La inauguració aigualida

L'aposta era agosarada, fins i tot valenta i innovadora, si voleu, i per tant arriscada. L'aposta era arriscada i la inauguració dels Jocs Olímpics de París 2024, podríem dir, en general va fer aigües...

La inauguració va fer aigües i no precisament per la pluja, que certament va deslluir la cerimònia, sinó, com a mínim, per a mi, per aquestes tres qüestions:

Primera: el riu.
Traslladar la cerimònia d'inauguració d'uns Jocs Olímpics fora d'un estadi olímpic és una decisió valenta, trencadora i innovadora, i encara més canviar el tartà d'un estadi per un riu, en aquest cas el Sena, per a la desfilada dels i les atletes. L'escenari, a priori, podria semblar immillorable pel riu i sobretot per tot el que l'envolta (ponts, monuments, edificis emblemàtics...), però la desfilada fluvial dels i les atletes sobre les barques no tenia l'èpica de les desfilades sobre el tartà de l'estadi olímpic de torn, sobretot per l'efecte simbòlic que té l'estadi olímpic en uns jocs, esdevenint el centre neuràlgic.

Segona: les barques.
Presa la decisió de fer la desfilada en barques navegant pel riu Sena, si la imatge dels i les atletes sobre les barques ja era poc èpica, encara aportava menys èpica la imatge de les barques tal com fan els serveis turístics, sense estar decorades en motiu i amb motius dels jocs; més que atletes desfilant en una inauguració d'uns jocs olímpics, semblaven turistes... Molt més èpica va tenir la celebració de la Copa del Rei de l'Athletic Club al capdamunt de la Gabarra.

Tercera: la realització televisiva.
Entenc que el repte era majúscul, que la retransmissió televisiva de la cerimònia al llarg del riu tenia, d'entrada, una major complexitat que una retransmissió en un estadi olímpic, on l'escenari està tancat i tota l'acció se centra a la pista; la dispersió dels quadres escènics al llarg del recorregut, jugant amb els ponts, els monuments i els edificis emblemàtics, combinats amb la desfilada de les barques, no va permetre una retransmissió fluida, sinó que més aviat va ser caòtica, fins al punt que els mateixos comentaristes, per moments, no sabien amb precisió què passava, o què passaria. A més, els problemes tècnics d'alguns quadres escènics, més alguns problemes de realització, també van contribuir a la impressió que la cerimònia avançava més a batzegades que amb fluïdesa, i només al final, amb l'encesa del peveter, es va aconseguir un cert crescendo amb una mínima emotivitat.

És, com a mínim, per tot això (i sense entrar en el contingut d'alguns dels quadres escènics) que per mi la cerimònia va fer aigües, i no precisament per la pluja...