Recordo que quan era petit i amb l'escola fèiem alguna sortida a Girona, envejava (sanament) als adults que veia transitar pel carrer a aquelles hores del matí. Em transmetien (ara ho sé, no aleshores), una falsa sensació de llibertat, ja que aquelles persones adultes que veia pels carrers de Girona, simplement, no havien d'anar a l'escola.
No és que no m'agradés anar a l'escola, en tinc molt bons records i en conservo amics, d'aquella època, però aquelles persones adultes que em creuava pel carrer estaven alliberats, no com jo, d'anar a l'escola dia sí, dia també.
Ja fa molts anys que jo soc com un d'aquells adults que veia de petit i quan soc jo qui ara transita, algunes vegades pel carrer al matí i quan ensopego amb una corrua d'escolars, no puc evitar envejar-los (sanament), veient-los aparentment despreocupats (de les cabòries que ens preocupen i ocupen a les persones adultes) i gaudint d'aquell dia d'activitats fora de l'escola.
I em miro a mi mateix i penso que no tinc res a envejar (ara ho sé, no aleshores), que qui més qui menys hem passat d'anar a l'escola dia sí, dia també, a anar a la feina dia sí, dia també...
I si quan era petit pensava "quines ganes tinc de ser i fer-me gran", ara que ja ho soc, no sé si tindria ganes, he de reconèixer, de tornar a ser infant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada