La desena etapa del Tour podria haver estat la seva; Krists Neilands formava part de l'escapada bona, del grup que lluitaria per la victòria d'etapa. Va atacar a la darrera ascensió del recorregut, aconseguint un cert avantatge, i s'esforçava en el descens per arribar en solitari a la meta i assaborir la glòria.
A pocs quilòmetres de l'arribada un grup de cinc ciclistes, que van baixar volant i rellevant-se, el van atrapar i neutralitzar fent-li perdre quasi totes les opcions de victòria d'aquella etapa en què havia brillat tant.
La glòria finalment va ser pel ciclista basc Pello Bilbao, que es va imposar en un esprint intens, una victòria de mèrit que va eclipsar la gran etapa de Krists Neilands, que es va haver de conformar amb el premi a la combativitat.
Qui no s'ha sentit, alguna vegada, Krists Neilands? Treballar de valent i esforçar-se, tenir el cop de geni i fins i tot de sort, prendre bones decisions i tenir la glòria a l'abast de la mà, però finalment, veure's superat per d'altres, que naturalment també hi han posat esforç, i quedar-se amb un pam de nas.
Malauradament, quedar-se amb la mel als llavis no ha estat la pitjor experiència de Krists Neilands al Tour d'enguany; a la quinzena etapa va anar per terra quan, després d'agafar un bidó d'aigua d'una de les motos assistents, la moto li va tocar la roda del darrere accidentalment fent-lo caure i xocar contra un mur.
La història i l'èpica de les grans curses no només s'explica a partir dels que assaboreixen la glòria, també s'explica a partir dels que l'han tingut al seu abast, a la punta dels dits i se'ls hi ha escolat, fins i tot dels que se sacrifiquen i pedalen a l'ombra perquè siguin d'altres els que assaboreixin la glòria.
La desena etapa del Tour la va guanyar molt meritòriament Pello Bilbao, però jo em vaig quedar amb Krists Neilands i amb el moment en què va veure's arribant en solitari a meta, alçant els braços i assaborint la glòria...
