La família de Lorenzo Brown

La selecció espanyola de bàsquet, autoanomenada de fa uns anys "La Família" (com qui diu "La Roja" a la masculina de futbol o "Las Guerreras" a la femenina d'handbol...), s'ha proclamat sorprenentment i contra tot pronòstic campiona de l'Eurobasket i s'ha coronat d'or a nivell continental per quarta vegada en la seva història, guanyant també quatre de les sis darreres edicions.

Aquest ha estat un títol inesperat ja que Espanya no tenia, ni sobre paper ni sobre la pista, les millors estrelles, ni l'equip més alt, ni l'equip més fort però ha mostrat que possiblement tenia, ha tingut, simplement el millor equip, i possiblement el millor seleccionador.

La victòria té molt mèrit i l'equip espanyol, sens dubte, se l'ha guanyat i merescut sobre la pista mostrant una gran capacitat de resistència i de patiment en els moments crítics, i una fortalesa mental per remuntar, o no enfonsar-se, quan calia. Una victòria suada a la pista, també treballada als despatxos.

Ningú dubta que un dels artífexs del bon torneig de la selecció espanyola ha estat el jugador nord-americà nacionalitzat espanyol Lorenzo Brown; la seva direcció del joc i el seu talent han estat determinants en el bon paper de la selecció espanyola i la seva participació, com la de la resta de nacionalitzats d'altres seleccions, tampoc ha escapat de la polèmica i del debat esportiu i ètic d'aquesta realitat que la FIBA permet, i que ara la Federació Espanyola de Bàsquet ha abraçat.

Fins abans de ser nacionalitzat Lorenzo Brown no tenia cap vincle, ni personal ni esportiu, amb Espanya ni amb el bàsquet espanyol, i de la mateixa manera que va aterrar a la selecció espanyola podria haver aterrat en qualsevol altra. El reglament de la FIBA permet a les seleccions nacionalitzar un jugador; altra cosa és que aquesta nacionalització sigui ètica o moralment acceptable.

Elevats a la categoria de mercenaris esportius el greuge d'aquests nacionalitzats no es produeix només per les persones que han d'esperar tràmits i anys, i misèries, per adquirir la nacionalitat espanyola, també es produeix pels jugadors de bàsquet que, arrelats personalment o esportivament, veuen encara més difuminades les seves possibilitats de jugar amb la selecció nacional i participar en competicions internacionals.

No s'altera la competició perquè el propi reglament ho permet; sí s'altera l'esperit de la competició, ja que parlem de seleccions nacionals, i no clubs esportius.

La selecció espanyola de bàsquet és la justa campiona de l'Eurobasket, fins aquí res a objectar; el que em sap greu és evidenciar, una vegada més, les (cada vegada més) grans desigualtats que hi ha, també a casa nostra, entre ciutadans de primera, adinerats, i la resta; ei, i no és culpa, ni responsabilitat de Lorenzo Brown ni, per descomptat, de la seva nova família! És el sistema, quasi sempre decantat cap al diner i el poder...