Oda a la família Casero

La meva família paterna, la família Casero, no és una família perfecta; quina ho és? Tampoc és, ni pretén ser, ideal, modèlica, ni exemplar. És, això sí, una família relativament nombrosa, per pocs que ens trobem ja som colla, per poc que ens trobem tots, o quasi tots, ja ens hem de comptar per desenes.

La família Casero no és una família perfecta, ni ideal, ni modèlica, ni exemplar, però és la meva família i, en la majoria de les persones que en formem part, també les persones sobrevingudes, exerceix una mena de poder ancestral d'atracció que alimenta les ganes de trobar-nos, de fer coses junts, de compartir activitats, dates assenyalades i, sobretot, de compartir taula.

Ja fa uns quants anys que, per acomiadar la temporada d'estiu i de vacances, ens trobem tot un cap de setmana a principis de setembre; generalment la trobada l'hem fet en un càmping, algunes vegades, com enguany, en una casa de colònies.

Com totes les altres trobades familiars (Fires de Girona, festes de Nadal, Dilluns de Pasqua, Santa Creu de Figueres, Garbet les tardes dels diumenges d'estiu, aniversaris, celebracions...) la convocatòria és sempre oberta a tota la família i hi participa qui vol i qui pot. Siguem més, siguem menys, sempre som colla, sempre fem colla!

Siguem més, siguem menys, sempre es manté, en general, aquest poder d'atracció i de convocatòria de la família, aquestes ganes de trobar-nos i de compartir, de conviure, les diferents generacions, al llarg d'un cap de setmana.

La família Casero no és una família perfecta, ni ideal, ni modèlica, ni exemplar; tampoc és, sempre, una bassa d'oli i, com en totes les famílies, a vegades afloren conflictes, malentesos o discussions i, malgrat això, és una família unida, una família que sempre respon davant els mals moments i les dificultats, que també hem tingut, una família que, si més no en el meu cas, fa que el sentiment de pertinença sigui fort i, sobretot, alhora agradablement i joiosa confortable.

La família Casero no és una família perfecta, simplement és una de les meves famílies, l'única herència rebuda pels meus avis paterns, el millor regal de la meva (estimada i enyorada) iaia Obdúlia, un llegat immaterial de valor incalculable.