L'ocupació és un dels majors temors de qualsevol persona que tingui un habitatge; aquests dies em sembla que, qui més qui menys, tots ens hem solidaritzat amb la família que no només ha patit l'ocupació de casa seva, a Girona, sinó que ha vist, amb impotència, estupefacció, indignació i indefensió, havien de ser ells els "desallotjats" de casa seva en benefici de les persones que l'havien ocupat, per indicació i recomanació de la policia. Veure per creure!
Les ocupacions gairebé sempre generen un debat tant intens com ple de contradiccions.
Per una banda, tenim els propietaris, en aquest cas una família que veuen com casa seva, en plena tramitació per a fer-ne la rehabilitació, és ocupada impunement, fet que provoca una profunda impotència i una desesperada indefensió, ja que, com hem vist en aquest cas, sovint les eines jurídiques són lentes i insuficients per protegir de manera àgil i efectiva els propietaris, per protegir el seu dret a l'habitatge i, també en aquest cas, a la propietat privada. La incertesa sobre quan podran recuperar la seva propietat és, sens dubte, una preocupant font de frustració i angoixa, que pot derivar en una desconfiança general en el sistema...
Per altra banda, existeix una realitat social innegable: moltes persones es troben en situacions de vulnerabilitat extrema, sense accés a un habitatge digne. En aquest context, l'ocupació esdevé, per a algunes persones, l'única alternativa per garantir un sostre per a les seves famílies.; no sembla que sigui el cas, però, d'aquesta ocupació de Girona... Això posa de manifest la necessitat imperiosa de vetllar pel dret a l'habitatge com a dret fonamental, tal com recullen diverses normes i tractats internacionals, tal com recull, per exemple, la Constitució espanyola.
Així doncs, ens trobem davant d'un dilema moral i legal: com es pot garantir el dret a la propietat i, alhora, assegurar que ningú quedi sense un lloc on viure? Les mesures i solucions han de ser equitatives, buscant un equilibri entre la protecció dels drets dels propietaris i la necessitat de proporcionar habitatge a qui més ho necessita. És evident que l'ocupació no hauria de ser la solució, però també és evident que el sistema actual, en moltes ocasions, no ofereix alternatives realistes per a les persones en situació de precarietat i vulnerabilitat. Aquí, per descomptat, no cal comptar-hi les persones que tenen més cara que esquena...
El debat està servit, i és responsabilitat de tothom buscar vies de solució que permetin garantir tant el dret a la propietat com el dret a un habitatge digne, assegurant que ningú quedi desemparat, un equilibri que, com en el cas de Girona, es percep massa desequilibrat, ja que qui de moment ha quedat desemparada és la família propietària de la casa ocupada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada