divendres, 1 de desembre del 2017

El vídeo de la setmana: Constructing Albert


La vaig conèixer l'estiu del 1990, impossible no recordar-lo, aquell estiu, especialment els dies d'agost que vam compartir amb altres joves en un camp de treball a Boada, un petit poble de la comarca de la Noguera. Jo aleshores tenia 16 anys i lluïa una mitja melena rossa que feia prou goig, i que amb el pas del temps anys es va anar fent fonedissa.

No, ja us desvetllo ara que no, no va ser ella el meu amor d'estiu d'aquell estiu, però ens vam fer prou amics com per cartejar-nos durant un temps, cartes que jo encara guardo en una caixa de cartró tot i que fa anys i panys que no rellegeixo. Guardarà ella, encara, les cartes que jo li vaig escriure?

Guarden encara les meves cartes tots els amics i amigues de joventut amb qui amb més o menys assiduïtat ens vam cartejar? Jo les seves les guardo com un tresor, inequívoca evidència d'unes amistats que no sempre s'han mantingut amb la mateixa intensitat.

Sí, aleshores n'escrivia moltes de cartes a amics i amigues, cartes i postals; un hàbit lamentablement perdut que ni el correu electrònic, ni les xarxes socials ni la missatgeria instantània han sabut, si més no en el meu cas, substituir.

De cartes i postals encara n'escric, sobretot, diria que quasi exclusivament, a la Sira, que amb diferència és qui més m'ha llegit: les nostres cartes es compten per centenars i en elles hi ha un relat força aproximat, íntim i personal de la nostra relació, del nostre amor, de la nostra vida junts...

Però tornem als anys noranta; un dia vam deixar d'escriure'ns, un dia, sense saber-ho ni possiblement voler-ho, com amb tantes altres persones, una carta va ser la darrera i ella i les seves cartes amb el pas dels anys van començar a formar part del passat, en el seu cas un bonic record de l'estiu del 1990, record animat, més que per fotografies, per un vídeo que mesos enrere vaig fer digitalitzar.

Alguna vegada, com amb tantes altres persones, m'havia preguntat què en seria d'ella, on seria, què faria... se'n recordaria de mi? Seria jo també un record d'aquell estiu, un d'aquells records que no els esborra la pols del camí? O simplement la pols, una lleugera ventada, m'haurien esborrat a mi, a Boada i a les cartes que li vaig escriure. Abans que els records el vent escombra les respostes...

Dies enrere vaig assistir en una jornada sobre responsabilitat social i vaig sentir el seu nom, però en veure la noia que recollia el reconeixement de seguida vaig confirmar que no, que no era ella; fins i tot vaig fer una cerca ràpida per si la trobava, però res, vaig restar més atent a la jornada que a rememorar l'estiu del 1990; però uns dies després vaig tornar a veure el seu nom, aquesta vegada escrit com a codirectora d'un documental sobre l'Albert Adrià i, amb dos clics sí, vaig confirmar que era ella, la Laura que vaig conèixer fa 27 anys!

O no, potser no, potser ja no és aquella joveneta com potser jo tampoc sóc el noi que ella va conèixer l'estiu del 1990. No sempre estem igual, no sempre som iguals, sense necessitat de deixar de ser nosaltres mateixos, sense necessàriament trair-nos inevitablement creixem i en el creixement canviem o, com a mínim, ens transformem en una versió, en el millor dels casos i no sempre, millorada.

Sí, era ella, és ella... i ara què? Contacto amb ella, la busco al Facebook, li escric una carta?

De moment he decidit rellegir de nou les seves cartes, i cercar la manera de mirar el seu darrer treball: aquesta n'és una mostra.

CONSTRUCTING ALBERT teaser 2016 from Trueday Films on Vimeo.

En la construcció de l'Albert, qui sap, potser he trobat l'oportunitat de reconstruir una relació epistolar...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada