La família, a vegades, és com la lluna, que té una cara que sabem que existeix però que no hem vist mai, o en el cas de la família, quasi mai.
Hi pensava ahir, en la cerimònia de comiat d'una meva cosina segona que va morir sobtadament. El seu avi matern i el meu avi patern eren germans però les famílies, pels motius que siguin i que ara tampoc venen al cas, van deixar de fer-se, ja m'enteneu, van deixar de trobar-se i compartir vida, festes i celebracions, si és que algun dia ho havien fet.
Aquesta és una part de la família que sé que existeix però a la que em costa posar-hi cares, i els records pràcticament s'acumulen, només, d'enterrament a enterrament. Som família i, alhora, pràcticament autèntics desconeguts.
I no és, en aquest cas, una qüestió de distància, ens separen menys de quaranta quilòmetres, però no ens uneixen forts vincles emocionals. Ens mantenim en una respectuosa distància que, en dies com ahir, voldria que pogués ser més curta, tot i que és més una fantasia que una realitat abastable...
El parentiu hi fa una part, la resta l'hi hem de posar nosaltres, i a vegades no l'hi posem per mandra, per falta d'interès o perquè, simplement, encara som ostatges de conflictes i disputes familiars d'antuvi no resoltes.
Mantenir cohesionada una família requereix temps i dedicació, temps i dedicació per trobar-nos i fer allò de generar records, i sobretot construir i compartir un relat, i els relats, com els testaments, massa sovint esquerden famílies.
Com cultura, la religió o la política, la família també es nodreix i es solidifica a través del relat, i quan el relat no és compartit ni consensuat en certa mesura, la família s'escindeix.
És aleshores quan les enviem, o simplement transiten amb indiferència, cap al costat fosc de la lluna...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada