Tres derrotes

El primer equip de futbol masculí del Barça està vivint, aquests dies, la primera sotragada de la temporada. Després d'un inici enlluernador a la lliga espanyola i a la Lliga de Campions, amb un festival de joc, gols i resultats, l'equip ha sucumbit davant els dos rivals més forts als quals s'havia d'enfrontar en aquest primer tram, aquells rivals a abatre si es volen guanyar títols, enfrontaments que segurament la plantilla blaugrana tenia marcats com a partits especials, els que permetrien calibrar el nivell de l'equip: a la Lliga de Campions, derrota contra el darrer doble campió de la competició, el PSG, i a la lliga espanyola, derrota contra l'etern rival, el Real Madrid.

En tots dos partits el Barça va competir, certament, i fins i tot en alguna fase del joc els podria haver guanyat tots dos, però la realitat és molt tossuda i els resultats són inapel·lables: quan la manca d'encert de cara a gol es combina amb errors defensius, que formen part del futbol, de l'esport i de la vida, el camí cap a la victòria fa més pujada i la remontada heroica no sempre apareix.

La part positiva d'aquestes dues derrotes és que, més enllà del dolor que en si mateixes produeixen, no castiguen l'equip, avui, pel que fa a la classificació, ni a la lliga espanyola, on el Barça segueix líder, ni a la Lliga de Campions, on segueix en posicions capdavanteres. A l'abril o al maig, en comptes de l'octubre, aquestes derrotes sí que poden significar perdre títols; ara, sobretot, representen un toc d'atenció i, en alguns casos, poden marcar un punt d'inflexió.

En tot cas, són les dues primeres derrotes de l'equip aquesta temporada i, sincerament, quants hauríem signat aquest inici? I la transcendència d'aquestes derrotes estarà marcada, com sempre, pels futurs resultats, pel que passi en els pròxims partits.

Dues derrotes, però, i la tercera? La tercera es va produir aquest dilluns a Londres, a la gala de la Pilota d'Or, un trofeu que finalment no va guanyar Lamine Yamal, sinó Harry Kane, decepció que ni tan sols el Trofeu Kopa al millor jugador jove, el tercer consecutiu, ha pogut consolar del tot. Aquesta, però, és una derrota relativa, ja que Lamine ha format part, un any més, del podi de la Pilota d'Or, enguany amb un meritori tercer lloc, i el Barça ha tenyit de blaugrana fins a sis dels dotze trofeus que es van repartir.

Si la trajectòria de Lamine Yamal no es trenca, més aviat que tard guanyarà una Pilota d'Or, perquè de talent i de futbol a les botes en té de sobres, i la joventut l'acompanya.

Unes derrotes que, ben metabolitzades, poden fer créixer l'equip; unes derrotes que, mal païdes, el poden condemnar. En el futbol, com en l'esport, com en la vida, la qüestió no és la caiguda sinó com t'aixeques...

La segona estrella

A les samarretes de la selecció espanyola de futbol masculí ja hi podran brodar, damunt de l'escut, una segona estrella, després de la merescuda Copa del Món guanyada, amb bon futbol, per "La Roja".

Setze anys després, "La Roja" ha tornat a guanyar el Mundial de Futbol i, com fa setze anys, ho ha fet després de guanyar l'Eurocopa. I, com fa setze anys, la selecció espanyola ha assaborit aquestes mels amb un equip farcit de jugadors blaugrana o formats a La Masia, desplegant un estil de joc amb evidents traces del joc marca de la casa. En altres paraules, la selecció espanyola ha brillat i ha guanyat més quan el seu joc ha estat de toc, de possessió i de pressió, allò del tiqui-taca, que no quan ha apel·lat a la fúria i a la testosterona.

Futbolísticament, la victòria és incontestable. Ha anat de menys a més, amb un sorprenent primer empat dubitatiu contra Cap Verd i, a partir d'aquí, guanyant amb prou solvència la resta de partits, encaixant només un gol en contra en tot el campionat, i mostrant-se especialment superior a les semifinals contra França, una de les grans favorites, i a la final contra l'ara excampiona, Argentina.

I el gran mèrit d'aquesta selecció és que ha guanyat més per la força del col·lectiu que per la brillantor de les seves estrelles. "La Roja" no ha necessitat ni un Lamine Yamal decisiu ni un Pedri excel·lent, i la contribució de jugadors aparentment secundaris com Merino, Porro o Ferran ha estat determinant, en diferents moments de la competició, per traçar el camí cap a la glòria.

Menció especial mereix Pau Cubarsí, que s'ha mostrat gairebé perfecte en defensa i fins i tot incisiu en atac, doctorant-se en aquest Mundial com un dels millors centrals del món. La seva naturalitat fora del camp, comportant-se més com un noi de dinou anys que com una estrella del futbol mundial, no amaga la seva qualitat futbolística. El reconeixement com a millor jugador jove del campionat és més que merescut.

Si l'equip s'ha imposat a les individualitats és mèrit, cal reconèixer-ho, del seleccionador Luis de la Fuente. Sense el carisma de Luis Aragonés ni la llegenda de Vicente del Bosque, De la Fuente, bregat i llorejat en les categories inferiors de la selecció, s'ha convertit en l'arquitecte d'un equip prenent decisions tan valentes com no seleccionar cap jugador del Real Madrid, o tancar el debat de la porteria apostant sense fissures per Unai Simón, tot i haver convocat l'ara blaugrana Joan Garcia. En certa manera, la seva també és la victòria dels modestos.

Dos apunts finals. Lamine Yamal no ha brillat ni ha estat tan determinant com s'esperava, és cert, però ha competit i ha contribuït a l'èxit col·lectiu i, amb dinou anys acabats de fer, ja té una Eurocopa i una Copa del Món al sac. Pel que fa a Ferran Torres, me n'alegro que, després de frustrar-se cara a gol en tots els partits del Mundial, el seu únic gol hagi estat el que ha decantat la final: ell, que sempre viu a l'ombra de jugadors amb més cartell, ha escrit el seu nom amb lletres d'or a la història del futbol espanyol i mundial.

Futbolísticament, la victòria de la selecció espanyola és incontestable. Altra cosa, naturalment, és l'ús polític d'aquesta victòria. Però això ja són figues d'un altre paner...

Vozinha

Es diu Josimar José Évora Dias, tot i que futbolísticament se'l coneix com a Vozinha, i va ser el responsable que la selecció espanyola de futbol no passés de l'empat a zero en l'estrena del Mundial 2026 contra una de les seleccions mundialistes debutants: Cap Verd. No en va, aquest veterà porter va ser escollit el millor jugador del partit.

Amb quaranta anys acabats de fer, Vozinha, que juga el seu primer i, possiblement, darrer Mundial, és el setè jugador més gran que disputa aquesta Copa del Món; fa més de catorze anys que defensa la porteria de la selecció de Cap Verd, amb la qual ha jugat uns noranta partits. A nivell de clubs, a banda d'alguns del seu Cap Verd natal, ha jugat en equips d'Angola, Moldàvia, Xipre, Eslovàquia i Portugal; actualment és porter del Grupo Desportivo de Chaves, de la Segona Divisió portuguesa.

Vozinha va fer aturades de mèrit que li van permetre mantenir la porteria a zero, frustrant, juntament amb el pal i la seva atapeïda defensa, els atacs d'una selecció espanyola poc inspirada i, fins a l'entrada de Lamine Yamal, sense gaire desequilibri. I per bé que l'entrada de Lamine va aportar alguna espurna, el seu joc no va brillar com s'esperava i no va poder revolucionar el partit.

Vozinha va impedir que la selecció espanyola sumés els seus primers tres punts, i encara bo, pels interessos de La Roja, que l'altre partit del grup també va acabar en empat, de manera que les opcions de classificació per als setzens de final encara estan intactes.

La selecció espanyola jugarà contra Aràbia Saudita diumenge a la nit i aquest partit sí que l'ha de guanyar si no vol començar a complicar-se la vida. I, naturalment, pot encomanar-se a Vozinha, que hores més tard, la matinada de dilluns, s'enfrontarà amb Cap Verd contra Uruguai, les teòriques favorites per classificar-se directament com a primera i segona del grup.

Començar amb un empat no és un mal resultat: al Mundial 2010 la selecció espanyola va començar perdent el primer partit i es va alçar amb la Copa del Món en el darrer i definitiu; el que ningú esperava és que l'empat fos contra la selecció de Cap Verd. En tot cas, en aquestes competicions la clau és anar de menys a més, anar greixant l'equip partit rere partit, i més en un Mundial tan llarg com aquest.

Pel que fa a Vozinha, de moment amb un sol partit ja s'ha guanyat uns quants titulars i portades, estampant el seu nom a la història del futbol en general, i dels Mundials en particular. I és que més enllà de les estrelles, en aquestes competicions també brillen jugadors més modestos, autèntics obrers del futbol.

Barça 2025

El primer equip masculí de futbol del Barça, el Barça de Hansi Flick, encara no coneix la derrota aquest 2025. Després del "novembre de merda", crisi de resultats que es va arrossegar part del desembre, el Barça ha començat l'any 2025 desplegant un bon joc i aconseguint trans resultats. 

La comunió al vestidor es palpa també al camp, com la fortalesa mental d'aquest equip, que està aprenent, tot i la joventut d'alguns dels seus jugadors, a afrontar adversitats dins i fora del camp. Hansi Flick no només ha fet madurar l'equip, en el seu conjunt, també ha sabut recuperar el bon joc que alguns jugadors havien perdut, i ha ordenat tàcticament un equip que ara té clar a què juga en atac, i en defensa.

Ara com ara el Barça és candidat a tot, a la lliga espanyola, remuntant i recuperant el lideratge, a la Copa del Rei, amb una tornada de semifinals contra l'Atlètic de Madrid que promet emocions fortes, i a la Champions League, amb un quadre aparentment favorable i havent desplegat un gran joc en l'eliminatòria de vuitens de final contra el Benfica.

Els mateixos jugadors ja diuen que van a totes, per tots els títols, i entenc que aquesta ha de ser la seva actitud, i fins i tot la "culerada" s'encomana d'aquesta rauxa i ja somia amb un tercer triplet! Afortunadament, Hansi Flick hi posa calma: "cal anar partit a partit i encara queda molta temporada".

Aquest Barça competeix, que és el mínim que li hem d'exigir i, sobretot, amb aquest Barça es gaudeix amb les genialitats de Lamine Yamal, el control de la pilota i del partit de Pedri, el nervi de Raphinha i fins i tot amb la seguretat que Szczesny, sota pals, ha aportat de nou a la defensa.

El Barça de Hansi Flick encara no coneix la derrota aquest 2025, és clar que falta dir-ho i destacar-ho perquè la primera derrota es produeixi, i no ens convindria que es produís, que el pròxim partit és contra un combatiu Atlètic de Madrid aquest diumenge en el campionat de lliga.

Aquest 2025, fins a final de temporada, hem de comptar que el Barça perdrà algun partit, i potser algun partit perdut li costarà algun títol. Veurem fins quan dura aquesta bona ratxa, veurem si aquesta bona temporada es pot farcir amb algun títol, o títols més!

La quarta de La Roja

La selecció espanyola de futbol va aixecar sota el cel de Berlín la seva quarta Eurocopa, un títol totalment merescut, no només pel fet de guanyar la final, sinó tots i cadascun dels partits que ha disputat en aquesta fase final.

Amb aquesta quarta Eurocopa és la selecció que més títols té, i ha guanyat tres de les cinc últimes edicions. Ja fa alguns anys que la malastrugança dels quarts de final s'ha trencat...

Si amb les Eurocopes dels anys 2008 i 2012 (amb el Mundial de 2010 enmig) hom podria assimilar el joc i la columna vertebral de La Roja al Barça, amb aquesta és inevitable no vincular-la a les figures emergents dels joves Nico Williams i Lamine Yamal, espanyols (un basc i un català) de famílies d'origen immigrant que defensen La Roja, sospito, per despit (i resignació) d'una multitud de xenòfobs a qui agradaria trobar, a La Roja, la quinta essència de la raça espanyola, en cas que existís.

La selecció espanyola de futbol desperta passions, bé a favor bé en contra, i cadascú li atribueix un valor, més enllà de l'intrínsec, en funció (i favor) del seu propi interès: l'Espanya diversa, l'Espanya opressora, l'Espanya imperial... Al capdavall, però, no és més que un equip de futbol i, possiblement, tot i no tenir els millors jugadors, ha demostrat ser el millor equip i el que més bon futbol ha desplegat al llarg del campionat.

Entenc que resulta inevitable no destriar la dimensió política que flota sobre l'estrictament futbolística, les seleccions nacionals representen una federació i, per extensió, un estat, però fins i tot els mateixos jugadors, enfundats amb La Roja, fan les seves pròpies reivindicacions simbòliques i de pertinença, com Lamine Yamal reivindicant Mataró, per exemple.

És clar que amb això del futbol, i de l'esport en general, no tot és racionalitat, ans al contrari, ja que en aquest cas, a banda d'anar amb Espanya, jo anava amb Països Baixos, a qui hagués preferit a la final abans que Anglaterra, i de cap manera volia que guanyés França i encara menys Portugal, malgrat Robert Martínez... I en el meu cas, com sospito que en el vostre i per extensió tothom, no hi ha més raó que la pròpia subjectivitat, farcida, si voleu, de contradiccions...