"Creu-me, jove..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster

Ahir, que la meva filla mitjana va celebrar els 20 anys, em preguntava: sóc més de pensar en els meus 20 anys o en fa 20 anys?

Vosaltres no ho sé, jo sóc més de pensar, en aquestes ocasions, en quan jo tenia aquella edat. Em passarà el mateix d'aquí poc més d'un mes quan la petita en faci 16... El primer pensament serà quan jo en tenia 16, i després pensaré en jo fa 16 anys.

Quan pensem en el nostre "jo" més jove a vegades podem tenir la temptació d'enviar-li una carta des del "jo" adult i madur (?) d'avui, i hi ha qui fins i tot ho fa.

Si ho fes, si avui m'escrivís una carta a mi mateix, al "jo" d'entre 16 i 20 anys, potser m'escriuria entre moltes altres coses quelcom semblant al que Joan Fuster va escriure i voler dir en aquest aforisme:

"Creu-me, jove: no et faces cas! A la teua edat, un es passa la vida fent-se trampa a si mateix."

Em temo, però, que la resposta del "jo" jove seria que això de les trampes al solitari no és exclusivament un mal dels joves...

"La Màquina se para" en 11 frases

Sou de subratllar els llibres que llegiu?
Jo algunes vegades ho faig, subratllar frases o fragments que em criden l'atenció, que m'agraden... No sempre subratllo amb el llapis, a vegades marco la pàgina, sobretot si el llibre és de la biblioteca, amb un trosset de paper.

L'altre dia, repassant les marques que vaig fer en un dels llibres que m'estava llegint, ("La Máquina se para" , de E. M. Forster) vaig pensar que, abans de tornar-lo a la biblioteca, podria transcriure algunes de les frases que tenia marcades. Són aquestes:

1. "Imaginad, si podéis, una habitación pequeña, de forma hexagonal como la celdilla de una abeja."
2. "Madre, tienes que venir aunque sólo sea para explicarme qué peligro hay en visitar la superfície de la Tierra."
3. "La Máquina no tenía en cuenta el imprevisible florecer, que una filosofía caída en desgracia consideraba la esencia verdadera de las relaciones, del mismo modo en que los productores de fruta artificial desdeñaban el imprevisible florecer de la uva."
4. "Junto a ella, en la mesilla, había un vestigio de la era del desperdicio: un libro."
5. "En aquellos días eran pocos los que viajaban, ya que, gracias al avance de la ciencia, la Tierra era exactamente igual en todas partes."
6. "La noche y el día, el viento o la tormenta, la marea o el terremoto, habían dejado de ser obstáculos para el hombre, que había domesticado el Leviatán."
7. "Creamos la Máquina para que actuase según nuestra voluntad, pero ya no somos capaces de hacer que la Máquina se someta a ella."
8. "¿No te das cuenta, ninguno de los conferenciantes os dais cuenta, de que nos estamos muriendo, y de que lo único que vive aquí es la Máquina?"
9. " Nos ha robado el sentido del espacio y el sentido del tacto, ha disuelto las relaciones humanas y ha reducido el amor en un mero acto carnal, ha paralizado nuestros cuerpos y nuestra voluntad y ahora nos conmina a adorarla."
10. " La Máquina nos alimenta y nos viste y nos aloja; nos hablamos por medio de ella, existimos en ella."
11. "Durante un instante, Kuno y Vashti vieron las naciones de los muertos y, antes de unirse a ellas, los jirones de un cielo despejado."

Potser aquestes frases, per si soles, no resumeixen el llibre, tot i que tampoc era, ni és, aquesta la voluntat i intenció. Aquestes 11 frases simplement parlen d'un petit llibre sorprenent i, en certa manera, premonitori, com vaig comentar setmanes enrere, i com explicaré més endavant, en un dels meus articles del nou número de la revista Parlem de Sarrià.

Ai el dia que la màquina, la nostra Màquina, s'aturi!

La fantasia de tornar a començar

Si poguéssiu, si fos possible fer-ho sense danys cerebrals, quin record us esborraríeu del cervell?

Us imagineu poder esborrar els records com qui esborra arxius del disc dur, enviant-los a la paperera de l'ordinador, que deu ser com el purgatori, esperant clemència o desapareixent per sempre.

La cançó "Ciència-ficció" d'Els Amics de les Arts parla d'una empresa japonesa que "té un prototip de màquina capaç d’esborrar-te els records." Parlem, naturalment, d'esborrar records de forma voluntària, que altra cosa és quan involuntàriament, i de forma dramàtica i trista, la memòria es dissol i s'esmicola...

Esborrant els records, segueix la cançó, "pelis, discos, llibres, llocs... Què donarien molts per tornar a viure’ls com el primer dia?”. És clar que el veritable pretext del protagonista de la cançó és esborrar els records per perdonar; la cançó amaga la fantasia de tornar a començar esborrant els records per a crear-ne de nous, però sobretot per eliminar els dolorosos: "he entès que demà serà una altra vida, que viuré feliç una mentida. Però per perdonar-te calia arribar aquí?"

Quelcom semblant canta Deluxe (Xoel López) a "Ningún nombre, ningún lugar", una cançó que també parla de tornar a començar: "Podría pasar, perderlo todo y volver a empezar, y no estaría mal". Aquesta frase és molt potent i reconec que en algunes coses de la meva vida em costaria molt acceptar-la. Feu la prova: podria passar, podria perdre ...(penseu el que vulgueu que podríeu perdre) i tornar a començar, i no estaria malament...

Tornar a començar; en certa manera qui més qui menys ho hem fet, això. I potser és millor fer-ho mantenint els records, sense necessitat d'esborrar-los, per dolorosos i molestos que puguin ser; sense ells potser cometríem els mateixos errors o, si més no, no ens deslliuraríem de cometre'ls.

En tot cas mentre no puguem eliminar-los, ens hem de resignar a aprendre a conviure-hi, fer-hi les paus, que en el fons és fer les paus amb nosaltres mateixos, que els records que voldríem eliminar també som nosaltres.

I és que si tornéssim a començar sense algun dels nostres records no seriem nosaltres tal i com avui som, que també som fills, fruit i conseqüència dels records que ens voldríem extirpar.

Dissociació d'esferes

Ahir a la tarda vaig escoltar l'entrevista que la presidenta del Parlament Laura Borràs va oferir a RAC1. Borràs aquest cap de setmana va dir que ella tenia tota la pel·lícula dels fets i que aquesta setmana l'explicaria, s'explicaria; és evident, i això és del tot legítim, que aquesta setmana i amb aquesta entrevista ha començat a explicar la pel·lícula, la seva pel·lícula.

Escoltada l'entrevista, i en alguns trams escoltada i re escoltada amb atenció, he d'admetre que qui dimiteix sóc jo: dimiteixo d'intentar entendre-hi quelcom...

Generalment els bons estudiants no es limiten a escoltar la lliçó i a llegir-la, també és important escriure, fer l'exercici d'escriure per tal de comprendre-la millor, i això és el que he fet amb alguns passatges de l'entrevista: escoltar-la i escriure-la.

Aquest és un fragment de l'entrevista, especialment quan el periodista Adrià Santasusagna, ben informat, pregunta i interpel·la a la presidenta del Parlament:

• Laura Borràs (LB): "Efectivament a partir del moment en què la JEC retira la credencial el fet de d'estar fent les funcions per les quals la JEC t'ha retirat les credencials implica, naturalment, una desobediència."
• Adrià Santasusagna (AS): "Per tant, a partir del dia 28 (de gener) ell  ja no era diputat?" 
• LB: "Això és fals (...). Que Pau Juvillà no fos diputat a partir del dia 28 és fals, i jo ho vull dir amb tota la claredat i la contundència".
  
• AS: "Els funcionaris actuaven com si no fos diputat?"
• LB: "Pau Juvillà el 3 de febrer és ratificat com a diputat pel Ple del Parlament de Catalunya amb una majoria àmplia, ratificant el dictamen de la Comissió de l'Estatut del Diputat del dia abans, per tant, estem aquí en aquesta dissociació d'esferes: políticament el Parlament de Catalunya, amb els seus diputats, en votació al Ple d'un dictamen que passa per la Comissió de l'Estatut del Diputat, considera a tots els efectes que Pau Juvillà és diputat.
  (...) que ell (Pau Juvillà) no pogués votar (el dia 3) no era perquè no fos diputat i el Parlament no el considerés diputat, era perquè hi havia un conflicte d'interessos, i en les anteriors ocasions en què s'havia votat això ell ja no havia votat [hi ha qui ho desmenteix, això...], i en canvi s'estava demanant aquesta votació amb l'única finalitat de que jo incorregués en unes conseqüències penals. (...) Jo no in-admeto el vot de Pau Juvillà, no l'accepto, que és diferent. 
• AS: "Si Pau Juvillà no va ser convocat al ple, com es va poder acceptar o denegar la seva delegació de vot?"
• LB: "Jo convoco el ple, jo no convoco els diputats; la convocatòria de ple estava feta, i jo admeto la seva delegació de vot personalment (...). La delegació de vot de Pau Juvillà es va admetre, no es va acceptar per un conflicte d'interessos, i aquesta és una diferència bastant notable i em sembla que no cal afegir gaires coses més." 
• AS: "Per tant, (...) si en aquest ple algú hagués decidit alterar l'ordre del dia per votar algun altre tipus de qüestió, Pau Juvillà hagués pogut votar?" 
• LB: "és que en aquest cas l'acceptació (de la delegació) va ser per votar l'únic punt que hi havia a l'ordre del dia; les propostes de modificació de l'ordre del dia (...) es produeixen en el moment en el que s'obre l'ordre del dia, i no hi va haver cap proposta; si hi hagués hagut una proposta Pau Juvillà estava convocat com a diputat del Parlament de Catalunya pel ple del parlament de Catalunya que havia de votar un dictamen que l'afectava a ell en la seva condició de diputat.

No segueixo amb la transcripció, que l'entrevista la podeu trobar i escoltar fàcilment, i a més després van intervenir els tertulians i encara em va inquietar més evidenciar que lluny està la Mònica Terribas de la periodista punyent, fins i tot un punt incòmode, que era anys enrere; és clar que tampoc tenia massa clar si preguntava la periodista o la futura vicepresidenta d’Òmnium Cultural...

De l'entrevista em vaig quedar amb el concepte dissociació d'esferes, i vés que aquesta no sigui la clau per entendre-ho tot plegat, és a dir, no entendre res.

La dissociació és "l'acció de dissociar o de dissociar-se", i dissociar és "separar allò que era unit per associació". Esfera és un "cos o espai limitat per una superfície tots els punts de la qual equidisten d'un punt anomenat centre."

Vés que el problema no sigui que ni l'independentisme ni el procés són una esfera, sinó múltiples, i si algun dia ens va semblar que estaven associades, o com a mínim, alineades, ja fa temps que estan dissociades; pel que sí, tenim un problema i es diu dissociació d'esferes!

En procés d'assoliment

A la meva època, aprovaves o suspenies. Naturalment hi havia matisos: podies suspendre amb un molt deficient o amb un simple deficient, i aprovar amb un suficient, un bé, un notable o un excel·lent. La nota marcava la qualificació.

I no només això, en algunes ocasions la nota fins i tot marcava el lloc assignat a la classe: al davant les millors notes, al darrera les pitjors. Per si les notes no marcaven prou, la posició dins l'aula ho feia encara més evident.

Amb els anys vaig pensar que potser hauria estat millor fer-ho al revés, passant al davant l'alumnat amb pitjor nota i al darrera l'alumnat amb millor, i tot i que tampoc tinc massa clar que aquesta disposició hauria estat revolucionària i hagués millorat el rendiment acadèmic, com a mínim no hauria relegat l'alumnat amb les pitjors notes al fons de la classe, al final de la cua, reforçant així un cert determinisme social i valorant l'alumnat només per a les seves notes...

Afortunadament no va ser sempre així, tot i que sí, les notes atorgaven certa jerarquia, més pel professorat que per a nosaltres, o si més no aquesta és la impressió que tenia aleshores.

Les notes tornen a ser objecte de debat, aquests dies. Temps enrere ja van ser-ho per aquelles de "progressa adequadament" i "necessita millorar", que com ara també difuminaven els números i les qualificacions clàssiques d'aprovat o suspès. Ara, entenc que aplicant la llei del pèndol, hi tornem amb nous eufemismes.

Un suspens serà una assignatura “en procés d’assoliment” i "assoliment satisfactori” per a l'aprovat, que a més també pot ser un assoliment notable o excel·lent. La qüestió és eliminar de l'equació la paraula suspens.

La proposta, com era d'esperar, té acèrrims defensors i detractors; els primers insisteixen en posar l'accent en el procés d'aprenentatge, no només en els aprenentatges, i en no determinar i marcar, estigmatitzar, a l'alumnat; els segons auguren que tanta laxitud i tants eufemismes són un torpede a la línia de flotació de la cultura de l'esforç i que, si aquesta nomenclatura va acompanyada de majors facilitats per passar de curs, tot plegat només servirà per maquillar les estadístiques, però no per a millorar els aprenentatges i el rendiment acadèmic de l'alumnat que està en procés d'assoliment.

Sense treure importància al debat sobre amb quines paraules hem de qualificar i valorar els expedients acadèmics, hem de definir les notes, en sembla que mentre ho discutim perdem de vista el veritable problema de l'educació, del nostre sistema educatiu: l'atenció a la diversitat i el combat contra la segregació. 

L'alumnat que suspèn no millorarà el seus aprenentatges i el seu rendiment si a partir d'ara tan sols està en procés d'assoliment; el que representaria un salt qualitatiu seria que la seva escola tingués els recursos necessaris per a garantir que, efectivament, aquest alumnat està assolint i consolidant aprenentatges; recursos dins i fora l'escola, perquè sabem que la segregació escolar també està molt determinada per l'entorn, que l'escola no és un equipament estanc i aïllat, ans al contrari.

Més que discutir entre dir-ne suspens o en procés d'assoliment a mi m'agradaria que la discussió, que el debat, fos sobre les ràtios, la planificació i les mesures que es podrien prendre per a combatre la segregació i per a abordar de manera més eficient la diversitat; i en algunes d'aquestes qüestions, en algunes zones i equipaments escolars, Educació suspèn clamorosament. Ai perdó, està en procés d'assoliment.

Minuts Musicals localitzats a Penny Lane

Hi ha algun carrer, o algun tros de carrer que formi part de la vostra vida? Sí naturalment hi ha el carrer, o tros de carrer, en el que hem viscut o vivim, però jo em refereixo a carrers que, per altres motius, també formen part de la vostra geografia de records.

Cap dels membres de The Beatles vivia al carrer Penny Lane de Liverpool però aquest carrer era una referència i pas inevitable per a els joves Paul McCartney, John Lennon i George Harrison per anar al centre de la ciutat.

De fet Penny Lane va estar a punt de colar-se a la lletra de la cançó "In My Life", en la que inicialment John Lennon feia referència a la seva infantesa i a aquest carrer, proper a la casa dels seus avis, i també a Strawberry Field... Però finalment amb Paul McCartney van descartar aquestes referències, que recuperarien més tard amb sengles cançons.

Penny Lane doncs, com Abbey Road, també és lloc de pelegrinatge, record i homenatge a The Beatles, i en el videoclip de la cançó els nois de Liverpool ens fan una visita guiada!

"Dir el que pense..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster

Sincerament, no sempre diem el que pensem, el que pensem de veritat, allò que en castellà diuen "la verdad verdadera". És possible que sí que ens diguem, a nosaltres mateixos, el que de veritat pensem, tot i que fins i tot així ens enganyem, ens enganyem a nosaltres mateixos.

Dir el que hom pensa no sempre és fàcil, no sempre és possible i fins i tot no sempre és recomanable; la mentida, o com a mínim no dir sempre tota la veritat, és un inevitable recurs de supervivència.

En altres paraules ho expressava Joan Fuster:

"Com que no m’atrevesc a dir el que pense, m’esforce a dir el que hauria de pensar."

I és ben cert que a vegades el que hauríem de pensar, el que diem o callem per a encaixar, per a evitar el conflicte o la confrontació, a vegades dista força del que realment pensem.

Parafrasejant Joan Fuster podria dir que com que no m’atreveixo a dir el que penso del darrer sainet del Parlament de Catalunya, m’esforço a dir el que hauria de pensar... No us penseu, encara penso en el que hauria de dir.

Més mascareta?

Si no fos perquè sé que n'hi ha de pitjors, diria que dur la mascareta és un drama! Ja sé que no m'hauria de queixar si la meva gran queixa, per tot plegat, és la mascareta... Ja em perdonareu, però la mascareta em supera!

Pensava que els tests d'antígens serien més molestos que la mascareta, però ja us puc assegurar que per a mi, tot i que això d'introduir un bastonet pel nariu m'inquieta força i em fa regalimar una llàgrima galta avall cada vegada que ho faig, dur la mascareta s'endú la palma!

I mira, al gimnàs fins i tot la tolero, m'hi he acostumat, fins i tot a l'el·líptica o a la ciclo estàtica, però quan l'he de dur amb les ulleres posades i s'entelen els vidres és un drama, és el meu drama. 

I més quan, per exemple, en una reunió presencial he de prendre notes: per escriure necessito les ulleres, que a la segona alenada s'entelen, i si de normal la meva cal·ligrafia ja és jeroglífica imagineu-vos sense ulleres!

Mesos enrere ja vaig dir que la mascareta no m'agrada, i jo, il·lús, em pensava que seria cosa només de l'any 2020, i som al 2022 i la mascareta segueix essent obligatòria, de moment "sine die", també al carrer i en espais oberts.

Estic per començar a buscar feina i casa a Dinamarca, tot i que en faria prou que aquí, seguint la recomanació d'experts i sanitaris, ens permetessin anar sense mascareta pel carrer i en espais oberts, sempre que no hi hagi aglomeracions.

De fet sorprèn força que es mantingui aquesta mesura, que segurament respon més a qüestions de percepció del risc i per a no relaxar-nos que al propi risc de contagiar-se. Entenc que la mascareta hagi vingut per quedar-se a l'interior, i espero que més aviat que tard deixi de ser obligatòria a l'exterior, que hagi vingut per marxar... 

Jo anava amb Rigoberta Bandini...

Jo anava amb Rigoberta Bandini i la seva oda a les mares, "sacando un pecho fuera al puro estilo Delacroix". La seva cançó, "Ay Mamá", ja ha transcendit el Benidorm Fest i el Festival d'Eurovisió al que finalment no participarà, i ha esdevingut un himne que amb la no selecció s'estalvia una possible, temible i temuda patacada... Espero que no sigui el cas de la Chanel.

Vist en perspectiva la no selecció de la cançó també té el seu costat positiu, i potser no podem parlar de benedicció, que ara qualsevol especulació del que hagués passat és pura i estèril ficció, però sí que la controvertida votació li ha donat encara més ressò, i ja no hi ha pit, per gegant i terraqüi que sigui, que la tapi o la silenciï.

No sé si de la cançó l'oficialitat en temia el pit, esdevingut símbol de la mà de Delacroix i el seu quadre "La llibertat guiant el poble", una al·legoria de Revolució francesa de Juliol de 1830...

Tampoc sé si els que s'escandalitzen o els molesta i incomoda el pit de la Bandini són els mateixos que xalaven, o encara xalen (saliven impúdicament, ja ens entenem), amb els pits despistats de la Sabrina, que ja sabem que el problema (o la qüestió) no són els pits sinó el significat que prenen.

Jo anava amb Rigoberta Bandini i si bé al moment del veredicte final em vaig indignar per com va anar tot plegat, a mesura que han passat les hores i els dies m'he anat convencent que potser millor així, i tot i ser conscient que "Ay Mamá" i Rigoberta Bandini han perdut una oportunitat d'arribar més lluny, el que ha passat demostra que si bé el Festival d'Eurovisió pot estar preparat per aquestes reivindicacions (recordem la Conchita Wurst), Televisió Espanyola (i Espanya per extensió o representació demoscòpica), no.

Pseudo democràcia

Pseudo-, prefix d'origen grec, significa falsedat i l'hem sentit sovint vinculat a paraules com nom (pseudònim) o ciència (pseudo ciència). Mal ens pesi també podem afegir-hi democràcia i parlar de pseudo democràcia...

I si la pseudo ciència no és ciència però ho sembla (o ho vol semblar), la pseudo democràcia no és democràcia ni ho sembla, per més que vulgui fer com la dona del Cèsar...

La votació de la final del Benidorm Fest, per exemple, volia ser i semblar democràtica, i prou que se'n van omplir la boca quan van explicar el triple sistema de votació: el vot del jurat (50%), el vot demoscòpic (25%) i el vot popular (25%) a través de missatges de text o trucades telefòniques.

La pseudo democràcia no és tant per la ponderació de cada vot, que també, sinó per la manca de transparència en el seu escrutini. Respectant que el vot pogués ser secret, perquè no vam saber com va votar el jurat?

És evident que sobre el jurat pesava la meitat de la decisió, i el vot se'ns va presentar agrupat, la suma total de tots els membres. Mantenint el seu anonimat perquè no van mostrar els vots individuals?
És més: perquè el jurat no podia votar a cara descoberta? Votar i argumentar. Bé que es fa així, en tants programes de talents, i donat el pes de la seva decisió en la decisió final hauria estat el més just i professional.

També és qüestionable l'invent aquest del vot demoscòpic, en el que 350 persones, seleccionades per una empresa per a representar el conjunt de la població espanyola, van votar per a decidir un 25% de la puntuació. Tenim informació de la mostra? Amb quins criteris es va elaborar aquesta mostra?

L'escrutini també s'hauria de fer públic en el cas de la votació popular, que hem d'entendre que com tot el procés va ser seguit i validat per un notari... En resum: tants esforços per semblar una votació democràtica quan en realitat de democràtica, aquesta votació, en va tenir poca, com a màxim un qüestionable 25%, que per votar telefònicament calia pagar.

Al final la conclusió és que el resultat va acabar essent el que volia el jurat (ergo els organitzadors), i per tant hagués estat ben legítim que només haguessin votat ells; i una segona conclusió: el vot popular, a banda de donar-li una pàtina de democràcia a la votació, sobretot va servir per a recaptar algun caler, que algú havia de pagar la festa, no? És a dir, perquè li diuen democràcia quan en realitat volen dir recaptar diners?

La democràcia requereix, com a mínim, garanties de participació en igualtat de condicions i transparència en l'escrutini, i tot el que no respecti aquests principis no és democràcia o, com a molt, és pseudo democràcia.

Per cert, la controvertida votació sobre els Jocs Olímpics d'Hivern 2030 serà democràtica o l'haurem de prefixar, també, amb un sonor pseudo?