La pau, segons Trump

Donald Trump ha tornat a entrar en escena, si és que, des que ha tornat a ser president dels Estats Units d'Amèrica, n'ha sortit mai. 

És un president omnipresent amb un excés de verborrea que denota que és dels que, a banda de parlar molt, sobretot li agrada escoltar-se. Escoltar-se i adular-se, ventant-se de ser el més poderós del món i reclamant premis i reconeixements sense vergonya ni pudor, amb una immodèstia que ja no s'esforça a dissimular; el darrer exemple, reclamar el Premi Nobel de la Pau pel seu paper en el recent acord entre Israel i Palestina, i per haver evitat no sé quantes guerres. 

Veient-lo actuar, potser més que el Premi Nobel de la Pau, mereixeria, no un Premi Oscar, sinó un Razzie, aquells premis que reconeixen el pitjor del cinema. Donald Trump, més que diplomàcia, el que transmet és una calculada sobreactuació constant, una representació on ell mateix és l’únic protagonista. Donald Trump és, en certa manera, la millor paròdia d'ell mateix, i fins i tot guanya per golejada en histrionisme a tots els seus imitadors.

La seva política, interna i internacional, va al ritme dels seus impulsos i interessos, sempre pensant en els particulars comercials i estratègics pels Estats Units, evidenciant que la pau, com la guerra, fins i tot pot ser un negoci lucratiu, un acord de compravenda on la dignitat humana cotitza a la baixa.

Sabem, i convé recordar-ho que la pau és molt més que l’absència de guerra; no n’hi ha prou amb aturar les bombes ni amb signar documents davant les càmeres, la pau demana justícia, reparació, reconeixement i futur. Que s'aturin les bombes és imprescindible, tot i que només és un primer pas; el veritable repte és construir un espai, també físic, que eviti que les bombes tornin a caure, tant en una direcció, com en l'altra.

Una pau que, en aquest indret del món, fa dècades que no existeix...