dilluns, 29 de juliol de 2013

Quan se'm quedi la muntanya

Finalment, i és trist, també, que així sigui, a l'alpinista Xevi Gómez i als seus companys d'expedició, Abel Alonso i Álvaro Paredes, se'ls ha quedat la muntanya.

Se'ls ha quedat el Gasherbrum 1 (anomenat també Hidden Peak) després de conquerir-lo, se'ls ha fet tan seus que ni tan sols, possiblement, deixarà que tornin i trobaran allà el repòs etern.

Per ells la mort ha pres forma de muntanya però ella, sempre hàbil, muta, dia sí, dia també, de mil i una formes! Al capdavall, però, a tots nosaltres també se'ns quedarà una muntanya: una malaltia, un inesperat accident, una prematura fallida del nostre caduc cos, la vellesa...

És aquesta darrera la muntanya que sempre i per sempre se'ns hauria de quedar, la que després d'una llarga vida, després d'haver fet el cim, poguéssim baixar lentament i deixar que la nostra vida s'hi fongués...

Però per més que l'esquivem, per més que la vulguem esquivar, la mort és sempre aquí, present en la nostra vida i tan imprevisible com ellaLa mort és sempre aquí, gran com una muntanya, però oculta, amagada, en la nostra vida.

A la paret exterior del cementiri d'un poble del Gironès hi ha escrit el darrer vers del  poema "Cant Espiritual" de Joan Maragall: "Sia'm la mort una major naixença",

Més enllà de fer-nos  pensar en la (suposada) vida eterna després de la mort, el que m'agrada del vers és que, efectivament, després de la mort d'un ésser estimat hi ha vida, una nova vida sense ell, que neix de nou en el nostre record, que viu una nova vida sense viure-la...

Quan se'm quedi la muntanya, sia'm la mort una major naixença!



El meu condol per la família d'en Xevi Gómez i del Grup de Muntanya Sarrià.