Centrifugació

Si hagués de representar la política catalana des de la recuperació de la democràcia fins a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya ho faria amb la imatge de la campana de Gauss, representada sobre l'eix clàssic dreta - esquerra i amb els partits de centre dreta (CiU) i centre esquerra (PSC) més moderats situats al bell mig.

La sentència del TC sobre l'Estatut no només va canviar l'eix de la política catalana, fent prevaldre l'eix nacional (independentisme - unionisme), sobretot va generar, d'una forma gradual i cada vegada més accelerada, la centrifugació de les posicions sobre aquest nou eix, naturalment cap als extrems.

Aquesta força centrífuga ha afectat a tots els partits, afectant-los de manera diferent, i ha dibuixat un nou centre polític, el del dret a decidir decantat cap a la independència.

La centrifugació de la política catalana ha variat el mapa polític, doncs no tots els partits han sabut, ni pogut, resistir les envestides d'aquesta força. Unió Democràtica de Catalunya ha estat escombrada del Parlament de Catalunya i el PSC s'ha esquinçat.

Ambdós partits han volgut resistir quedant-se en una posició més central, que no equidistant, entre el que representen políticament l'independentisme i l'unionisme, fent bandera del federalisme, amb matisos entre ells, bandera que sota aquesta força centrífuga costa molt mantenir-la dreta i, encara més, fer-la onejar: Unió, també per altres circumstàncies, s'ha quedat en l'intent, mentre que el PSC, malgrat tot partit resistent i supervivent, encara hi insisteix tot i el foc amic del PSOE, qui vol diluir, quan no dinamitar, les propostes federalistes dels socialistes catalans.

Ambdós partits, PSC i Unió, veurem si també en certa manera CDC, vivien millor en la prevalença de l'eix dreta - esquerra i en el sòlid equilibri que sabien mantenir sobre aquest eix, ben posicionats a la part central.

La força centrífuga obliga a moure's, et mou per força, per la seva pròpia força, doncs defuig el centre i empeny cap als extrems; el problema de quedar-se al mig és que el mig és pràcticament un desert; per aquí circula i resisteix el PSC, refent-se de l'esquinçament provocat per la força centrífuga de la política catalana.

Aquesta mateixa força centrífuga és la que explica que hi hagi espai per l'acord entre formacions tant distants, en l'eix dreta - esquerra, com la CUP i el Partit Demòcrata Català ( la nova CDC), o com s'acabi anomenant finalment..

Diuen que amb una Catalunya independent tornarem a l'eix clàssic de dreta - esquerra, però la qüestió és, en cas d'assolir-la, quins partits hauran sobreviscut!

Fer pressió

Un dels elements que més ha sorprès de la pressió exercida sobre el PSOE de Pedro Sánchez ha estat la línia editorial del diari El País, afegint-se a la pressió de tants altres mitjans, tertulians i opinadors previsibles. Els camins dels mitjans són, a vegades, tan inescrutables com els del Senyor... Darrerament passen coses estranyes al Grupo Prisa, tant a El País com a la Cadena SER...

De fet és així com s'exerceix la pressió, amb un desplegament d'argumentari per terra, mar i aire, és a dir, pels mitjans, les xarxes socials i les converses de bar, o de carrer. Del que es tracta és de donar un missatge clar (si hi ha terceres eleccions, la culpa és de Pedro Sánchez) i pocs arguments per defensar-lo (no té sentit d'estat i, com a molt, qualsevol alternativa dóna ales al separatisme català); aleshores només falta que mitjans, tertulians i opinadors amb ressò mediàtic et comprin el missatge, l'escampin arreu i el repeteixin, si cal, fins a la sacietat.

Llavors tan sols és qüestió de fer bullir l'olla, sense abaixar el foc i les xarxes socials, a vegades quasi un univers paral·lel, ajuden a mantenir el foc viu!

És així, si fa o no fa, com va exercir-se també la pressió sobre la CUP després del 27S, però amb mitjans, tertulians i opinadors diferents!

La cirereta del pastís, però, són els díscols del partit a qui es fa pressió i que amb la seva disconformitat l'augmenten. Ells són imprescindibles doncs reforcen el parer dels qui consideren que la posició que defensa el partit pressionat és tan errònia que fins i tot alguns dels seus hi estan en desacord. Són necessaris perquè ells, sobretot ells, justifiquen la pressió. Els díscols a vegades apareixen en grup sota el paraigües d'un manifest, o bé en solitari, traient el nas temptejant el terreny, a la recerca d'una empenta que l'acabi de fer decidir!

Als díscols els mitjans, tertulians i opinadors els injecten llevat i els amplifiquen la veu, que naturalment també en tenen, tot aplaudint-los la valentia i assenyalant-los com els bons, en contrast dels dolents de la pel·lícula, aquells a qui va dirigida la pressió!

Res de tot això és nou, doncs aquestes pressions formen part de la política, del joc de la política; mesos enrere la pressió era per la CUP en relació a la investidura del president Mas; ara és pel PSOE per la de Rajoy, però també s'ha exercit, aquests dies, sobre l'univers "comú" per la seva participació (o no) a la Diada organitzada per l'ANC i Òmnium Cultural.

La pressió sempre genera algun moviment, per més resistència que s'ofereixi; no són pocs els exemples que hem viscut a la política catalana, amb escissions, pactes aparentment antinaturals i quasi desaparicions de partits polítics! Si et pressionen senyal que, més que important, ets (ni que sigui eventualment) necessari!

A la política espanyola els efectes d'aquesta darrera pressió encara estan per veure però segur que d'efecte, d'una o altra manera, n'hi haurà!

"Pressing PSOE"

Pedro Sánchez intervenint al Congrés de Diputats durant la fallida (primera) investidura de Rajoy.

Fa mesos ens vam passar setmanes amb el "pressing CUP", quan la investidura del president Mas no penjava d'un fil, sinó del vot, que inicialment quasi tothom donava per descomptat, que la formació anticapitalista li havia de donar per investir-lo, de nou, president

El "pressing CUP" va tornar, amb sordina, amb el no debat dels pressupostos 2016, després del pas al costat del president Mas i ja amb el president Puigdemont investit, però la CUP va resistir la pressió i va mantenir la seva esmena a la totalitat als pressupostos, fent reaccionar el president Puigdemont plantejant la qüestió de confiança, que s'aprovarà sense més angúnies, que prou n'hi ha hagut, el procés... Altra qüestió serà el pressupost!

Una pressió semblant, salvant les distàncies, a escala d'Espanya l'ha rebut aquestes darreres setmanes el PSOE en relació a la fallida primera investidura de Mariano Rajoy, davant l'amenaça d'eleccions el dia de Nadal! I com amb la CUP al seu dia al PSOE se'l confronta entre la raó d'estat (el compromís amb el procés cupaire) i la seva raó de ser: si la raó de ser de la CUP és transformar radicalment la societat, també la política, amb un model contraposat als qui els demanaven suport, el del PSOE és ser alternativa al PP, més que encarrilar-lo de nou al govern...

I si aleshores, també ara, la CUP tenia veus discordants, també les té, i tot fa preveure que les seguirà tenint, el PSOE entre els qui es mantenen ferms amb el NO a la facilitar la investidura de Mariano Rajoy i els qui prefereixen que el PSOE no bloquegi el bloqueig polític que viu la política espanyola, amb les manifestes dificultats d'investir un president.

És clar que més enllà dels interessos de país, o d'estat, també hi ha els partidistes: dinamitar tant com es pugui l'adversari polític, sobretot, com en el cas del PSOE, també aleshores amb la CUP (recordeu l'empat tècnic?), si en l'adversari hi ha divisions internes...

Em sorprèn la manera com aquesta pressió ha calat, no de moment de manera suficient dins el propi PSOE, sinó en general a l'opinió pública espanyola o, com a mínim, a la publicada! Mariano Rajoy no ha aconseguit l'anhelada investidura, però sí que molts espanyols responsabilitzin el candidat socialista del bloqueig polític espanyol i, per tant, el facin màxim responsable d'unes possibles terceres eleccions el dia de Nadal!

La pressió sobre la CUP va tenir un preu molt alt, però de moment no sembla que el PSOE hagi posat preu, ni vulgui posar-lo, a una eventual investidura d'un president popular... Veurem com segueix la pressió al PSOE després de les eleccions gallegues i basques i, sobretot, després del proper "desafiament" independentista, quan el president Puigdemont superi la qüestió de confiança...

El "pressing PSOE" es pren ara, tan sols, una curta treva!

"Año Mariano"

Rajoy segrestant el Nadal, a la portada d'El Jueves!

A Mariano Rajoy se li ha resistit el doble primer intent d'investidura, i ja veurem si se la juga, de nou, en un segon intent, abans aquesta nova legislatura fini, també precipitadament!

Rajoy, que va xiular tot fent-se el despistat a la investidura de la darrera (breu i inèdita?) legislatura, ara s'hi va presentar, amb el suport sempre incòmode del comodí de Ciudadanos, amenaçant amb unes possibles terceres eleccions pel dia de Nadal, pressionant així al (darrerament) convuls PSOE de Pedro Sánchez per esgarrapar-li una inflamable abstenció.

Es pot tenir més barra? Es pot ser més cínic? La barra per fer l'orni abans, quan com ara va ser també el candidat del partit més votat. Cínic per jugar amb el calendari electoral amenaçant de segrestar el Nadal, com va il·lustrar la portada del setmanari El Jueves, en cas de no ser investit president!

Però així és Mariano Rajoy, el que ens despista amb les seves frases eloqüents (“Somos sentimientos y tenemos seres humanos”, “España es una gran nación y los españoles muy españoles y mucho españoles”, “Un vaso es un vaso y un plato es un plato”, “Es el alcalde el que quiere que sean los vecinos el alcalde”, “Me gustan los catalanes porque hacen cosas”, “Una cosa es ser solidario, y otra es serlo a cambio de nada”, “España es un gran país y tiene españoles”... ) mentre ens engalta les seves polítiques conservadores i fa com si la corrupció del i al seu partit no anés amb ell!

Ara que aviat tal dia farà un any que és president en funcions podríem designar aquest any 2016 com l'autèntic "Año Mariano", en homenatge a la llarga funció del president en funcions, un pape que interpreta a la perfecció, fet a la seva mida! En aquesta mena d'estat d'aparent letargia ell sembla trobar-s'hi molt, massa còmode, sense haver de donar, uf quina mandra!, explicacions al Congrés, però sense deixar minar judicialment la política catalana, conscient dels rèdits electorals que en treu arreu d'Espanya.

Ara Mariano Rajoy esperarà pacientment els resultats de les eleccions gallegues i basques amb l'esperança que generin algun moviment que d'una o altra manera el beneficiïn, bé resolent una complicada investidura, bé prorrogant la seva funció de president en funcions, fins a unes possibles i qui sap si inevitables terceres eleccions!

La seva millor jugada d'aquesta investidura fallada és fer-nos creure que, en cas de produir-se les terceres eleccions, la culpa no serà seva sinó de Pedro Sánchez! Ell, sense sortir-se del seu guió, segueix oferint-nos la seva millor cara de president despistat, com si res del que passa anés amb ell... Geni i figura?

El vídeo de la setmana: benvinguts a Ullastret, al 250 aC!

Joc de Trons ha reconstruït digitalment, sobre Girona, una ciutat i indrets de ficció, apropant el mar a les escales de la Catedral i altres fantasies que, vist el resultat, poc tenen a veure amb la Girona real, ni l'actual ni la històrica! Tampoc n'era, aquesta, la intenció!

La Girona del Joc de Trons, però, ja és una ruta turística més, un motiu de destí, una experiència que ha esdevingut visita guiada a la Girona real d'avui!

Una història més real ha estat la reconstrucció virtual en tres dimensions del jaciment ibèric d'Ullastret (Baix Empordà), un treball fet gràcies a la recerca arqueològica que ens permet, més enllà de la visita al jaciment, caminant entre les pedres, les restes d'aquesta important ciutat ibèrica, caminar-hi virtualment pels seus carrers tal i com eren en el moment de màxima esplendor d'Ullastret, al 250 aC!

Que la realitat, en aquest cas la virtual d'Ullastret, superi la ficció!



Bon divendres!

Repte no acceptat!

La meva no publicada foto de perfil en blanc i negre; repte no acceptat!

Les persones actuem, més vegades del que ens pensem, per mimetisme, fet especialment visible, els darrers anys, a les xarxes socials.

No és res de nou, però les xarxes i eines socials ens permeten visualitzar-ho molt més: si fa o no fa a Instagram pengem les mateixes fotos, amb més o menys gràcia, qualitat i encert, però les mateixes al cap i a la fi. També actuem per mimetisme quan d'una manera massiva canviem la foto de perfil de Facebook, o de Twitter, davant un atemptat o dia especial, els dies internacionals...

Aquests darrers dies no són pocs els usuaris de Facebook que han publicat una foto seva en blanc i negre acompanyada del text "repte acceptat", imatge per, se suposa, donar suport a la lluita contra el càncer.

La fotografia en sí és, en principi i d'entrada, inofensiva, també el missatge que l'acompanya, però els diaris digitals s'han afanyat a difondre, aquesta darrers dies, que aquesta acció individual no és més que la baula d'una cadena, d'una d'aquelles cadenes de missatges que interpel·len als usuaris a fer una acció concreta en pro d'alguna causa, noble o no: la lluita contra una malaltia, l'adveniment de temps millors., de la bona sort, evitar una malastrugança o garantir una activa i prolífera vida sexual!

De fet els propis mitjans digitals han escampat la brama, difosa sembla ser per la pròpia policia, que aquesta cadena que encadena fotografies en blanc i negre i "reptes acceptats" té per objectiu, per una sèrie de mecanismes malèfics que em resulta impossible d'entendre i encara menys d'explicar, fer-se amb les nostres dades personals, diuen que especialment el correu electrònic amb la finalitat de vendre'l; ja sabem, el negoci de les dades personals: nosaltres som el producte!

Informava dies enrere la policia que quan algú clicava m'agrada a l'usuari que l'havia publicat li apareixia aquest missatge: "Hola. Al darle me gusta a mí foto has aceptado el reto. Tendrás que subir una foto tuya en blanco y negro. Vamos a llenar Facebook de fotos contra el cáncer".

Aquestes estafes via cadena tenen per nom per nom "Hoax", "falsa alarma", i la seva finalitat és precisament generar una falsa alarma que ens activi la disposició a actuar per mimetisme, de fer allò que els nostres "amics" ja han fet, en aquest cas, publicar una fotografia en blanc i negre acceptant el repte! I aquí és on el mecanisme del mimetisme entra en joc, doncs no serem menys solidaris, sobretot si el repte és tan a l'abast!

A les xarxes socials solen passar coses per mi incomprensibles, i la majoria de vegades les ignoro, ignorant com sóc: gent que publica números, o dones que tot d'una reprodueixen el mateix missatge, o el nom d'un color, d'un animal... Aquests tipus de comportaments abans em generaven molta curiositat, i és que aquesta era, és precisament la seva finalitat, captar l'atenció!

En el cas de les fotos en blanc i negre fins i tot vaig plantejar-me acceptar el repte i publicar la meva, doncs jo també actuo, a voltes, per pur mimetisme, però abans vaig voler comprovar si rere aquesta acció ho havia l'AECC, però ni al web, ni al Facebook ni al Twitter de l'entitat vaig trobar-hi cap crida a publicar una foto en blanc i negre...

Tot i l'origen malintencionat d'aquesta cadena sembla que no és tan clar que efectivament pogués captar les dades dels usuaris que li han fet cas; el que sí és evident, com tanta gent ha comentat, alguns excessivament indignats, és que el fet en sí, per si sol, no contribueix a la lluita contra la malaltia, més enllà, com altres accions de sensibilització, de seguir-nos mostrant (i demostrant a les nostres amistats) compromesos amb aquesta lluita, com amb tantes altres...

Les persones actuem per mimetisme i massa vegades, alhora, impulsivament; d'això viuen i s'alimenten aquestes cadenes de missatges més o menys benintencionats que tenen, per mi, la mateixa categoria que el correu brossa (spam). Perdoneu-me, doncs, si no sempre la segueixo, i perdoneu-me també per si alguna vegada, ignorant jo, n'he estat una baula més...

La mare que els va parir!

No són la primera parella de germans que es dediquen a la política, doncs abans que ells podem parlar, per exemple, dels germans Quim i Manel Nadal, o Pasqual i Ernest Maragall...

Tampoc ningú assegura, ni descarta, que siguin els darrers, ja sabem que de tan en tan apareixen nissagues polítiques, però sí podem assegurar que són els germans polítics (o polítics germans?) que més pes polític tenen en l'actualitat: parlem, com bé haureu deduït, d'en Benet i en Lluc Salellas.

Gironins i d'esquerres, o d'esquerres i gironins, tant li fa, els germans Salellas representen avui a milers de ciutadans a l'Ajuntament i a la Diputació de Girona el petit, en Lluc, i a centenars de milers al Parlament de Catalunya el gran, en Benet, ambdós sota les sigles de la CUP.

En ambdós casos per traçar les seves trajectòries polítiques resulta imprescindible vincular-los a la figura del seu pare, Tià Salellas, advocat, polític i activista, una d'aquelles persones que deixen empremta, i que tristament va morir massa aviat, ...

La referència paternal és tan imprescindible com necessària, però jo avui no vull reivindicar-la sinó vindicar la (quasi) sempre més silenciada referència maternal, en aquest cas de la mare que va parir els germans Salellas, que es diuen Vilar de segon cognom: la Glòria Vilar i Farrerós!

I per fer-ho amb justícia hem de defugir de la vergonyant frase que situa a les grans dones rere grans homes (darrere un gran home sempre hi ha una gran dona), doncs en cas de ser-ho i de ser-hi més que al darrere són, en tot cas, al costat, un al costat de l'altre!

La projecció pública dels grans homes solen tenir l'efecte de l'arbre que ens impedeix veure el bosc, una invisibilitat llargament coneguda, denunciada i estudiada. Aquesta frase amaga una mena de premi de consolació per ocupar un fals segon lloc i condemna a qui es situa rere un gran home a la permanència d'aquesta posició secundària quasi a perpetuïtat.

El que han estat i el que són avui en Benet i en Lluc ho deuen al seu pare i a la seva mare, ells prou que ho saben i ben segur ho reconeixen; a més, a ningú més que a ells els hi correspon judicar-ho. Però mentre una immensa majoria només hi sap veure, quan els veu, el reflex de la figura del seu pare, jo no puc evitar veure-hi també el reflex de la figura de la seva mare...

Que generalment les mares no siguin tan visibles (pel que fa a la projecció pública) no significa que (1) no hi siguin ni (2) que la seva contribució sigui tan (o més) important en la forja del caràcter dels fills.

Fa poc més de deu anys que la Glòria, la mare d'en Benet i d'en Lluc, es va morir, com en Tià, massa aviat. Deu anys que es recorden discretament, en la intimitat dels qui la van estimar i conèixer.

Quan torneu a veure en Benet o en Lluc, en declaracions als mitjans o intervenint a les institucions que representen, si hi sabeu veure l'ombra d'en Tià observeu a l'altre costat, no al darrere (mai al darrere!), i hi descobrireu la de la Glòria, la mare que els va parir!

El vídeo de la setmana: comunicar sense dir res

Per poques nocions que tingueu sobre comunicació sabreu que el que diem (el llenguatge verbal) és tan sols un petit percentatge del que compta quan comuniquem el que volem dir; la comunicació no verbal i la para-verbal tenen molt més pes i són la clau, diuen els experts, per tal que el missatge arribi!

Per mostra un botó: el conferenciant d'aquesta xerrada diu no tenir res a dir, i efectivament, parla molt però no diu res, i tot i així, com podreu comprovar, se li entén tot i, el més important, el seu missatge arriba!

Per cert, el vídeo és en anglès però podeu activar els subtítols clicant sobre la icona de configuració...



Bon divendres!

A primera línia de mar

La primera línia de mar és especialment cobejada per les parelles amb infants petits. La seva vida a la platja es limita a tres metres a banda i banda d'on la platja trenca les onades; la seva vida es concentra bàsicament en aquesta franja imaginària dins la qual hi caben els primers castells de sorra i les primeres xipollejades a l'aigua. El terreny de joc és petit, però esgotador pels pares joves i primerencs.

També la gent gran, matinera de mena, copa la primera línia de mar a la platja; ells solen ser els primers en tot: en sortir a caminar ben d'hora, a plantar el para-sol a la platja, a primera línia de mar, i a passejar i seure, alternativament, al passeig marítim al vespre, que són també de sopar d'hora! L'objectiu de la primera línia de mar per ells és escurçar al màxim la distància entre la cadira de platja i l'aigua. Quan ens fem grans tornem a la petita franja imaginària de seguretat que teníem quan érem petits; també amb això quan ens fem grans ens apropem d'alguna o altra manera a la infantesa....

Les famílies amb mainada més gran o les parelles sense fills bé ens conformem amb la segona línia de la platja; els qui tenim fills tan sols necessitem fixar bé les coordenades per no perdre de vista la mainada, que campa amb llibertat en l'àmplia franja que hi ha entre la dutxa de la platja i la boia del mar que delimita la zona de bany. Els horitzons són més llunyans, però la nostra estada a la platja és molt més relaxada que els pares primerencs i amb mainada petita.

Els pares amb mainada més gran podem gaudir dels nostres banys de sol i de mar, o bé capbussar-nos a les profunditats de la lectura o fins i tot d'un breu son que robem a la nit i a la migdiada. Més que despreocupats, gaudim del nostre moment, sense perdre de vista la prole, i mirant-nos amb llunyania, i alguns també amb certa nostàlgia, els temps en què també nosaltres érem esclaus dels tres metres de platja i de mar, encadenats en fràgils castells de sorra i enganxats al cul d'infants amb bracets i bombolles....

Els adolescents i els joves es reserven el galliner de la platja, en cas que aquesta fos el pati de butaques d' un teatre. Allà no només tenen prou espai per jugar a vòlei, a futbol o a pales, lluint els seus cossos àgils i en forma, també tenen a suficient distància el mar per, amarats de suor i embriacs de testosterona, els nois es capbussin a l'aigua després de fer quatre llargues gambades passant corrents i aixecant pols entre les altres zones poblades de pares de mitjana edat, gent gran i pares primerencs... Coi de joves!

És clar que la platja, com la selva, també es regeix per la seva pròpia llei; a la platja, però, no s'imposa el més fort sinó el més matiner, siguin quines siguin les seves altres condicions, fet que provoca que aquesta aparent disposició lògica de les tres línies de mar no sempre segueixi la seva lògica, i per tant que acabis fins al capdamunt de la sorra que aquell infant, malgrat les reiterades advertències dels seus pares, quan hi són, et tira a sobre constantment amb el risc que t'acabi enterrant a la primera, segona o tercera línia de mar!

Així transcorre la vida a la platja un dia qualsevol, així em sembla imaginar-la quan alço la vista, còmodament assegut sobre una cadira de platja, sota l'ombra del para-sol i amb un llibre a les mans...

Narcís-Jordi Aragó, Girona des de l'Onyar

En Narcís-Jordi i la Mercè a la Casa Masó, el juny de 2014. Foto: Roger Casero

La meva mare m'ho va comunicar ahir a la tarda, just després de caçar al vol aquesta piulada d'en Quim Nadal: "Narcís-Jordi Aragó i Masó mor mentre treballava en la tria i l'edició d'un recull de prop de 300 articles seus"

Sóc conscient que res del que pugui escriure li farà la justícia que es mereix; són altres les veus i els articles que amb més autoritat poden glossar-ne la seva figura personal i periodística. i el que ha representat Aragó per Girona i pel periodisme.

Si la meva mare s'hi atrevís començaria a escriure sobre en Narcís-Jordi, també sobre l'enyorada Mercè, amb el temor, seu i meu, que potser no sabria acabar, per tot el que explicaria, amb tot luxe de detalls i derivades, del que van viure i compartir junts, sobretot essent veïns a la Casa Masó, al cor del carrer de les Ballesteries de Girona. Potser per això no ho fa, temorosa que si comença, no sabrà acabar...

Més justícia que les meves paraules també li faria les que el meu pare, el seu amic Just Casero, ben segur li dedicaria, evidentment en cas de ser viu, paraules justes com les que en Narcís-Jordi, com tants altres amics, li van dedicar quan es va morir. "Fam i set de ser Just" és el títol de l'article que en Narcís-Jordi Aragó va escriure en record del meu pare i que el Punt Diari va publicar el diumenge 1 de febrer de 1981.

Deixeu-me reproduir uns fragments d'aquell text, fragments de caire més personal i familiar, que inevitablement ahir vaig rellegir:

"(...) En Just i la Ma Mercè es van acostumar a pujar a casa meva molts dies a l'hora del cafè. Van contemplar tants cops l'espectacle del riu des de la galeria, que després del casament - una festa inoblidable a Cantallops - van voler venir a viure a dalt de la meva escala, al mateix pis que havia ocupat durant molts anys un altre periodista, mossèn Carles de Bolós. Aquella fou la seva primera llar.

(...) A la petita església de Cantallops, el dia que es van casar, en Just va cantar l'Evangeli de la Missa amb el text de les Benaurances. La seva veu esdevingué més sonora quan va dir: "Feliços els qui tenen fam i set de ser justos, perquè ells seran saciats".

Era un auguri que lligava amb el seu nom i que lligava, sobretot, amb la seva vida. Sempre va tenir fam i set; totes les conquestes se li tornaven petites; la realitat era sempre inferior al seu somni i cada dia volia respondre a una exigència més alta. Aquesta actitud, que de vegades semblava arrogant i que sovint era incòmode, dissimulava amb prou feines la seva amagada tendresa. Ara que el seu afany ha trobat el repòs, som els seus amics els qui restem inquiets: commoguts per la seva valentia final i interrogats vitalment pel seu exemple."

Narcís-Jordi Aragó no només semblava un home savi, llegint els seus articles es notava que, amb tota la seva modèstia, ho era! Ja fa molts dilluns que el trobava a faltar al diari El Punt Avui amb la seva columna, per mi, com per tants altres gironins, de lectura obligada!

De totes les "Girones", de totes les que conec, la que destil·lava i explicava en Narcís-Jordi és de les que més m'agrada, una Girona il·lustrada i documentada, una veu rigorosa, però gens abrupta, més aviat assossegada, com el curs de l'Onyar al seu pas sota la galeria de la Casa Masó.

I d'un temps ençà, si fa o no fa des que la Mercè no hi és, també el trobava a faltar pel carrer Ballesteries, per la Cort Reial, la Rambla o el carrer Santa Clara per Fires, o per Sant Jordi, o un dissabte qualsevol... Les ciutats també són la seva gent, sobretot són la seva gent, més enllà de l'urbanisme, l'arquitectura i les imatges de postal, i Girona no n'és una excepció, i en Narcís-Jordi i la Mercè, junts i per separat, són molta Girona!

La Mercè Huerta ens va deixar dibuixada per sempre més la seva Girona, en Narcís-Jordi Aragó ens l'ha deixat escrita i descrita, la grisa i negra i la de tots els colors, per a ser descoberta i redescoberta, també per sempre més!

Descansa en Pau, Narcís-Jordi.