El feminisme i les polítiques d'igualtat, en involució?

La confiança, ho sabem prou bé, costa molt de guanyar i poc de perdre; el mateix pot passar amb les polítiques d'igualtat, impulsades des de fa dècades pel moviment feminista. El risc que les polítiques d'igualtat retrocedeixin és plausible, no és una mera amenaça estèril, és una realitat en potència.

Les dades recents de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) en són una prova alarmant; aquestes dades mostren una tendència creixent entre els nois joves cap a ideologies de dreta i extrema dreta: 6 de cada 10 estan en contra del feminisme, una caiguda en picat de gairebé 20 punts respecte del sondeig de fa un any. 

És a dir, cada vegada hi ha més nois joves que mostren, d'una manera més o menys clara i explícita, el seu rebuig al feminisme i a les polítiques d'igualtat. Aquest augment de posicionaments contraris al feminisme i a les polítiques d'igualtat representen un risc real d'involució en els drets aconseguits fins ara, especialment a mesura que aquests joves s'incorporin al cens electoral i comencin a exercir el seu dret a vot i, encara pitjor, vagin guanyant posicions de representació i poder a les institucions, empreses, organitzacions, etc.

Aquest canvi de paradigma i marc ideològic es pot interpretar com un posicionament reaccionari a les transformacions socials i polítiques de les darreres dècades, que han posat en el centre del debat la igualtat de gènere i la diversitat. No sorprèn, i alhora també preocupa, que també siguin els homes més joves (el 38% dels homes menors de 25 anys) els que més rebutgen la immigració.

Que una part significativa (tot i que encara no majoritària) dels nois joves d'avui es mostri en contra de les polítiques que fomenten la igualtat, i per altres motius també les que fomenten l'acollida, pot ser la resposta (en part visceral) davant l'amenaça de la pèrdua del seu estatus i dels privilegis tradicionals que la societat (masclista i patriarcal) ens ha atorgat als homes. Aquesta tendència, lluny de ser marginal i  anecdòtica, pot tenir efectes profunds en les futures decisions polítiques.

A Europa, també en altres latituds, l'ascens de l'extrema dreta entre els joves homes tampoc és un fet aïllat i la seva progressiva incorporació al sufragi universal podria derivar (si no ho està fent, ja ara) en una deriva legislativa més restrictiva en matèria de drets de les dones, també dels col·lectius minoritzats, com ja està fent el president Trump als Estats Units. Això pot implicar des de la retallada de lleis d'igualtat fins a una regressió en les polítiques de prevenció de la violència de gènere, consolidant un retrocés que impactaria de manera directa en les generacions futures.

Davant aquest escenari, com combatre aquest impuls reaccionari de la dreta i l'extrema dreta? La sensibilització continua essent essencial, i cal seguir reforçant el discurs sobre els beneficis col·lectius de la igualtat de gènere i, alhora, combatre els relats que promouen la percepció del feminisme com una amenaça, especialment per als homes i nois joves. 

M'agradaria pensar que aquesta lluita no està perduda, que la involució de les polítiques d'igualtat és només un risc, no encara (i espero que mai) una realitat...