La selecció espanyola de futbol va aixecar sota el cel de Berlín la seva quarta Eurocopa, un títol totalment merescut, no només pel fet de guanyar la final, sinó tots i cadascun dels partits que ha disputat en aquesta fase final.
Amb aquesta quarta Eurocopa és la selecció que més títols té, i ha guanyat tres de les cinc últimes edicions. Ja fa alguns anys que la malastrugança dels quarts de final s'ha trencat...
Si amb les Eurocopes dels anys 2008 i 2012 (amb el Mundial de 2010 enmig) hom podria assimilar el joc i la columna vertebral de La Roja al Barça, amb aquesta és inevitable no vincular-la a les figures emergents dels joves Nico Williams i Lamine Yamal, espanyols (un basc i un català) de famílies d'origen immigrant que defensen La Roja, sospito, per despit (i resignació) d'una multitud de xenòfobs a qui agradaria trobar, a La Roja, la quinta essència de la raça espanyola, en cas que existís.
La selecció espanyola de futbol desperta passions, bé a favor bé en contra, i cadascú li atribueix un valor, més enllà de l'intrínsec, en funció (i favor) del seu propi interès: l'Espanya diversa, l'Espanya opressora, l'Espanya imperial... Al capdavall, però, no és més que un equip de futbol i, possiblement, tot i no tenir els millors jugadors, ha demostrat ser el millor equip i el que més bon futbol ha desplegat al llarg del campionat.
Entenc que resulta inevitable no destriar la dimensió política que flota sobre l'estrictament futbolística, les seleccions nacionals representen una federació i, per extensió, un estat, però fins i tot els mateixos jugadors, enfundats amb La Roja, fan les seves pròpies reivindicacions simbòliques i de pertinença, com Lamine Yamal reivindicant Mataró, per exemple.
És clar que amb això del futbol, i de l'esport en general, no tot és racionalitat, ans al contrari, ja que en aquest cas, a banda d'anar amb Espanya, jo anava amb Països Baixos, a qui hagués preferit a la final abans que Anglaterra, i de cap manera volia que guanyés França i encara menys Portugal, malgrat Robert Martínez... I en el meu cas, com sospito que en el vostre i per extensió tothom, no hi ha més raó que la pròpia subjectivitat, farcida, si voleu, de contradiccions...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada