L'art del 155

Amb l'amenaça de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, la suspensió del govern i la intervenció de la Generalitat semblava que Catalunya havia d'entrar a l'avern i que havia de cremar en flames tot el que fins ara havíem assolit en matèria d'autogovern. Arribat el moment, però, el president espanyol Mariano Rajoy va fer-ne una aplicació aparentment epidèrmica convocant les eleccions el més aviat possible, quan qui més qui menys esperàvem una intervenció més profunda i, sobretot, prolongada en el temps.

El cert és, però, que tot i aquesta aparença epidèrmica l'aplicació del 155 es fa feixuga i sembla alentir-nos aquesta excepcional existència, que qui dies passa 155 empeny, estovant el temps com rellotges dalinians i esborrant-ne l'horitzó, difuminant-lo de tal manera que no en puguem definir el final, a risc de situar-lo, cas que realment hi sigui, més enllà de la precipitada data electoral. Alguns ja han deixat palès les seves ganes (ànsies fins i tot) que sigui així, que el 155 no sigui un estat d'excepció sinó simplement un estat...

I mentre el 155 se'ns fa llarg al govern espanyol sembla fer-se-li curt i té pressa per aprofitar-lo, com si el temps del 155 se li escolés entre les mans a cada hora, a cada minut, a cada segon. I fent de l'oportunitat virtut el govern espanyol sembla voler aprofitar l'ocasió per a resoldre, a favor dels seus interessos i en contra dels del govern cessat, qüestions controvertides com les de l'art de Sixena amb l'art d'aplicar el 155...

El que hauria de ser tan sols un parèntesi amb un govern cessat i una Generalitat intervinguda, sense més acció ministerial que la imprescindible i rutinària, ha acabat esdevenint l'oportunitat per transvestir el govern català amb l'excusa del 155. Sembla ben bé un abús de poder!

Amb aquesta decisió del govern espanyol la defensa de la posició catalana en aquest conflicte patrimonial resta en plena indefensió doncs el govern que en defensava la pertinença està cessat, empresonat i/o a l'exili, sense capacitat efectiva de defensa, tan sols el dret a la rebequeria.

En altres qüestions no però en aquesta de Sixena el govern espanyol es mostra molt destre (maldestre en realitat) en l'art d'aplicar el 155! No és epidèrmic el 155, és una intervenció subcutània, la profunditat de la qual les flames de l'avern no ens deixen veure...

Euro críptics

La proposta, posteriorment matisada, del cessat president Puigdemont de fer un referèndum sobre si Catalunya ha de seguir dins de la Unió Europea no ha fet entrar Europa en la precampanya electoral del 21D simplement perquè Europa, de fet, ja hi era des que el propi Puigdemont va viatjar a Brussel·les.

La seva proposta no ha estat plenament abraçada ni per ERC ni pel seu propi partit, el PDeCAT i ell mateix va matissar el que va dir amb dues piulades reforçant el caràcter plenament europeista dels catalans.

Més enllà de l'oportunitat de votar sobre si seguir o no a la Unió Europea el que va dir Puigdemont puc compartir-ho en gran mesura, Europa és, també avui, una gran decepció i no només pel tema català; no comparteixo, no obstant, ni el moment ni les formes, doncs les seves declaracions van semblar (i dic semblar, que no ser) més fruit d'una rebequeria i en calent, d'un profund malestar per, ja em perdonareu, haver-lo deixat penjat, que no pas fruit d'una crítica analítica i freda sobre el (galdós) paper d'Europa amb els seus pobles, regions si voleu.

I no dic que al president Puigdemont no li manquin motius per estar molest i enfadat amb els líders i les institucions europees després d'apel·lar tantes vegades a Europa, després que la Unió Europea hagi actuat reforçant precisament la unió dels estats i no donant cobertura a les demandes del president Puigdemont!

Davant el risc de ser titllats d'euro escèptics, qualificatiu que ràpidament s'identifica amb formacions polítiques nacionalistes d'extrema dreta (tot i que són molt més diversos, i també n'hi ha d'esquerres), s'ha optat per recórrer al terme euro crítics, tot i que amb l'embolic que el president Puigdemont, el PDeCAT i ERC han creat aquests dies jo més aviat els definiria com a euro críptics.

En qualsevol cas la proposta del president Puigdemont no ha tingut gaire més recorregut que quatre titulars, tres contradeclaracions i dues piulades, res, poc més que un vol gallinaci...
I la realitat, aquesta sí de llarga volada, és que precisament el cor d'Europa (Brussel·les) fa setmanes que és, i per setmanes serà, al cor de la precampanya i la campanya electoral del 21D. Si per si sol el cessat president Puigdemont és un gran actiu, el president Puigdemont, "el legítim", candidat a la presidència exiliat a Brussel·les encara ho és més!

Puigdemont i Junts per Catalunya juguen fort doncs saben que, a banda de vetllar per al continuïtat de la majoria independentista al Parlament de Catalunya, també està en joc (i es volen garantir) la presidència de la Generalitat i la seva màxima és restituir el president legítim, és a dir, el cessat i exiliat a Brussel·les sigui o no el PDeCAT la força independentista més votada.

Puigdemont juga a i des d'Europa, de moment...

M'esclata el (no) gol de Mestalla

Ho reconec, jo tampoc m'he llegit fil per randa el reglament que regula el futbol espanyol; però no necessito haver-me'l llegit per saber, avui, que ens agradi o no, a nosaltres i a l'àrbitre, cal sancionar amb targeta groga el jugador que es posa una perruca taronja al cap en plena celebració d'un gol (certament una estupidesa, tant la celebració com la sanció posterior) i que per marcar un gol no n'hi ha prou en fer entrar la pilota dins la porteria (la rival o la pròpia, pel reglament tan és), sobretot cal que l'àrbitre, o algun dels seus assistents, ho vegi amb els seus propis ulls i l'assenyali (el gol!).

Ni una cosa ni l'altra van passar aquest diumenge a Mestalla: ni el jugador del València va ser sancionat després de la seva festiva i acolorida celebració ni el gol del Barça va pujar al marcador tot i que la pilota va entrar plenament dins la porteria.

No gastaré més de quatre paraules per discutir la infal·libilitat dels àrbitres: simplement s'equivoquen, cometen errors, alguns lleus, venials, d'altres gruixuts, dels que afecten directament al resultat, però tots comprensibles sempre i quan siguin errors involuntaris, per greus que siguin. La infal·libilitat dels àrbitres és inalienable de la dels humans i per això, com es fa de fa temps en altres esports, allà on no arriba l'home (i la dona) pot arribar-hi la màquina o, si voleu, la tecnologia.

Però no, avui no interpel·lo els àrbitres sinó als jugadors, representats en aquest cas del no gol del Barça principalment pel porter rival i també els seus companys. El porter en el seu gest instintiu d'evitar el gol (fruit d'una cantada seva) deuria veure més bé que ningú no només que la pilota va sobrepassar la línia de gol, sinó que a més va botar dins la porteria just abans de desviar-la, de nou, cap enfora; també algun company seu va veure entrar clarament la pilota, però com que ni l'àrbitre ni el seu assistent van veure-ho clar i no van xiular gol, els jugadors del València van decidir seguir jugant davant la perplexitat i indignació dels del Barça que també havien vist amb els seus propis ulls com la pilota havia entrat a porteria.

Hagués estat un gran gest d'esportivitat, d'allò que sona tan bé en anglès, "fair play", i que a vegades els jugadors llueixen a la màniga de la samarreta, que els jugadors del València, començant pel porter, haguessin reconegut l'evidència, i per tant el gol. Però el gest no es va produir, lamentablement per l'esport, no es va produir.

I el més trist és que no ens sorprèn en un esport on l'engany forma part del joc, on sovintegen les simulacions de faltes, fins i tot d'agressions, on precisament el gest s'exagera en benefici propi i en perjudici del rival.

La infal·libilitat de l'àrbitre potser no té solució però sí remei; la poca esportivitat dels jugadors, a jutjar per com es comporten majoritàriament, molt em temo que no té  ni solució ni remei; és precisament per això, més que per l'error arbitral, que m'esclata (me estalla en castellà) el no gol de Mestalla!

Reiniciar el sistema

L'independentisme, o com a mínim una bona part (Junts per Catalunya i ERC), està reiniciant el sistema, allò que l'ordinador ens demana que fem, o fins i tot fa automàticament, quan actualitzem un programa informàtic; en el cas d'aquesta part de l'independentisme el sistema es reinicia per l'actualització del seu programa electoral, cares al 21D.

Aquesta actualització té el canvi de la unilateralitat per la bilateralitat com un dels principals elements, un canvi important i possiblement necessari en el context actual i després de tot el que ha passat aquest darrer mes d'octubre: referèndum, brutalitat policial, empresonaments, exili, 155 i noves eleccions. Un canvi que alhora ha deixat, per moments, perplexes i un xic desorientats alguns independentistes (ara bilateralitat?), també pel que semblava que teníem (estructures d'estat, república...) i no només resulta que no, sinó que els mateixos que ens van dir que estàvem a punt diuen que tardarem anys, més d'una legislatura a tornar-ho a estar!

El full de ruta de fet ja va ser reescrit durant l'anterior legislatura, sobretot després de la moció de confiança al president Puigdemont, però ara convé actualitzar-lo més a fons doncs el programa ha patit, aquests darrers mesos, l'atac del sistema de defensa (de la sacrosanta unitat) del programa de seguretat de l'estat espanyol per la via judicial i darrerament també policial.

I en certa manera el programa independentista també s'ha vist afectat, des del pas al costat del president Mas, per la incidència del troià de la CUP, programa maliciós que ha inoculat als altres independentistes la unilateralitat (o referèndum o referèndum) que ara, sembla, es vol corregir.

La propagació del 155 ha canviat, ens agradi o no, l'escenari i fa necessari que més d'un partit reiniciï el seu sistema operatiu davant el 21D; ho estan fent Junts per Catalunya i ERC, i a la seva manera també el PSC rearmant-se en tots els fronts i generant, al seu, una certa perplexitat entre propis i estranys.

Aquests partits polítics podrien escriure al seu estat dels perfils de les xarxes socials "reiniciant el sistema, disculpeu les molèsties"... El mode precampanya electoral, però, no ho permet, de fet ni tan sols ho recomana...

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Te doy mis ojos"

Ahir la Comissió d'Igualtat del grup d'entitats Plataforma Educativa, de la que per cert en formo part, va repartir llaços liles per tal que les persones treballadores de tots els serveis ens el posem aquests dies en motiu del Dia internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones; no sé si em va sorprendre més que un company de feina no el volgués lluir o que una companya no conegués l'existència d'aquest dia!

Ahir al vespre la meva filla mitjana es va presentar a casa amb una pancarta del sindicat d'estudiants que versa, clama als quatre vents, que volen ser lliures, no valentes!
Quina llàstima que aquesta hagi de ser, també pels joves d'avui, la seva lluita.

Com els meus companys de feina tampoc jo voldria haver de lluir el llaç ni recordar la importància de recordar, més que aquest dia, les dones víctimes de la violència masclista, una violència viscuda portes endins però que ens interpel·la portes enfora, a totes i tots!

Als meus apreciats companys de feina els hi donaria els meus ulls, o encara millor, els de la Pilar, personatge que interpreta Laia Marull a "Te doy mis ojos", o encara pitjor, els de la darrera víctima de la violència masclista...








I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

El vídeo de la setmana: el Black Friday

Sí, avui és el més negre dels divendres i mentre amb un ull ens el mirem amb desconfiança, alertats per aquesta nova espècie invasora, amb l'altre mirem de reüll les ofertes i els descomptes, no fos cas que desaprofitéssim l'ocasió!

No sé si amb més dosis de devoció o de resignació el cert és que finalment, com amb el Halloween, hem acabat acollint el Black Friday estimulats per la globalització, la publicitat i les nostres ànsies d'inevitable (?) consum prenadalenc.

El Black Friday actua, com ho fan les rebaixes, per donar-nos permís per comprar fins i tot el que possiblement no necessitem però que igualment volem, que si no tenim la necessitat la publicitat i el màrqueting ja ens la crea, que això de necessitar és mol relatiu...

Ens hi resistim amb més o menys convicció i entusiasme bo i sabent, reconeguem-ho, que ens costa poc acabar-hi sucumbint; d'altra manera en comptes de quedar-se (com ha fet) el Black Friday simplement hauria vingut i passat de llarg com la Coca-Cola Tab.

Avui és el divendres negre i sobre el negre ressalten les ofertes que, ens sembla, no podem deixar escapar... 

Haiku gastronòmic

Els ingredients són a la cuina el que les paraules a la poesia: la matèria primera.

Quelcom semblant vaig sentir dir a un dels cuiners premiats, en el seu discurs breu d'agraïment, en el darrer Fòrum Gastronòmic de Girona.

Amb les paraules, deia, podem dir hola i bon dia, expressions ben quotidianes i, si voleu, simples, i també podem escriure un poema.

La matèria primera pot ser la mateixa, no la manera com la treballem. Molt millor que jo va expressar-ho el poeta J. V. Foix:

"Saber narrar, en llenguatge vigorós
Deler i desig, i plers, i, sense esforç
Rimar bells mots amb el ritme dels cors
Amants o folls; i, gens fantasiós"

Sense esforç per ell, que la majoria de la resta de mortals prou feines tenim a combinar amb un mínim criteri subjecte i predicat, i fins potser una subordinada si estem inspirats!

El mateix passa amb la cuina, que hi ha la de cada dia, la que ens alimenta i si és possible (i ho és) amb bon gust i la que no només ens omple l'estómac, també ens nodreix els sentits en tots els sentits.

I és aquí on els cuiners, com els poetes, saben focalitzar la seva inspiració i creativitat i, gràcies al coneixement i domini de la matèria primera i de la tècnica, elaboren plats que, com els poemes, esdevenen experiències.

És aleshores quan un menú degustació esdevé un haiku gastronòmic, quan dins la simplicitat d'un plat minimalista s'hi amaga l'essència d'un instant, d'una llum, d'una idea...

Bon profit!

El 21D i el factor Puigdemont

Em pregunto si l'ara cessat president Puigdemont seria igualment candidat a les eleccions al Parlament de Catalunya en cas que les hagués convocat ell mateix, aquell convuls (i encara poc explicat) dijous 26 d'octubre.

No són pocs els qui li retreuen que, després d'insistir tantes vegades assegurant que ell no es presentaria en unes noves eleccions, ara precisament es presenti i es postuli com a candidat i presidenciable fins i tot en cas de no guanyar les eleccions, de no ser la seva llista la més votada, tampoc entre els partits independentistes.

Si fem cas a la teoria darwiniana de l'evolució de les espècies el que intenta fer el president Puigdemont és sobreviure políticament, quelcom plenament legítim i més tenint present les circumstàncies, adaptant-se en cada moment a les circumstàncies del moment. I són les circumstàncies, també generades per ell tot i que no només, el que justifiquen ara la seva determinació.

Ell, que es sent el president legítim malgrat haver estat formalment cessat, vol tornar a Catalunya essent el mateix que era quan va marxar, president de la Generalitat. Aquesta fita, la restitució del president i del govern legítims, és un pilar fonamental de l'objectiu electoral de la seva candidatura, Junts per Catalunya, i per simpatia, analogia o "ves quin remei!", també d'ERC.

Frustrada la llista unitària el PDeCAT ha sabut moure's bé per construir, al voltant de la figura del president, la llista del president (no amb el president), una candidatura feta per ell i amb ell amb la ferma voluntat de contradir les enquestes electorals alhora que per fer-se valer, amb el valor que aporta el cessat i exiliat president Puigdemont, en la pugna amb ERC pel lideratge de l'independentisme i sobretot un possible nou (o restituït) govern.

El factor Puigdemont no només altera la bancada constitucionalista, en certa manera també inquieta a ERC fins al punt que el propi Oriol Junqueras, el cessat i provisionalment empresonat vicepresident i cap de llista, va haver de fer equilibris per dir en una mateixa carta que el president Puigdemont també era el seu candidat al mateix temps que postulava Marta Rovira com a presidenciable i fins i tot futura presidenta de la Generalitat de Catalunya, car república és femení.

ERC sap, possiblement més bé que cap altre partit, que molts votaran la llista del president Puigdemont precisament perquè ell, el president cessat i a l'exili, no només en forma part sinó que l'encapçala!

El factor Puigdemont pot acabar esdevenint, el 21D, la prova del nou de la unitat de l'independentisme, o si més no d'una bona part d'ell.

Em pregunto si l'ara cessat president Puigdemont seria igualment candidat a les eleccions al Parlament de Catalunya en cas que les hagués convocat ell mateix, aquell convuls (i encara poc explicat) dijous 26 d'octubre, i si el vicepresident cessat i empresonat hi comptava quan, sembla ser, va pressionar al president Puigdemont perquè no les avancés.

La recepta de l'Agència Europea de Medicaments

La interminable llista de retrets que aquestes darreres hores s'han llençat recíprocament el govern espanyol i el cessat govern català no fan més que confirmar, des de la perspectiva de l'Europa política, que (malauradament per nosaltres) no es van equivocar descartant Barcelona com a seu de l'Agència Europea de Medicaments.

En comptes de repartir culpes (ha sigut ell, senyoreta!) el que haurien de fer uns i altres és compartir responsabilitats perquè sí, ambdós governs en són responsables com ho serien del mèrit en cas que Barcelona hagués estat finalment l'escollida.

Les imatges de l'1 d'octubre, amb la policia espanyola carregant i carregant-se col·legis electorals segur que no van ajudar a la candidatura, tampoc la internacionalització i especialment la europeïtzació promoguda pel govern català del conflicte polític; també han estat passius la pudor de corrupció del partit que governa Espanya i la fugida endavant i unilateral del govern català saltant-se la llei (Constitució i Estatut inclosos).

Aquests darrers temps el conflicte polític entre Catalunya i Espanya s'ha europeïtzat i aquest fet segur que tampoc ha afavorit la candidatura de Barcelona; lluny de tocar-lo amb sordina i amb ànims de resoldre'l hem agafat l'altaveu i l'hem cridat a Europa, la mateixa Europa que votava, la institucional, la que com els diners, sempre porucs, volen nedar en aigües tranquil·les. Europa no dóna cap recepta però sí assenyala un camí: així no...

Que Barcelona era la millor candidatura? Segurament sí, però ja sabem que amb això no n'hi ha prou. L'Agència Europea de Medicaments se'n va a Amsterdam i des d'allà no aniria malament que receptessin a ambdós governs algun tranquil·litzant, però em temo que ni així, que aquí estem en plena precampanya electoral...

El més còmic és que potser ni una cosa ni l'altra han acabat pesant tant i, simplement, hi havia millors candidatures. Però aquí i ara això ja ens és igual...

Disparar amb bales

Més que disparar amb bala la setmana passada la secretària general d'Esquerra Republicana de Catalunya Marta Rovira va deixar caure una bomba informativa: “El govern espanyol, a través de múltiples fonts, ens va amenaçar amb morts al carrer.”

L'afirmació és gruixuda, tant com greu és l'acusació que fa i de seguida genera, quasi automàticament, com a mínim dues reaccions: la tendència a creure-te-la i la tendència a no creure-te-la, no només pel que diu i les proves que aporta (de moment cap més enllà de la seva paraula) sinó sobretot, massa vegades, per la confiança que ens infon tan ella mateixa com l'altra part. I sí, també hi ha l'opció "pasapalabra", allò de no creure's del tot ni uns ni altres...

Estem en un punt en que les coses que no cal que siguin, n'hi ha prou en que ho semblin i en les dues trinxeres d'aquest conflicte polític fa temps que ho saben i que hi juguen, bé per a refermar la posició pròpia com per desacreditar la de l'altre.

Sembla versemblant el que afirma Marta Rovira si en el seu relat tenim en un punt anterior la brutalitat policial exercida l'1 d'octubre i l'actuació motivada (per dir-ho d'una manera elegant) de la justícia amb empresonaments preventius del tot innecessaris i acusacions més que qüestionables, una justícia assedegada, sembla, més de venjança que precisament de justícia. Amb aquest context i en un escenari d'escalada de tensió sembla versemblant que el següent pas pogués ser substituir les bales de goma per les de plom!

Naturalment el govern espanyol ha negat la major, però aquí possiblement no és tan important si és o no veritat ser, sinó si podria ser-ho: "se non è vero, è ben trovato". Aleshores hauria disparat, Marta Rovira, amb bales de fogueig...

Naturalment el govern espanyol ha negat la major però, quina credibilitat li atribuïm? És un govern hereu del de les dues línies d'investigació, dels "hilitos de plastilina" o de tantes altres mentides i mitges veritats...

Em resisteixo a creure cegament Marta Rovira pràcticament amb la mateixa força en que m'esforço a creure'm l'incrèdul govern espanyol. Sí, també em costa creure que realment algú amb altes responsabilitats autoritzés l'ús de bales de debò, de les que maten, per ofegar la república, fins i tot em costa creure la sola possibilitat d'amenaçar d'utilitzar-les; serà que no m'ho vull creure, que de ser cert seria massa gruixut...

"Pasapalabra"...