Acabat el partit, un partit molt emocionant amb un final intens i inesperat, la família ens vam fondre en emocionades abraçades celebrant quelcom més que una victòria, que també.
La improvisada trobada familiar es va gestar el dia abans, el dissabte, quan l'equip juvenil de waterpolo del CN Mataró es va classificar per a la final del campionat d'Espanya. El xat de les cosines va començar a treure fum.
La Casero és una família d'esperit i de columna vertebral matriarcal en què les dones quasi sempre prenen la iniciativa i els homes prou fem si no emprenyem gaire... La convocatòria es va gestar al xat de cosines: la cita era diumenge al Club Natació Barcelona i la final es jugaria a ple sol a partir de les dues del migdia.
La final la jugaven dos membres de la nodrida prole familiar, els fills mataronins d'una meva cosina; tocava fer pinya i donar suport i una vintena de membres de la família Casero érem allà, suant literalment la samarreta animant a l'equip sota un sol de justícia.
El partit va ser molt emocionant; el primer quart va ser clarament del CN Mataró i en el segon el Canoe es va refer i va capgirar el marcador. El tercer i el darrer quart van ser molt igualats amb alternances constants al marcador fins a arribar al final del partit amb un empat a vuit que portava la final als fatídics penals.
La tensió del partit, dins la piscina i a les assolellades grades, va incrementar amb els penals, fent-se cada vegada més visibles les aficions dels dos clubs; també dins l'aigua la tensió entre els jugadors anava a més, suposo que per allò del joc psicològic...
El CN Mataró va fallar el tercer penal i el Canoe es va plantar al cinquè amb tot de cara, sense cap errada i amb la possibilitat de guanyar el partit i el campionat si marcava el penal. I aquí va ser quan el porter suplent va créixer i sobresortir de l'aigua per aturar in extremis el penal donant més vida al seu equip allargant la tanda de penals. Aquell va ser un primer moment d'explosió!
Finalitzats els cinc primers llançaments de penals, la tanda va seguir, aleshores ja sense marge d'error; aleshores la Sira, que s'ho mirava des de la distància asseguda sota una ombra, em va trucar perquè li expliqués el que estava passant; jo estava a peu de piscina, just davant el lateral de la porteria defensada pel Mataró amb el cor accelerat per l'alegria de seguir vius a la final; tot es va precipitar molt ràpidament. El Mataró va marcar i ara el torn era del Canoe; la tensió encara era més intensa, com la calor; els àrbitres havien advertit els jugadors del Canoe, que es prenien els llançaments de penals amb excessiva parsimònia, i també al seu porter, que no parada de cridar.
Un jugador del Canoe es disposava a llençar el penal i jo, telèfon en mà, només vaig poder-li dir a la Sira "no entenc què ha passat, però som campions!" Resulta que al jugador se li va escapar la pilota quan l'àrbitre va xiular per tal que llancés el penal i es va donar el penal per llançat i, per tant, errat... El CN Mataró guanyava la tanda de penals, el partit i el campionat!
Amb la victòria les emocions que fins ara teníem a flor de pell es van desbordar i ens van desbordar, i les abraçades de la família es van inundar de llàgrimes d'alegria i d'emoció per la participació dels nostres Quim i Arnau i pel record d'en Beto, el seu pare, a qui encara no fa un mes acomiadàvem físicament.
La nostra emoció era per molt més que un partit, per molt més que una victòria, per molt més que un campionat d'Espanya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada