la pel·lícula potser no ha passat als annals del cinema com d'altres de de Sica, però que té en la seva realització i producció una història real com la vida mateixa! Vittorio de Sica va allargar el rodatge uns mesos a fi d'esperar l'arribada dels aliats el 1944. Vittorio de Sica, uns dels màxims exponents del neorrealisme italià, també va morir l'any 1974.

Duke Ellington
Estirant el fil del cinema i, ara sí, amb una de les grans pel·lícules de la seva història, ens situem al 1959 per recordar "Anatomia d'un assassinat" d'Otto Preminger. La pel·lícula, protagonitzada per James Stewart, destaca també pel seu cartell, obra del genial dissenyador Saul Bass. Però no és ni el director, ni el protagonista ni el dissenyador del cartell el que ens interessa d'aquesta pel·lícula, sinó el compositor de la banda sonora: Duke Ellington, director d'orquestra, pianista i compositor de jazz. Duke Ellington, figura imprescindible del jazz i el swing, va morir l'any 1974.

Mama Cass
Deixant enrere el cinema però seguint amb la música l'any 1974 també va plorar la mort de la jove veu de Cass Elliot, tot i que tal vegada la recordeu més com a "Mama Cass",  una de les veus femenines de "The Mamas and The Papas". Cass Elliot va morir víctima d'un infant mentre s'estava  a Londres, en un apartament del músic Harry Nilsson. Nilsson, per cert, era amic també de John Lennon, que si bé no va morir el 1974 (el van assassinar sis anys després) sí va fer-ho a l'edat de 40 anys...

Nick Drake
L'edat mortal maleïda dels músics, però, són els 27 anys: Brian Jones, Jimi Hendrix, Janis Joplin, Jim Morrison, Kurt Cobain, Amy Winehouse... Nick Drake, però, va morir als 26 anys, deixant igualment un cadàver jove i carregat d'antidepressius. Drake, a diferència dels del "club dels 27", no va gaudir de massa reconeixement en vida, però en vida ens va deixar tres discs carregats de bones cançons que amb el pas del temps s'han revaloritzat fins a convertir-se en un autor de culte.

La mort és tan imprevisible com la vida, fins hi ha qui creu que la mort és una major naixença! També hi ha qui mor ple de vida i qui, dia a dia, minut a minut, mor en vida...

Naixem i morim i esperem que la vida no ens vagi del "canto d'un duro"! I si és així, que el "canto" sigui ben llarg, com el camí que cantava Lluís Llach precisament l'any 1974 amb "Que tinguem sort".

I per més que vulguem viure cada dia com si fos el darrer, sabem que no podem fer-ho, doncs quan s'acaba un dia sempre n'hi ha un altre; i en trobarem sempre un altre fins que la mort ens atrapi abans que l'endemà... Llavors sí podrem cantar "Day is done"(quan el dia s'acaba) de Nick Drake, tot i que aleshores potser ja serà massa tard...



------------------------
Al llarg d'aquest 2014 he anat recordant, mes a mes, l'any 1974 a partir de la música, la televisió, la ràdio, la política, la història, la tecnologia, els esports, els naixements, els cotxes, la crònica negra, la crònica de societat, el cinema i tots aquests "minuts musicals del 1974"!

Amb aquest sobre les defuncions tanco el cop d'ull al 1974 que he anat fent cada primer dimecres de cada mes d'aquest 2014!

Els objectius ocults del president Mas

De tots els surfistes que hi ha a la platja de la independència el president Mas ha demostrat ser el més llest, doncs és qui millor ha aprofitat, a dia d'avui, l'onada independentista!

Més enllà de les seves habilitats, que les té, també s'ha servit legítimament de quelcom que tots els altres surfistes no tenen: el govern!

El president Mas va tenir l'habilitat de fer el nou 9N i ara, impulsat per tots i a la cresta de l'onada pren de nou la iniciativa proposant el seu full de ruta, que ja ha condicionat d'alguna manera el de l'ANC i veurem si també el d'ERC.

El president Mas l'altre dia, en la seva solemne conferència, ho va deixar tot força clar:

Eleccions anticipades si hi ha llista unitària, mixta i amb data de caducitat, encapçalada o tancada per ell, una llista que asseguri una majoria absoluta i només si l'objectiu de les eleccions i sobretot de la llista única és culminar el procés amb una gestació de 18 mesos.

La seva proposta té serrells i altres detalls que ara, per no fer-ho llarg, no esmentaré. Però la base de la seva proposta es fonamenta en convertir unes eleccions al Parlament de Catalunya en un plebiscit en el que la seva llista unitària, mixta i amb data de caducitat tingui un únic objectiu programàtic: culminar el procés.

D'aquí el pes que dóna, ell i CDC, en la lectura posterior del resultat, que diuen ha de ser inequívocament, i quasi exclusivament, el Sí - Sí que el 9N no va poder fer oficial i amb totes les de la llei.

I sí, ja l'hi veig les virtuts a la seva proposta, però no puc evitar fer-ne una lectura més polititzada, més partidista, ho reconec.

I és que em fa la sensació que el que busca el president Mas és d'entrada amagar les sigles, sobretot les seves, doncs qui sap si CiU sense aquesta llista unitària (o fins i tot amb ella) segueix unida o bé UDC, o en Duran i Lleida, o ambdues coses si encara són el mateix, es despenja.

Però no només vol amagar les sigles, també vol atenuar, fins a silenciar-lo si pot, tot el debat polític que va més enllà de la independència i que també forma part del debat polític i de l'interès de molts ciutadans.

El president Mas vol una gran llista unitària i guanyadora, amagar les sigles i centrar el debat exclusivament "al tema" per no perdre les eleccions, que és el mateix que dir per evitar que algú altre (Junqueras) les guanyi.

Tot plegat té la seva lògica i és de manual: quin president avança unes eleccions per perdre-les?

El president Mas ja va dir que si algú esperava que avancés les eleccions només per canviar de govern, de president o de Parlament, que se n'oblidi. El seu objectiu, no d'ara, anunciat reiteradament al llarg d'aquesta legislatura, és precisament esgotar-la, ser president fins al 2016, amb CiU mantenint l'actual govern o sense, amb procés o sense...

Serà interessant veure si sap mantenir-se a la cresta de l'onada o si, per contra, un altre surfista aprofitarà millor les que vindran...

Hemorràgia socialista

Tan vermella com el seu propi color és l'hemorràgia que el PSC no pot ni sap evitar d'uns mesos ençà, hemorràgia que per moments sembla continguda, per moments desbocada, a borbolls, com aquests darrers dies al PSC de Girona.

El PSC és víctima del procés sobiranista, procés en el que no ha sabut trobar el seu lloc, desplaçant-se de la nova centralitat política catalana, però també és víctima d'ell mateix i, tot i que amb el lideratge de Miquel Iceta hi ha més encerts que errors que amb el de Pere Navarro, ni el PSC ni Iceta han pogut evitar l'èxode de socialistes il·lustres i de socialistes de de base.

El viratge de la política catalana de l'eix dreta - esquerra, en el que el PSC es trobava còmode i es sentia fort, vers el nacional, en el que es troba incòmode i amb una posició més crítica, ha fet variar la polaritat del PSC.

Temps enrere, a finals de juny de 2013, ja vaig escriure que el PSC havia passat de ser un partit imant, capaç d'atraure molts simpatitzants i votants, essent el seu punt àlgid el període de Pasqual Maragall acompanyat dels seus Ciutadans pel Canvi, a ser un partit que repel·leix votants, simpatitzants, militants i fins i tot fundadors del partit!

Aquest canvi de polaritat, els darrers 11 de setembre i sobretot el procés del dret a decidir i el 9N li han obert una ferida per la qual sagnen ara simpatitzants, militants i càrrecs electes que no poden ni volen formar part d'un partit, seu fins ara, que ja no reconeixen.

El federalisme ha esdevingut, fatalment, un somni més utòpic que la independència; el federalisme agonitza encara després de l'estocada de la sentència contra l'Estatut. S'esforça Miquel Iceta, cal reconèixer, en revitalitzar la solució federal, però el federalisme no troba el seu lloc, avui per avui, ni a Catalunya ni a Espanya.

La proximitat d'un període electoral marcat per un possible avançament electoral a Catalunya i les municipals al maig acceleren encara més aquesta hemorràgia socialista...

Reconec que aquesta diàspora socialista la visc amb dolor i tristesa; dolor perquè formo part, jo també, de la sang que corre per les venes del PSC, tristesa perquè molts dels qui ara deixen el partit són persones a les que aprecio i admiro, com aprecio i admiro d'altres companys que ho han fet abans.

I reconec també que cada gota d'aquesta sagnia, cada baixa, cada renúncia, la sento com una interpel·lació directa: deixar el PSC? Aquesta és una pregunta que em vaig fer mesos enrere i la meva resposta, avui, és la mateixa.

Tan vermella com el seu propi color és la sang que s'escola a borbollons per la ferida oberta del PSC; part d'aquesta sang es transfon ara a partits nous amb sang d'altres vermells i d'altres colors...

A mi això de les transfusions sempre m'ha fet molt de respecte!