dilluns, 22 d’octubre de 2007

Buidor. Humil homenatge a la Dolores Delgado.


Hi ha persones que, quan les mires, sembla que la seva pell, les seves faccions i, sobretot, la seva expressió, parlin més que no pas els seus llavis. La quotidianitat fa que hi hagi persones que, malgrat no haver-hi parlat en produnditat, en la seva expressió, en la seva mirada, en les seves faccions hi ha quelcom que, finalment, t'és familiar.

La Dolores era una d'aquestes persones, de les que tan sols mirant-la, observant-la, et resultava familiar. L'expressió de la Dolores no amagava les dificultats de la vida, l'austeritat d'un temps, d'una gent la lluita dels quals no va cesar fins que van veure que la seva llopada estava salvada... La seva expressió tampoc amagava la satisfacció de sentir-se finalment feliç, sobretot de la família, no tant per la seva prosperitat, sinó per haver trobat, finalment, un lloc a la terra. També feliç per la terra que els havia acollit i que ara ja era també seva.

És molt gran la buidor que ha deixat la Dolores entre els seus. Entre la resta, un sentiment de profunda tristesa. Les dones com la Dolores, entregada a la família i a la comunitat, deixen un gran sentiment de buidor interna quan expiren el darrer alè. De la mateixa manera que era inimiginable una reunió familiar sense la seva mà a la cuina, també era inimaginable unes 24 de futbol pista sense la seva xocolata... Precisament aquesta funció d'un elevadíssim contingut simbòlic, la de la persona que alimenta, és la que l'hi dóna una transcendència major en el nostre interior.
És també la buidor per la certesa que ja mai el seu bon fer alimentarà, més que la nostra gana, les ganes de compartir taula i plaers, de tenir l'agradable sentiment de pertinença compartit... Són aquestes dones, les que fan de nexe entre els diferents membres de la família, són l'eix al voltant del qual es mou l'entremat familiar, són sobretot allò més preuat que tenen en comú tots els membres de la família.

Parlava ahir amb en Nicolás i ell emocionat ho expressava així: "per més recepta que deixi, els plats no seran mai el mateix, ningú els cuinarà com ella... ni tan sols el cafè". Ens hem acostumat tant al característic sabor dels plats d eles nostres mares i àvies (i sí, poc a poc també d'alguns pares, sobretot els caps de setmana, en general), que fins els sentits estan de dol.

Dones com la Dolores també han fet créixer el nostre País, fins i tot sense tenir-ne consciència, quasi sense voler ni proposar-s'ho...
El seu record és imprescindible per la seva família, no pot ser d'altra manera; el seu oblit, com el de les dones lluitadores com ella, seria imperdonable per tots nosaltres.

Omplim poc a poc de records i emocions la inevitable buidor que sentim, doncs aquí a la Terra la vida dels qui enyorem està només a les nostres mans i a la nostre mercè.

5 comentaris:

  1. Miro por primera vez este bloc tuyo y una agradable sorpresa me estaba esperando, sorpresa porque no lo esperaba y grata sorpresa también por el, como tu dices, Humilde homenaje a la Dolores Delgado, mi madre.

    Como amigo y compañeros, desde estas líneas quiero expresarte emocionado en nombre de toda mi familia, mi gratitud por esas palabras que le has dedicado.

    Como hijo te estoy enormemente agradecido por la descripción que has hecho de mi madre, cuya vida como bien dices ha estado llena de pequeñas cosas, de pequeños detalles, de momentos buenos unos, y no tan buenos otros, La Dolores era pequeña de estatura, pero muy grande en humanidad, una humanidad que nos la ha dado a raudales.

    Hoy 24 de octubre cumplo años, los primeros sin ella, los primeros que no me ha felicitado, los primeros que no tomare su café, un café que fué lo último que dejo hecho ese sábado 20 de octubre

    Yo pienso que las cosas hay que hacerlas en vida, y por este motivo mi madre se ha marchado satisfecha, porque como hijo le di lo mejor de mi, y como madre me dejo lo mejor de ella, empezando por la vida.

    Gracias nuevamente amigo Roger por este pequeño gran detalle que has tenido con Dolores Delgado - Mi madre-

    Nicolás Pichardo

    ResponElimina
  2. Agraït pel comentari sobre la meva mare, la Dolores, que publiques al teu blog. No ens coneixem tu i jo, però sàpigues que has omplert d'escalfor familiar el cor glaçat d'un fill encara aturdit per la pèrdua.
    De tot cor, gràcies.
    Andreu Pichardo

    ResponElimina
  3. No ens coneixem, tu i jo, però llegint el sentit homenatge que fas de la meva mare al teu blog, no puc per menys que dit-te que has omplert d'escalfor el cor d'un fill que havia quedat glaçat davant tan sensible pèrdua.
    Moltes gràcies,
    Andrés Pichardo

    ResponElimina
  4. Quiero agradecerte las cálidas palabras de homenaje que le has dedicado a mi madre en tu blog, yo no sabía que existía, pero mi hermano Nicolás me lo comentó, es más, me lo hizo llegar por correo electrónico y me ha emocionado profundamente.

    La Dolores, era muy pequeñita, sí, pero pesaba mucho.

    Ahora mismo, cada día intento darme fuerzas a mi misma para levantarme y aprender a vivir sin ella, cosa que será muy, pero que muy difícil.

    De nuevo, muchas gracias por este homenaje a mi madre, por el que te estaré siempre agradecida.

    Margarita Pichardo

    ResponElimina
  5. Es para mi un enorme placer poder agradecerle todas esas preciosas palabras que le ha dedicado a mi abuela. Pues es exactamente como usted la ha descrito, era una mujer esplendida, formidable, y única en todos los aspectos.
    Ha dejado un gran vacío en nuestra familia pero también ha dejado una gran huella la cual es imposible describir, ya que, siempre tenia algo para cada uno de nosotros.
    La queríamos muchísimo y siempre la vamos a querer, simplemente quería que se supiera que he estado también al corriente de este blog y quería aportar mi granito de arena con estas palabras.
    De su nieta Sara que la recordará siempre.
    P.D. Gracias por este gran detalle que le ha dedicado.

    ResponElimina