Vèncer la mandra

Avui s'esdevé, també per a mi, l'inevitable: tornar a treballar.

Soc conscient que hi ha mals menors que només tenen algunes persones privilegiades, i les que malden per la fi de les seves vacances d'estiu en són una bona mostra, car són (som) les persones que tenim el privilegi de treballar... 

Disculpada aquesta circumstància, voldria reconèixer que, després de tres setmanes i mitja de vacances, avui em fa certa mandra tornar a treballar. I ara que parlo de la mandra, fins i tot al mateix diccionari li fa certa mandra escriure'n la definició, que resol, en la seva primera accepció, amb un simple "peresa".

I la peresa, que té una definició una mica més extensa que la mandrosa mandra, té també una definició molt més aclaridora i, per a l'ocasió, possiblement escaient, tot i que una mica massa passada de rosca: "Repugnància al treball, a l’acció."

Bé, en el meu cas no seria repugnància, aquí la definició deixa poc espai al matís i possiblement ho porta en excés a un extrem; la meva feina m'agrada i em fa il·lusió fer-la, la qüestió, simplement, és que avui encara arrossego la inèrcia d'estar de vacances, del ritme, menys apressat, més despreocupat, de les vacances.

Així que poc a poc hauré d'anar vencent aquesta mandra, recuperant les rutines laborals, reprenent els fils que van quedar solts abans de començar les vacances i trobant la il·lusió, i l'energia, en el retrobament amb els companys i companyes de feina...

Avui, doncs, toca vèncer la mandra, que demà tot ja anirà, a la feina, una mica més rodat.