El vídeo de la setmana: #FiresGirona!

Ja fa dies que el cartell de les Fires de Girona penja dels bàculs dels fanals de la ciutat, cartell on destaca un modern i digitalitzat Sant Narcís acompanyat de les seves inseparables mosques.

Malgrat la seva modernitat la imatge del sant patró de la ciutat dels quatre rius (i també una séquia, diuen) ens aboca a la nostàlgia, la de l'època d'or del videojoc que representa, si fa o no fa la del present de la saga "Retorn al futur", l'època de l'envelat de La Copa a tocar del viaducte del tren, del Lido al Pont de Can Vidal i de l'Enterprise com a una de les més agosarades atraccions! I sí, aleshores el Látigo també hi era, tal qual com ara!

Aquests darrers dies, que ja fa fred de Fires, el parc de la Devesa i l'esplanada del passeig de La Copa s'han anat omplint de fires i firaires el primer, i de l'escenari i les barraques el segon, doncs és aquest el punt neuràlgic de les Fires de Girona.

Batega com mai la Devesa de Girona, també amb la Fira de Mostres que d'aquí uns dies obrirà portes; d'uns anys ençà cada any ens preguntem si no li exigim massa, en aquest parc centenari!

Però com una taca d'oli, les Fires de Girona s'aniran escampant per diferents racons i escenaris de la ciutat: també hi ha moltes Fires de Girona Devesa enllà!

Hi ha tantes activitats que és humanament impossible seguir-les totes, però ben segur de (quasi) totes propis i estranys en deixarem constància a les xarxes socials en forma de centenars, milers de fotografies compartides a Facebook, Twitter i Instagram, imatges noves amb mirades i perspectives, possiblement, repetides!

És temps de Fires, de Fires de Girona!



Bon divendres i bones Fires de Girona!

Caça major

El president Mas es veu en el punt de mira. Foto: Albert Bertran / El Periódico de Catalunya

Entre el 15 i el 21 d'octubre hi ha més que sis dies de diferència!

El 15 d'octubre s'assembla més a una (incomprensible, innecessària) caça de bruixes i la coincidència de la compareixença del president Mas amb el 75è aniversari de l'afusellament del president Companys va ser, sobretot, desafortunada, pensant sobretot en la memòria de Companys.

El 21 d'octubre, en canvi, com bé va dir el president Mas (o era Artur Mas, president de CDC?), sí que és la veritable caça major, si del que es tracta és de caçar la corrupció i, al seu temps, caçar els corruptes en cas que ho siguin, siguin qui siguin, del partit que siguin i quan sigui!

La coincidència, el 21 d'octubre, de la signatura del president del decret de constitució del nou Parlament amb una acció més, tot i que premeditadament televisada, de l'operació "Petrum" és mera anècdota!

Més punyent i simbòlica és la coincidència de l'operació "Petrum" amb el record de la segona pel·lícula de "Retorn al futur": qui no s'ha imaginat Mas i Pujol fent com com Marty McFly i el Dr. Emmett "Doc" Brown retornant al passat a cavall del "DeLorean"!

No és tema menor el del 3%, ni tema que s'hagi d'embolicar, ni embolcallar, amb d'altres oberts pel procés d'independència. I no només pel que, en seu parlamentària, va etzibar al seu dia el president Maragall a Artur Mas, també pel que l'informat Josep Lluís Carod-Rovira va dir anys més tard: no era un 3%, sinó un 5%!

Tenen CDC i les persones detingudes tot el dret a defensar-se i, per sobre de tot, la presumpció d'innocència, però lligar-ho tot plegat com si d'un all-i-oli pestilent es tractés no fa cap favor al procés, que naturalment té els seus propis interessos, no sempre convergents amb els de CDC i el seu president, Artur Mas, per més que aquest sigui, al seu torn, president (en funcions) de la Generalitat.

Per cert, la Viquipèdia defineix la caça major com la que es persegueix a qualsevol animal salvatge més gran que una guineu ordinària; m'agrada més, però, la definició que fa el diccionari de l'Enciclopèdia: caça d'animals grossos, com ara porcs senglars, cérvols, etc.

Per aquesta caça no hi ha veda que valgui!

Mas president, Catalunya independent

El president Mas davant el TSJC i rere el 9N. Foto: El Periódico de Catalunya

No sabia si interrogar (?) o exclamar (!) el títol de l'article d'avui i, al final, no he fet ni una cosa ni l'altra!

El president Mas, en funcions, va comparèixer el passat 15 d'octubre davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) per a declarar com a imputat en un procés que, com un boomerang, és possible que fumi una clatellada al govern estatal del Partit Popular, doncs està més que demostrat que com més vol el PP ensorrar políticament Artur Mas, més fa créixer la figura i rellevància política.

Deia el president Mas que per comportar-se com un demòcrata el tractaven com un delinqüent, tot i que ell també sap que en realitat l'estan convertint en una mena de màrtir, i ell no ho desaprofita: "jo sóc l'únic responsable del 9N". La seva compareixença el reafirma portes enfora (a nivell internacional) i portes endins (més pressió per a la CUP) com la cara visible del procés, i ell si cal para l'altra galta!

Veient-lo a les portes del TSJC a l'entrada i a la sortida de la seva compareixença, conscient d'estar protagonitzant un moment important (veurem si històric), vaig pensar en el que molts analistes diuen d'Artur Mas: en els moments difícils es creix!

No sé si l'Artur Mas de l'altre dia és el mateix que va fer callar (per l'Estatut) el president Maragall quan aquest li va etzibar el "problema del 3%". O bé el que, després de ser investit president l'any 2010 gràcies a l'abstenció del PSC, va pactar l'estabilitat del seu govern amb el PP.

Cinc anys després, després de separar-se d'Unió (la Unió d'en Duran) i de fer-se parella de fet amb ERC, necessita el suport explícit de la CUP per mantenir la condició de president! Serveix aquest brevíssim repàs històric de companys de viatge per veure fins a quin punt, i a quin nivell, s'està transformant el centre polític del país, si és que Artur Mas el representa!

Però sobretot aquesta trajectòria el dibuixa com un camaleònic supervivent o, si voleu, com un navegant que sap llegir d'on i cap a on bufa el vent!

Mas president, Catalunya independent!, exclamen els de Junts pel Sí com un mantra, alguns amb la boca petita, d'altres, naturalment els convergents, com una condició "si ne qua non" per seguir amb el procés independentista.

Mas president, Catalunya independent?, es qüestionen d'altres, especialment els de la CUP...

Jo, al final de l'article, més que interrogar o exclamar el títol en proposo un altre, una variant d'actualitat: "Mas president, Forcadell del Parlament". Aquí també podeu interrogar o exclamar al vostre gust!

Una pobresa a la sabata

Qui no ha caminat, en més d'una ocasió, amb una pedra a la sabata!

Vas pel camí, pel camí del pedregar, i una pedreta se't cola a la sabata a l'alçada del turmell i s'instal·la còmodament al voltant del taló! Tu no t'atures, doncs és només una pedreta i, per més que la percebis, que notis la seva presència, fins i tot la seva molèstia, per més que es bellugui i es desplaci cap a la planta del peu, no et molestes i t'atures per treure-te-la.

Al cap d'unes passes la pedreta segueix allà, fent vida entre la teva planta del peu i la plantilla de la sabata, però t'has acostumat tan a la seva molèstia que ja ni et molesta, tot i que a cada pas la notes...

Però arriba un moment en què, potser per un altre motiu, t'atures i, llavors sí, et descalces i et treus la pedreta de la sabata; i quan et tornes a calçar t'envaeix una agradable sensació d'alleujament i recuperat confort!

I així anem vivint, acumulant pedres a les sabates, acostumant-nos a les pedretes que cada dia es colen al nostre dia a dia; pedretes que quan ens n'alliberem sentim que ens traiem un pes molt superior al real d'una simple i minúscula pedreta!

La pobresa a casa nostra és com una pedra a la sabata més que arrosseguem en el nostre feixuc caminar diari; fa anys que diem que a Catalunya hi ha pobresa, i la pobresa, com la maleïda pedreta, segueix essent la condició sota la qual viuen persones, famílies, infants a Catalunya.

I és curiós com sembla que ni entre tots plegats, malgrat en som conscients, no trobem el moment, però sobretot la manera, de treure'ns la pobresa de la sabata!

Però un any més el 17 d'octubre, Dia internacional per a l’eradicació de la pobresa, les organitzacions que treballen a l'entorn de la Campanya Pobresa Zero, han fet l'enèsim crit al cel sobre el què caldria fer per combatre la pobresa, enguany al voltant d'aquests "12 fronts per fer de Catalunya un país més just":

1. Construir un mercat de treball just i una economia centrada en les persones
2. Educar sense deixar ningú enrere
3. Aplicar una fiscalitat justa
4. Desenvolupar un sistema de prestacions que garanteixi uns mínims a tothom
5. Assegurar un habitatge digne per a tothom
6. Garantir els serveis sociosanitaris com a dret
7. Eradicar les polítiques migratòries racistes
8. Fomentar un comerç equitatiu i sostenible entre els països
9. Exigir el control de les transaccions financeres
10. Auditar el deute públic per dilucidar la seva legitimitat
11. Supervisar les inversions realitzades per empreses transnacionals
12. Implementar una política pública de cooperació internacional coherent i justa

No arribarem lluny, ni allà on s'hagi d'arribar, sense treure'ns, pel camí, la pobresa de la sabata!

Suma't al rosa

No és el primer any que ho faig i avui, com molts i moltes de vosaltres, hi tornaré. És només un detall, un gest simbòlic, però per petit que sigui és prou important, doncs mostra reconeixement, consciència, solidaritat i suport.

En el meu cas serà la camisa, però no cal ni tan sols que sigui una peça de vestir: pot ser un complement, o si voleu un simple llaç de color rosa! El detall també es pot estendre a les fotos dels perfils que tenim a les xarxes socials...

Jo avui també em sumo al rosa i ho faig pensant en aquelles dones que conec i han passat, o estan passant, pel mal tràngol que suposa lluitar contra un càncer, en aquest cas un càncer de mama. Començo a pensar-hi i enumerar-les, començant per les dones que tinc més properes, a la família, seguint per amigues, companyes, conegudes i saludades i la llista, com probablement a vosaltres, se'm fa massa llarga!

Aquest és el drama del càncer, també el càncer de mama, que s'escampa en metàstasi a la nostra societat: difícilment trobareu alguna família que no en tingui un cas, algú que no en tingui no conegui un cas més o menys proper. Potser per això mateix el de mama és un dels càncers amb un suport social més gran!

Avui em sumo al rosa pensant especialment en ella, que després d'afrontar i lluitar contra un maleït càncer de mama ara el càncer li ha pujat al cap en el més literal i dramàtic dels sentits; però ella, combativa com és, segueix plantant-li cara fins i tot conscient que el càncer viurà amb ella tants anys com ella visqui!

Només és un gest, potser insuficient, doncs el gest per si sol no cura, però malgrat tot necessari: suma't al rosa!

#MinutsMusicals de versions amb "When the Levee Breaks"

Entre el 1969 i el 1971 Led Zeppelin va publicar els seus primers 4 discs, aquells que va titular tan sols afegint-hi, a partir del segon, el número en xifres romanes.

Al seu quart disc, Led Zeppelin IV, hi trobem la joia de la corona del grup, "Stairway to Heaven", peça magistral que conté, sens dubte, un dels millors "solos" de guitarra, però el disc és molt més que només aquesta cançó, doncs també hi trobem cançons com "Black Dog", "Rock and Roll", "Misty Mountain Hop" o, la darrera del disc, "When the Levee Breaks".

Avui ens aturarem precisament en aquesta darrera cançó. En els crèdits de la cançó a banda dels quatre components de Led Zeppelin (Jimmy Page, Robert Plant, John Paul Jones i John Bonham) apareix també Memphis Minnie, compositora, guitarrista i cantant de blues que, juntament amb el bluesman Kansas Joe McCoy van escriure i publicar "When the Levee Breaks" l'any 1929! El dic de la cançó fa referència a un que es va construir després de la gran inundació del Mississipi de l'any 1927.

Hom podria considerar excessiu que els components del grup es fessin seva l'autoria de la cançó que ells van publicar, tot i mencionar Memphis Minnie, sobretot quan des del primer disc Led Zeppelin publica versions de cançons "blues", especialment de Willie Dixon, però tot i que la cançó és la mateixa, és indiscutible el treball que sobre l'original va fer el grup, en especial el guitarrista Jimmy Page, músic amb passat "blues"!

La versió de Led Zeppelin, on destaca l'energia de la bateria i el só de l'harmònica, sembla ben bé una altra cançó!

Memphis Minnie, per cert, va morir el 1973, dos anys després que Led Zeppelin publiqués la versió de la seva cançó... qui sap si la va escoltar...





També podeu escoltar aquestes versions (tot i que no totes!) en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent uns minuts musicals de versions per fer sentir el meu amor!

El vídeo de la setmana: l'Agenda Llatinoamericana #RaiseYourVoice, #BAD15

L'Agenda Llatinoamericana és una arma de construcció massiva!

Publicada des de l'any 1992 l'Agenda Llatinoamericana està al servei de les grans causes, de la democràcia i la seva qualitat, de l'economia justa, sostenible i solidària, de la denúncia i la lluita contra la pobresa, i contra la riquesa extrema, a favor del diàleg i la cultura de Pau...

La Llatinoamericana és molt més que una agenda a l'ús, que una simple agenda: és un llibre carregat d'idees, reflexions, denúncia i, sobretot, esperança!

El 2016 l'Agenda Llatinoamericana es dedica a la relació entre pobresa i propietat: “Les tendències de la renda i la riquesa deixen quelcom molt clar: la distància entre rics i pobres és avui més gran que no ho ha estat mai abans, i continua augmentat, mentre que el poder està, cada vegada més, en mans d’una petita elit” (Oxfam-Intermón, "Iguals")

L'Agenda Llatinoamericana, doncs, contribueix també a donar veu a qui se'ls nega, de fet és una gran eina per alçar la veu, lema i tema del Blog Action Day 2015 que precisament avui celebrem!

El Blog Action Day és un esdeveniment anual d'abast mundial que des de l'any 2007 promou la publicació de continguts de milers de blocs sobre un tema concret: medi ambient (2007), pobresa (2008), canvi climàtic (2009), aigua (2010), alimentació (2011), "el poder de nosaltres" (2012),  els drets humans (2013) i les desigualtats (2014).

Hi participo també aquest any amb aquest article i aquest vídeo de la presentació de l'Agenda Llatinoamericana 2016. Alcem la veu, la nostra i la dels qui els hi és privada, i sobretot escoltem-los!

Presentació campanya Agenda Llatinoamericana 2016 ver. català from lacucebe on Vimeo.

Bon divendres!

Companys

No he trobat, encara, una idea per la qual morir. Al llarg de la història no són pocs els homes i dones que han mort per les seves idees, entre ells Lluís Companys, president de la Generalitat, afusellat avui fa 75 anys!

El procés judicial contra el president Companys va tenir les mateixes característiques que milers d'altres processos que van acabar d'igual manera, amb milers de persones executades després d'un judici sense garanties processals, un mer tràmit per disfressar afusellaments i eliminar els enemics del règim franquista.

"Per Catalunya", va cridar el president Companys abans de ser abatut i a Catalunya avui el recordem i homenatgem pel seu llegat i el seu valor.

No he trobat, encara, una idea per la qual morir, però encara menys una idea per la qual matar!

Recordar avui l'afusellament del president Companys també implica necessàriament recordar qui el va afusellar, i no em refereixo al soldat que va prémer el gallet al Castell de Montjuïc de Barcelona a primera hora del matí del 15 d'octubre de 1940, sinó al règim dictatorial del General Franscisco Franco, el mateix que quasi 34 anys més tard va executar, també després d'un procés judicial sense garanties processals, l'anarquista Salvador Puig Antich.

El president Companys va morir per les seves idees, però el que és pitjor és que no va tenir elecció: si va morir és perquè el van matar per les seves idees!

Esdevinguda finalment, i fatalment inevitable Lluís Companys va afrontar la seva mort amb serenitat i valentia; hores abans de morir exclamant "Per Catalunya" es va acomiadar de la seva esposa, Carme Ballester, amb aquestes paraules:

"Me sento serè i tranquil. És Déu que ha posat les coses i les decisions per donar-me aquest destí i m'omple d'una serenitat extraordinària. Li dono les gràcies puix havent tots de fer el mateix camí, m'ha reservat una fi tan hermosa, per Catalunya i els meus ideals, que revaloritza la meva humil persona. Tu que m'estimes i has d'estimar doncs el record que pugui deixar, has de comprendre això. No admetis, doncs, condols, ni ploris. Aixeca el cap. Aquesta mort, que afrontaré plàcidament i serenament, dignifica. Vida meva, moriré estimant-te. El teu retrat el portaré amb mi. I el darrer pensament serà per tu i els meus fills, amb l'amor a Catalunya. Te besa, el teu espòs, Lluís."

No he trobat, encara, una idea per la qual morir, i el cert és que ni tan sols la penso cercar! Sí en canvi són moltes les idees, molts els motius, pels quals val la pena viure, i és que la dignitat d'una mort té més a veure amb la manera de viure, amb la dignitat d'una vida, que amb la forma de morir.

Res a celebrar, molt a treballar!

Aquests darrers anys hem vist com hi ha qui el 12 d'octubre decideix treballar; particulars i institucions treballen per tal de considerar que el 12 d'octubre, Dia de la Hispanitat, no hi ha res a celebrar, doncs és una festa (un festiu) imposat.

Fins a dia d'avui jo el 12 d'octubre he gaudit de la seva condició de festiu, tot i que no he celebrat el Dia de la Hispanitat, com el Divendres Sant, també festiu, el gaudeixo sense celebrar, commemorar o el que sigui que es faci, la mort de Jesucrist.

Tan imposat és el festiu del 12 d'octubre com el del Divendres Sant, el de festiu per la Constitució o el del dia de Nadal! Uns els imposa l'església, d'altres l'estat, d'altres la Generalitat i d'altres cada ajuntament. En el cas del meu poble, les festes locals són les diades dels patrons de municipis veïns, Girona i Salt!

Naturalment que rere la decisió de treballar el 12 d'octubre hi ha una qüestió ideològica, la mateixa que podria moure a molts ateus, també a agnòstics, a treballar el Divendres Sant i el Dilluns de Pasqua (a la merda el cap de setmana llarg!) o a algun sarrianenc a treballar per Sant Jaume o Sant Narcís, tots festius imposats!

Anys enrere, fa uns vint anys quan treballava d'educador en un centre de menors tutelats, sí que els treballava els festius! No eren tots cada any, però sempre en tocaven un parell o tres: el dia de Nadal, el de Cap d'Any, Sant Joan, la Diada, el Dia de la Hispanitat...

Aleshores temia els festius, però des que el meu horari me'ls permet gaudir tots i cada un, els espero amb delit! I malgrat aquest 12 d'octubre no tenia res a celebrar, no vaig treballar!

És clar, i aquesta és una qüestió molt particular, que deu ser que hi ha festius més imposats que d'altres!

Una altra qüestió és considerar si cal celebrar el que es celebra aquest dia; jo més aviat el dedicaria, festiu i tot, a un acte de contrició i perdó per un genocidi que als ulls d'avui, potser no els de l'època, que es regia per altres valors, ens avergonyeix i indigna! En aquest sentit sí, tenim molt a treballar!

El penúltim NO del procés

Si el procés vers la independència fos un joc, que entenc que no, una de les principals regles, possiblement la regla d'or, seria que el No no només et penalitza, sinó que sobretot et desqualifica! En un altre moment del procés vam veure-ho, i viure-ho, amb el dret a decidir i el 9N, i més recentment amb la independència: el PSC a les primeres de canvi, i després ICV - EUiA i Unió després, han dit en algun moment No, i el seu no els ha desqualificat del joc!

Tres són els partits que finalment abanderen el Sí, ara ja un sí clar a la independència: CDC, ERC i la CUP, tot i que els dos primers s'han eclipsat formant la llista amb el president, altrament dita Junts pel Sí.

Els resultats electorals del 27S, capriciosos ells, han dibuixat un escenari més dramàtic per a les formacions independentistes del que semblava la mateixa nit electoral; si l'abstenció de la CUP per investir de nou el president Mas ja es venia cara, ara la seva possible investidura té un preu que no sé si el propi president Mas estaria disposat a pagar: desfer privatitzacions, desobediència a les lleis espanyoles i inici del procés constituent des del minut zero!

La pressió que la CUP rebia, i rep encara, pel "qui" ells l'han retornat amb la pressió a Junts pel Sí pel "què", el "com" i el "quan": procés constituent, desobeint les lleis de l'estat espanyol, des de ja, és a dir, des del primer moment de la constitució del nou Parlament, abans de la investidura de qualsevol president!

Com aquell joc en què dos es miren seriosos de fit a fit fins que a un se li escapa una rialla, la CUP i Junts pel Sí semblen jugar ara a no ser el primer a dir que No, no al procés, sinó a les condicions de l'altre per no aturar-lo. I ja sabem que el no no només penalitza, sobretot desqualifica!

Llegia dies enrere un columnista que lamentava que els resultats no haguessin despertat l'eufòria de la parròquia independentista, com podia ser que no es celebrés pels carrers tals resultats; el resultat és que aquests darrers dies, com va passar després de les conferències del president Mas i Oriol Junqueras després del 9N, amb els seus respectius i contraposats fulls de ruta, hi ha independentistes que retreuen a d'altres el seu poc compromís (o esforç) vers el procés...

Ei, però encara no hi ha res perdut, doncs encara no s'ha dit el penúltim No! Negocien Junts pel Sí i la CUP per trobar una sortida al capriciós resultat del 27S, una sortida que, de produir-se, comportarà renúncies i sacrificis per ambdues parts...

De no ser així, s'albiren noves eleccions, si és que un inesperat canvi de rumb ho evita!