Pinotxos

De petit tenia una figura articulada de fusta de Pinotxo. El nas no li creixia, sempre el duia llarg, que la imatge que tenim del personatge sempre és amb el nas llarg, com si just en aquell moment hagués dit una mentida.

Fa anys que l'he perdut de vista, aquell Pinotxo, i sempre que en veig de semblants, reproduccions més grans o més petites en paradetes o botigues de joguines, penso en el que tenia de petit.

Quan nosaltres mentim, tant si ho fem de forma piadosa com vil, el nas no ens creix tot i que els experts en comunicació no verbal asseguren que el nostre cos i els nostres gestos igualment ens delaten, com ho fa el nas extensible d'en Pinotxo.

És clar que no sempre són prou evidents, aquests gestos, i la mentida, sempre més complexa i difícil que la veritat, sobreviu disfressada de veritat, com el llop amb pell de xai, que hi ha qui sublima en l'art de mentir.

No sempre s'atrapa abans un mentider que un coix, que com bé diu Joan Julibert al llibre "El poder de la mentida" (Edicions Saldonar, 2018) "la mentida només comença quan ens sabem enganyats, mai abans", i és possible que la nostra vida estigui farcida de mentides (encara i qui sap si mai) no revelades.

Avui acaparen l'actualitat dos presumptes (?) mentiders, l'excomissari Villarejo, que ha fet de la mentida, l'engany, el suborn i l'amenaça el seu "modus vivendi", i el tennista Novak Djokovic, que ha mentit més que jugat a tennis aquests dies. A banda de les mentides ambdós personatges comparteixen la sensació de sentir-se per sobre del bé i del mal, però és evident que no són intocables...

Per aquests tipus de mentiders, potser també per a nosaltres, aniria bé ser una mica Pinotxos i que el nas els delatés, per si no sabem veure ni llegir els gestos que ni les mentides dissimulen; és clar que aleshores tothom seria com Pinotxo, rarament ningú tindria el nas xato...