Em sembla que des d'aquesta foto, de l'estiu de 1996, que no hem tornat a pujar en una de les barques de rems que hi ha a l'Estany de Banyoles i, tot i això, podria afirmar amb certesa i sense por d'equivocar-me, que des d'aleshores, no hem deixat de remar. De fet, aleshores ja feia tres anys que remàvem...
Seria inevitable, i alhora temptador, disseccionar ara i aquí, i amb quatre paraules mínimament ben escrites, la metàfora de la barca com la vida que anem traçant junts, destacant no només la importància d'impulsar la barca a cops de rem, en què cada palada, cada esforç compta, sinó, sobretot destacant la importància de marcar un rumb i de remar, a banda de junts o alternativament, naturalment en la mateixa direcció.
Però d'aquesta foto el que voldria destacar no és la barca, ni els rems, ni tan sols l'aigua, l'horitzó o el cel sinó ella, o més ben dit, ELLA, així, en majúscules, que lluny de saltar de la barca, 31 anys després segueix remant...
Fa quatre anys, baixant d'una escapada a Tuixén i a Josa del Cadí, ella va voler que ens aturéssim al pantà de la Llosa del Cavall, a l'altura de Sant Llorenç de Morunys; va veure que en una riba es podien llogar caiacs i, tot i que a mi en un primer moment em va fer mandra, vam recular i en qüestió de minuts ja remàvem de nou...
Seguir remant; aquesta és la voluntat. Seguir remant junts, a vegades en aigües tranquil·les, d'altres contra vents i marees, però sempre, fins ara i de moment, seguir remant junts, perquè jo no podria tenir millor companyia...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada