"The Kid"

Tants anys veient el pòster, tota una icona fins i tot més enllà del cinema, i fins aquesta setmana encara no havia vist la pel·lícula! Quantes coses tenim, encara, a la llista de coses pendents? Pel·lícules per veure, llibres per llegir, destins per trepitjar, museus per passejar... No ho podem abastar tot, algunes vegades per qüestió de temps, d'altres per qüestió de diners, d'altres per ambdues coses o, simplement per deixar-ho per després...

Ja fa anys que vaig assumir que no podré abastar tot el que voldria, que potser no trepitjaré mai Nova York, ni veuré la Gioconda, ni em llegiré les obres completes (ni les incompletes) de William Shakespeare, ni tan sols, possiblement, tots els llibres de la meva modesta biblioteca domèstica... Ja fa anys que vaig assumir que seran més les coses que no hauré fet que les fetes, i que tampoc passa res, que el balanç cal fer-lo amb les coses fetes, que també són moltes, tot i que no sempre els hi donem el mateix valor que a les pendents.

I ara, a la llista de coses fetes ja hi és haver vist la pel·lícula "The Kid", de Charles Chaplin, que es va estrenar fa més de cent anys! I no diré allò que tot i fer cent anys la pel·lícula destil·la molta actualitat, però és que s'ha de reconèixer que cent anys després la pel·lícula destil·la molta actualitat: determinisme social, pobresa hereditària, habitatge precari...

És curiós com funciona el llenguatge cinematogràfic, i és que veient la pel·lícula de seguida resulta intranscendent que la pel·lícula sigui en blanc i negre i, sobretot, que sigui muda: t'atrapa igualment! I és clar, tafaner com sóc em va agradar descobrir (ja ho sé, vaig tard!) que l'actor que va interpretar el vailet,  Jackie Coogan, més de cinquanta anys després interpretaria el paper de l'oncle "Fester" de la mítica sèrie "La família Addams"!

Ja he vist "The Kid", una cosa menys; quan assumim que la nostra vida inevitablement serà incompleta, que no podrem fer-ho ni tenir-ho tot per més coses que fem i per més coses que tinguem, és quan més valor prenen les coses que fem i les coses que tenim, que la qüestió és gaudir del que tenim i fem més que lamentar-nos del que, possiblement, mai abastarem: ni la nòmina de Gerard Piqué ni la "llicència per edat" del Parlament, ni que sigui amb el sou d'uixer!