Aigües desbocades

Vaig llegir l'obra de teatre "Aigües encantades", de Joan Puig i Ferreter, fa més de trenta anys, com a lectura obligatòria de COU. Em va agradar i em va atrapar des del primer moment. Aquell conflicte entre la raó i la fe, entre el progrés i la superstició, em va semblar, també aleshores, extremadament contemporani.

L'obra parla d'un poble que no gosa tocar l’aigua d’una font perquè la considera encantada; un poble governat per la tradició, que prefereix morir de set abans que desafiar la creença i fer cas a l’arribada d’un enginyer que proposa canalitzar l’aigua per al bé de tots.

La por d’aquests dies no és a les aigües encantades, sinó a les desbocades, que han inundat, plovent sobre mullat, les comarques del Montsià, el Baix Ebre, la Terra Alta, la Ribera d'Ebre i el Baix Camp, per desesperació dels seus veïns i veïnes, que no es recuperen d'una riuada que ja els n'arriba una altra.

Potser avui no creiem en les aigües encantades, però sembla que ens hem oblidat de respectar-les, siguin encantades o no. Potser no caldria aquell respecte temorós, però sí un mínim respecte per no haver-ne de patir els virulents embats quan es desferma la tempesta. Hem construït sobre rieres i torrents, hem canalitzat l'aigua com si fos un destorb, i encara ens sorprèn quan reclama el seu camí. No sé si podem parlar de catàstrofe natural, potser la catàstrofe som nosaltres, que no n’acabem d’aprendre mai.

Les aigües no són ni màgiques ni venjatives; potser, simplement, tenen memòria i tornen allà on sempre havien estat. I ens recorden, com feia Puig i Ferreter, que no hi ha progrés sense respecte, ni domini total (ni possible) sobre els fenòmens naturals, sobre les forces de la natura.